La mort de Procris

La mort de Procris

La mort de Procris () és un quadro realisat pel pintor Piero vaig donar Cosimo. Medix 65,4 cm d'alt i 184,2 cm d'ample, i està pintat al oli sobre una taula d'àlber. Realisat cap a 1495-1500, es troba en la National Gallery, en Londres, en el número d'inventari NG698.

Història

Piero vaig donar Cosimo va ser un pintor florentino de la transició del Quattrocento al Cinquecento. Va ser discípul de Cosimo Rosselli, en qui va colaborar en la Capella Sixtina (Sermón de Crist i curació del leproso, 1482), pero va rebre també l'influència de Filippino Lippi, Luca Signorelli i Lorenzo vaig donar Credi, aixina com del naturalisme flamenc, del que va prendre el realisme detalliste i la veraç descripció de la naturalea. La seua obra es caracterisa per l'intensa pinzellada, el viu cromatisme, la composició original i la visió fantàstica dels temes —especialment els mitològics—, en els que retrata una humanitat salvage i primitiva. En l'última etapa de la seua obra va denotar l'influència de Leonardo Dona Vinci, Rafael i Fra Bartolomeo, i es va acostar a un cert protomanierisme. Va realisar principalment obres religioses i mitològiques, aixina com alguns retrats, entre els que destaca el de Simonetta Vespucci (c. 1480, Museu Condé de Chantilly), la que va anar provablement la modele de El naiximent de Venus de Botticelli.

L'artiste va ser famós en el seu temps per la seua fantasia creadora, el seu clim a les imàgens fantàstiques i insòlites, en certa tendència cap a lo macabre i morbós. Li agradava recrear sers fantàstics com a quimeres, dragons i mònstruos marins. Segons Giorgio Vasari, li atreen les «invencions extravagants i originals, sempre noves i sugestives».

L'estrany format d'esta obra apunta potser a que va ser realisat per a un cassone, un arcón nupcial, per lo que provablement seria un regal de bodes. Estos arcones varen ser molt populars en la Florencia renaixentista, solien formar part de l'aixovar de la nóvia i es colocaven als peus del llit matrimonial. Piero vaig donar Cosimo va realisar alguna atra obra similar, com El corteig dels argonautas eixint a la conquista del Toisón d'Or. En estos cassoni els artistes tenien més llibertat temàtica, per lo que eren abundants les escenes mitològiques.

El quadro es trobava en la colecció Guicciardini de Florencia, fins que adquirida pel museu londinenc en 1862.

Descripció

El quadro representa la mort de Procris, un personage de la mitologia grega, filla d'Erecteo, rei d'Atenes, i de Praxítea. Va casar en Céfalo, fill de Deyoneo, al que va ser infel. Fugint del seu marit es va refugiar en la cort de Minos, qui va intentar seduir-la pese a una maldicció per la qual, quan s'unia a una dòna, li eixien del cos serps i escorpiones. Procris li va donar una herba que va eliminar este efecte, per lo que, en agraïment, Minos li va regalar un gos caçador que mai perdia la seua presa (Lélape) i una javalina que sempre donava en el blanc. Més alvance, Procris es va reconciliar en Céfalo, pero va escomençar a tindre celosies d'ell, ya que eixia a sovint a caçar i pensava que es reunia en una amant. Un dia ho va seguir i es va amagar despuix d'una xara per a espiar-li, pero en sentir un sò, i creent que era un assut, Céfalo li va llançar la javalina que mai errava i la va matar.

En l'image apareix Procris morta en el sol, sobre un llit de herba i flors selvades. Està semidesnuda, en un corfoll roig que li cobrix la pancha i un mocador blanc per davall, que descolla cap a les cuixes i en una tira que se li enrosca en el braç esquerre; du també unes sandalias en els peus i un mocador blau en la part posterior del cap. Té una ferida en el coll de la que mana sanc, que li taca també el braç esquerre i la mà dreta. A l'esquerra d'esta figura apareix un faune agenollat, en el braç esquerre recolzat en el muscle de la chicona. Com és habitual en la seua iconografia, té cames de cabra, orelles puntagudes i banyes en la front. A la dreta apareix un gos recostado sobre les seues pates atrasseres contemplant l'escena; segurament es tracta de Lélape, el gos que li va regalar Minos. En segon pla es veuen varis gossos més i diverses aus, mentres que el fondo apareix un estany. Al fondo, en la part central esquerra, es veu la silueta d'una ciutat. El cel clar entre blau i dorat sugerix que es tracta de l'amanecer.

El tema prové de Les metamorfosis d'Ovidio. Alguns experts dubten de que es tracte del mit de Procris i ho consideren una escena mitològica indeterminada. L'inspiració podria vindre del drama Fabula vaig donar Cephalo escrit per Niccolò dona Correggio i estrenat en Ferrara en 1487. En el quart acte, una nimfa proclama: «Dònes, que vos servixca de lliçó: ¡A on imperen les celosies no té cabuda l'assossec!».

Este quadro està plagat de referències simbòliques: el gos Lélape representa, com és general en estos animals, la fidelitat, en contrast en les celosies que han dut al personage a la seua mort. El faune, que no pertany a l'obra de Ovidio pero sí jugava un paper en el drama de Correggio en intentar seduir a Procris, és un ser lujurioso i lasciu, que no obstant apareix ací arrepenedit del seu paper fatal en esta història, que ha dut a la mort a la chicona, i s'inclina sobre ella de forma tendra i sensible, lo que denota la predilecció de Piero pels sers fantàstics. Una atra referència simbòlica és l'alquímia, una activitat que Piero coneixia pel seu mestre, Cosimo Rosselli, qui dia ser alquimiste. Aixina, els tres gossos del fondo podrien representar la gossa Corascene i el gos Armeni, que representaven els estats antagónicos sòlit i volàtil, l'unió del qual pel fòc era el camí cap a la pedra filosofal. El gos representa també al patró de l'alquímia, Hermes Trismegisto, el mediador entre la vida terrenal i la del més allà. Per un atre costat, el cisne que sobrevola l'estany seria la pedra blanca que servia per a sublimar la matèria morta descomposta. El vel roig i dorat de Procris també faria alusió a la pedra filosofal, lo conversió de qualsevol matèria en or. En última instància, l'escena significaria la transmutació de la matèria, la lliberació espiritual, el pas a l'immortalitat, que se simbolisa en el arbust que naix despuix del cos de Procris, el arbor philosophica. És puix la victòria sobre la mort, per mig de l'alquímia i en el concurs de la naturalea, representada pel faune.

Bibliografia

• (1991) Enciclopèdia de l'Art Garzanti, Madrit: Edicions B. ISBN 84-406-2261-9.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGrimal1989">Grimal (1989). Diccionari de mitologia grega i romana, Barcelona: Paidos. ISBN 84-7509-166-0.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHagen2005">Hagen (2005). Els secrets de les obres d'art, Köln: Taschen. ISBN 978-3-8228-4788-6.