Anar al contingut

Joseph L. Mankiewicz

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Joseph L. Mankiewicz
Per a atres persones apellidar Mankiewicz vore Mankiewicz.


Joseph Leo Mankiewicz (Wilkes-Agrana, Pennsilvània, 11 de febrer de 1909-Bedford, Nova York, 5 de febrer de 1993) va ser un director de cine, guioniste i productor nortamericà. Mankiewicz va tindre una llarga carrera en Hollywood i va guanyar dos voltes el Premi Óscar tant per millor director com per millor guion adaptat, per Carta a tres esposes (1949) i All About Eve (1950).

Biografia

[editar | editar còdic]

El seu pare, Franz Mankiewicz, judeu alemà que va emigrar als 17 anys d'Alemània en 1885, va aplegar a ser en els Estats Units un famós professor en el New York City College. Va ensenyar llengua, teologia hebrea i educació; ademés va freqüentar l'èlit cultural de Nova York. Va tindre tres fills en una dòna judeua provinent de Curlandia. El major, Herman Mankiewicz (n. 1897), seria un important guioniste i productor de cine, autor del guion de la película Ciutadà Kane. Despuix de la seua germana Erna Mankiewicz Stenbuck, va nàixer el germà menor, Joseph Leo; Franz va voler que tots ells tingueren una esmerada formació.

El jove Joseph va començar la carrera de medicina, en la branca de la siquiatria, pero la baixa puntuació en una assignatura li va impedir terminar eixos estudis, encara que llegiria després molt psicoanálisis. Per contrast, en 1928 va estudiar la branca d'Art de la Universitat de Columbia. Als 19 anys, una volta terminats els estudis, va viajar a Berlín per a estudiar, enviat pel seu pare, pero va escomençar a aficionar-se pel teatre —li varen entusiasmar Max Reinhardt, Piscator i Brecht—, i el cine —en aquells moments estava en ple apogeu la corrent expressioniste del cine alemà—. Va treballar com a corresponsal del Chicago Tribune i va ser traductor de intertítulos per a la productora UFA. Va ser la seua única aportació al cine alemà. En 1929, el seu germà Herman ho va cridar des d'Hollywood, a on treballava com a guioniste, aixina que Joseph, refugiat en París en escassos mijos, va decidir acceptar l'invitació del seu germà i anar a Hollywood.[1]

Els primers passos en el cine nortamericà els va donar en els estudis Paramount a on la seua llabor va ser secundària i a penes sense rellevància professional. Poc despuix, i ya baix contracte de la Metro-Goldwyn-Mayer, va obtindre el seu primer èxit professional en colaborar en el guion del melodrama negre L'enemic públic número un (1934) dirigida per W. S. Van Dyke, película que va conseguir el Óscar al millor guion, encara que el premi va ser concedit a Arthur Caesar, ya que va ser qui va firmar finalment el guion. Pero aquell primer pas va donar resultats positius, que es varen consolidar en atres dos guions per al mateix director pensats com a vehículs per al lucimiento de l'actriu Joan Crawford: Quan el diable aguaita (1934) i Vixc la meua vida (1935).

Encorajat pel seu èxit inicial, va intentar que Louis B. Mayer ho deixara dirigir els seus propis guions, pero est sospesava be la valia de cada u dels seus empleats abans d'embarcar-los en un proyecte diferent al que habitualment eixercitaven. A pesar de que no va cedir als seus intents, Mayer va accedir no obstant a nomenar-ho productor i va eixercitar molt notablement este càrrec entre 1935 i 1942, periodo durant el qual va produir 19 film per a MGM, entre els que destaquen dos títuls: Fúria (1936), dirigida per Fritz Lang, alegat contra l'intolerància i el racisme en una llectura clarament política, i Històries de Filadèlfia (1940), una comèdia sobre la lluita de sexes dirigida per George Cukor.


Decepcionat per no poder dirigir les seues pròpies películes, Mankiewicz va deixar la MGM i es va posar al servici de la 20th Century Fox. En este estudi va realisar la seua òpera primera com a director, El castell de Dragonwyck (1944), dirigint a la fascinant Gene Tierney en secundaris del calibre de Jessica Tandy o Vincent Price. En 1947 va conseguir una atra obra mestra en la poètica El fantasma i la senyora Muir, en Gene Tierney, Rex Harrison i una Natalie Wood de huit anys, més una excelent fotografia de Charles Lang i una impagable música de Bernard Herrmann. Va deprendre de Ernst Lubitsch, el seu mestre, que li «va ensenyar lo que no cal fer»[2]

En 1949 va estrenar Carta a tres esposes, película a on es posa de manifest el seu interés per la psicologia femenina i en la que va obtindre dos premis Óscar, el de millor guion adaptat i el de millor direcció; conta en les interpretacions de Kirk Douglas i Lindo Darnell en una història tan innovadora com El crepúscul dels deus sobre narrativa fílmica.

L'èxit que va obtindre va ser refrendat en la seua següent película, un dels considerats clàssics del sèptim art, Eva al nuet (1950), sobre les ambicions sense pietat en el món teatral. En este film, Mankiewicz va obtindre sis Óscar, entre ells el de millor película, millor direcció i millor guion adaptat; l'èxit de la película va fer que es creara el premi «Sarah Siddons» que ell havia inventat per al relat.[3]

Després es varen succeir atres películes destacades i de molt distint tipo (de fet, va ser denominat un «director inclasificable»), com Operació Cicerón (1951), en James Mason i Dannielle Darrieux, d'espies; un clàssic, Juliol César (1952), en alguns dels millors actors de l'época en el repartiment (Marlon Brando, James Mason, Deborah Kerr, Greer Carson i Louis Calhern); La comtesa descalça (1954), sobre el món devorador del cine, en la millor actuació d'Ava Gardner fins a eixe moment; Ells i elles (1955), l'únic musical que va dirigir, i De sobte, l'últim estiu (1959), adaptació a la pantalla d'una història de Tennessee Williams.

Pero va aplegar lo que Mankiewicz cridaria el seu «malensomi»: Cleopatra. Despuix d'un desastrós pròlec en Londres, puix va tindre que rebujar tot el material filmat, en setembre de 1961 es va reiniciar en Roma el rodage de la epopeya històrica basada en la vida de la reina egipcíaca, i el rodage de la qual es va prolongar fins a 1963. Va ser la primera volta que una actriu (Elizabeth Taylor) cobrava un milló de dólars pel seu treball, #lo que va encarir el proyecte. Ademés, desastres de tota índole que varen rodejar la preparació i el rodage de la cinta quebrantaron la salut de Mankiewicz, