La Murada

La Murada és una pedania del municipi espanyol d'Oriola. Pertany a la província d'Alacant en la Comunitat Valenciana. Conta en 3.296 habitants (INE 2024) repartits en una extensió de 70 km². El centre urbà de la pedania es troba a uns 85 metros sobre el nivell de la mar, estant en pendent descendent cap al suroest. És conegut pel mercat que es fa tots els dumenges pels seus carrers. En el seu terme també es troba el pico Agut, el pico més alt de la comarca del Baix Segura.

Toponímia

El camp de la Murada es troba entre les serres de la Molga, l'Agut i la Murada, les quals conformen una muralla natural, per la qual es va denominar al camp lindante "Camp del murado", donant orige al topònim de la zona.

Simbologia

Escut

L'escut de la Murada naix en l'any 1980, el cura retor era D. Ginés Ortiz Peñalvez, el qual va reunir en les festes d'eixe any a 22 jóvens, chics i chiques, va participar com a supervisor en La Comissió de Festes. D'esta comissió va nàixer l'iniciativa de crear un emblema que hauria d'unir a tots els muradeños, l'escut de la Murada. El seu dibuixant va ser Manola Martínez García i el seu autor intelectual va ser José Luis Cartagena Mateo el qual va escriure els següents apunts:

A) Alusió a la nostra regió: El País Valencià, està situada en la part inferior esquerra, representada per la <senyera>, que és la bandera de la nostra regió. B) Alusió a la nostra província: Alacant, Alacant es veu representa pels colors de la seua ciutat: el blanc i el blau celest, colors que van en la part superior dreta i esquerra, respectivament, de l'escut. C) Alusió al nom del nostre poble: La Murada, Murada ve del substantiu orige murado que, etimológicamente, significa <mur o muralla natural>, i històricament es deu este nom a la série de montanyes que rodegen esta comarca, per lo que en la part inferior dreta es plasma una montanya i el <Pique l'Agut>, pico característic del nostre camp, i sobre fondo vert, signe de la fertilitat de la Naturalea. D) Alusió al nostre Patró: Sant Josep, L'escut de Sant Josep, el nostre Patró, és la serra de carpintero i la branca en les flors de l'armeler, el qual està insertat en la part superior dreta de l'escut, sobre fondo blanc. I) Alusió al nostre recursos econòmics: L'agricultura, Les branques, flors i fruts de l'armeler i elimonero són els productes característics nostres: l'armela, des de sempre, i la llima, actualment. F) Fet històric: La Columna, I en el centre va la columna de la <casella del Rei>, puix va anar el seu Majestad qui va vindre a la nostra terra per a deixar constància històrica en dita columna del fet tan important per a nosatres: l'aigua tan necessària per a les nostres terres.

José Luis Cartagena Mateo

Geografia

Està inclosa, dins del municipi, en el territori de la Vega Baixa del Segura i se situa a 38° 11′ 00″ latitut Nort i a 0° 58′ 00″ llongitut Oest. Es troba als peus del pico més alt de la Vega Baixa, el Pico Agut i la seua extensió és de més de 70 km²

Barris

Primerament cal dividir els barris depenent de la seua nomenclatura, ya que uns provenen dels noms i llinages de les famílies que vivien en eixos llocs i uns atres denominen parages o llocs específics. Entre els barris que provenen de noms i llinages es troben Els Vicentes, Els Riquelmes, Els Rocamoras, Els Pérez, Els Quiles, Els Vives, Els Rubiras, Els Pepe-Pérez, Els Mellinas, Els Cutillas, Els Asensios, Els Díaz, Els Pérez-Giles, Lo Carmen, Tio Migalo, Els Llimes, Els Carazos, Lo Montero, Lo Rambal, Els Clercs, Rocalmoina, Lo Atarassana, Lo Belmonte, Lo Mampulín, Lo Naya, Lo Maceras, Lo Molinero, Els Collareros, Lo Candel, Els Mazones, Lo Villa, Els Sigüenzas i Ho Salar. Entre els que denominen llocs es troben Els Campirulos, Els Grills, Els Corrals, Els Randeros, Els Gavilans, Els Pins, La Casa Colorá, Venda dels Gossos, Les Cases Noves, Les Paganes, El Cabecico i Barbarroja

I per últim el segon barri més poblat i dividit entre dos ajuntaments, el de Callosa de Segura i el d'Oriola, La Verge del Camí el nom del qual prové per la construcció d'una ermita dedicada a la Patrona de León pel bisbe Don Luis Almarcha, qui posseïa una vivenda en la localitat.

Localitats limítrofes

La pedania de la Murada llimita pel sur en Benferri i Callosa de Segura, per l'oest en Abanilla, pel nort en la serra de la Murada i per l'est en Albatera, Granja de Rocamora i Callosa de Segura.

Història

Allà per l'any 862 delimitava l'últim bisbe Ilici Theudeguto els térmens del bisbat en el de Cartago Espartaría: en la serra del Solà, Hondón dels Flares i estret de finestres Abanilla, La Murada-Penya roja, La Matança, serra d'Oriola, Beniel, Torremento, Sant Miguel de Salines i Torrevella. Segons els registres dellibre de demografia econòmica i societat en la comarca del baix segura durant el XVIII, escrit per D. Juan A. Ramos Vidal, en l'any 1737, La Murada ya contava en 94 habitants, sent estes dates el començ de població de la zona. Don José Tormo i Juliá és nomenat a dia 1 de juny de 1767 bisbe d'Oriola. El qual va instituir sesenta y cinco vicarias, era l'any 1788, el camp de la Murada ya era habitat per 800 persones en 200 cases dividides en 5 barris, Els Riquelmes, Els Roviras, Els Vives, Les Paganes i Els Vicentes, per lo que el bisbe va nomenar elloc com vicaría i va fundar la parròquia de Sant Josep el primer sacerdot de la qual va ser D. Pedro Sánchez. Ademés de la parròquia, es varen crear 3 ermites titulades Sta. Cruz, Ntra. Senyora de Monserrate i Sant Pascual. En Els Vicentes es trobava l'estanc, la carniceria i la parròquia. El terreny era labrandío, encara que no estava totalment cultivat: les seues pastures en anys de pluges eren abundants i molt útils per al ganado lanar. Produïa tota classe de cereals, barrilla, garrofes, figues, armeles i oli, sent esta collita la més principal per a l'elaboració de la qual hi havia 6 almazaras pròpies dels amos de les facendes més principals. A principis del XIX, entre els anys 1801 i 1814, es produïx una gran sequia que comportarà anys de fam, ademés afegir que durant eixos anys es lluitava la guerra d'Independència lo que solament empijora la situació. En 1814 La Murada rep l'image de Sant Josep, obra de l'escultor imaginero murcià Francisco Salzillo, la qual havia segut encarregada en molta anterioritat i segurament terminada per un discípul de l'escultor ya que este va morir en 1783. En 1895 es trasllada el cementeri del pati de la casa parroquial fins a la seua ubicació actual. En l'any 1917 es comunica La Murada per carretera en Abanilla i Oriola, sent el camí de terra i pedres. En 4 d'abril de 1925 el rei Don Alfonso XIII visita La Murada en motiu de l'inauguració de l'arribada a la pedania de l'aigua que duya el transvasament Tajo-Segura per mig del quart canal de ponent de Recs de Llevant. Per a commemorar l'inauguració, l'arquitecte alacantí R. Vidal va alçar una columna expressament inacabada:

S'alça la columna forta, sobre robust i sòlit fonament; pero està sense terminar... ... de la mateixa manera que la nostra obra de transformació. Estan construïdes les elevació i oberts els canals; discorren les aigües a través dels camps; més és necessari dur-les als seus sedientas fauces per a que l'esforç realisat pels agricultors i l'ingent llabor de la Real Companyia sortixquen el seu efecte i aplegue a l'ansiada coronació de l'obra: és dir, per a que la columna estiga terminada, és menester que l'aigua conduïda pels canals es dividixca i subdivida fins a aplegar fins a totes les parceles cultivables; és menester també que les terres es troben nivellades i preparades en llabors freqüents i profundes i li les sembre

R. Vidal

A dita inauguració va assistir ademés el Bisbe de la Diòcesis D. Francisco Javier Irastorza i Loinaz. En tal acte, el rei va pronunciar el següent discurs:

És una de les majors satisfacció d'un rei, recórrer les províncies del seu regne, admirar el seu progrés i vore com l'esforç i la decisió han conseguit convertir feraces terres com estes, que eren yermos infecundos. La satisfacció és més gran perque, en la natural alegria que ha de produir-me el vore com progressa la regió, observe la parell, que esta prosperitat, no només evita l'emigració, sino que la transforma en immigració. D'este tot és com Espanya es va enfortint. L'unió i la germandat d'afectes i d'esforços és lo que du per les vies del progrés a les nacions modernes. El senyor bisbe ho ha entés aixina, i eixe valor que comunica a l'obra, la comunitat de sentiments i d'interessos, ha conseguit per mig de la Federació de Sindicats el crèdit necessari per a acometre esta empresa. El resultat ya ho veeu. De desijar és, que esta obra iniciada pel prelat, la complete el meu govern. Yo compartixc el desig de que tinga feliç terme l'expedient que es tramita i estudia, i crec que açò pot ser conseguit molt millor que en les actives gestions i els freqüents viages del senyor bisbe a Madrit, fent vindre ací als hòmens del meu govern i aquells atres que han d'estudiar i formar els expedients. Vinticinc mil hectàrees de seca convertides en terrenys de regadiu, en poc més de dos millons i mig de pessetes. Esta cantitat no esglaya a ningú, comparada en l'importància de l'obra, puix podrà ser compensada en el rendiment d'una collita, que pot ser dèu voltes major que el capital entregat i del que soliciteu en aval de l'Estat. L'acció del bisbe modern no pot llimitar-se únicament a l'Iglésia, sino que ha d'eixir al poble i al camp. En Oriola, senyor bisbe, vos heu acordat d'eixercitar, no només la vostra missió espiritual, sino que heu pensat també que els vostres feligresos siguen bons patriotes, seguint la conducta dels vostres antepassats, especialment d'aquell Belluga, que va posar en pràctica la norma de que l'iglésia no només aplega al cor dels fidels la tranquilitat espiritual, sino també la tranquilitat material, per lo mateix que tenim dos vides una terrena i una atra sobrenatural. Ojala poguera ser invitat tots els dies a alçar la comporta d'un nou canal com este, que fertilizando els camps fa tant be als pobles

Don Alfonso XIII Rei d'Espanya

En terminar el discurs, el numerós públic assistent va fer una gran ovació. El Rei va alçar la comporta del canal per a deixar pas a l'aigua, que es va precipitar sobre els camps. Seguidament la comissió es va dirigir a les parceles a vore cóm es regaven. Estes parceles es trobaven plantades de pimentons, cotó, cànem, creïlles i hortalices vàries. Acte seguit, el Rei va descobrir la columna inacabada, en la que hi havia una inscripció commemorativa en una placa de marbre. La placa va ser destruïda i en la década dels 90 es va colocar una atra en el mateix text pero esta volta de ferro. En la segona década del XX, aplega a la pedania la llum elèctrica, ademés s'inicia la costum d'anar a prendre banys a "les pozas de la Rambla Salada", ya que les seues aigües havien segut recomanades medicinalmente, tradició que continua fins al dia d'hui. En els anys 30 aplega alloc el primer coche, el propietari del qual era del barri dels Pérez. Durant la guerra civil és destruïda la valiosa escultura de Sant Josep, de Salzillo i no va ser fins a 1960 que Sánchez Lozano, escultor murcià, va tallar una nova image per a la parròquia. Els anys 40 varen ser anys de fam i estraperlo. En la década dels 50 lluïx en llum pròpia l'impressionant figura del mestre d'escola D. Ismael García Sanz. Va escomençar a donar classes en els alts de la tenda del Tio Rubira (actual tenda de Milagrín). La seua pedagogia i afabilidad ha transcendit les fronteres del temps. En just reconeiximent, el colege públic de la Murada ostenta el seu nom. En els anys 60 la carretera que comunicava Oriola en Abanilla passant per la Murada és asfaltada, ademés es convertix en tradició l'elecció de Reina de Festes i Dames d'Honor. En els 70 es dota de rellonge a l'Iglésia, i escomença a funcionar el Teleclub, ademñas ya és possible regar tot el terreny agrícola de la Murada per mig de les aigües del Transvasament. Dels anys 80 prové l'escut, i el primer camp de Fútbol, La Murada contava en dos equips: (L'Unió Deportiva La Murada i La Murada Club de Fútbol), també es crea la banda de música i el colege públic D. Ismael García el director del qual seria D. José Antonio Godoy García. En els anys 90 s'inaugura el Club Social de la Tercera Edat, el Saló Musical i l'Associació Jovenil'Agut. En 2002 es va restaurar la Columna del Rei. Durant el pas dels anys s'ha adquirit en La Murada l'hàbit dels dumenges celebrar en els seus carrers el mercat, un dels mercadillos més populars de tota la vega baixa.

Festes

La Murada té com a patró a Sant Josep i com a patrona a la Stíma. Verge del Rosari, la festa de Sant Josep és celebrada la següent semana a Semana Santa i la de la Verge del Rosari sis mesos despuix. Són populars les romeria de Sant Isidro en la Verge del Camí, i la romeria dels Randeros. Els Pérez celebren les seues festes en honor al Sagrat Cor de Jesús l'última fi de semana d'agost, en processó aixina com misses en honor al seu patró en l'ermita alçada per l'autòcton D. José Manuel Vicente, propietari del Restaurant L'Ermita, en la plaça dels Pérez. La pedania de Verge del Camí està lligada a esta pedania de la mateixa manera que està Les Nòries a Els Desamparats. La Verge del Camí celebra les seues festes el 15 de setembre.

Fills de la murada

La coneguda dissenyadora de moda D.ª Rosa Belén Poveda és també filla de la Murada, aixina com el polític Luis Almarcha Mestre, i María José Mestre, jove directora naixcuda en La Murada, ha treballat per a artistes com Melody, María Carrasco, L'Habitació Roja i SECOND, entre uns atres. En La Murada s'han format capacitats i respectats professionals que eixerciten les seues funcions tant dins com fòra de la seua terra.

Independència

En l'any 2004 es va constituir l'associació Murada Independent, els fins de la qual perseguixen la segregació d'Oriola i la seua constitució com a municipi de ple dret. Actualment La Murada ha donat un important pas sobre les telecomunicacions ya que conta en una ret inalàmbrica municipal cridada Auriolanet. Esta ret resulta molt útil en la ciutat ya que permet l'interconexió de les sèus municipals, permet desenrollar iniciatives d'accés a Internet en el carrer i permet oferir als ciutadans accés a Internet inalàmbric.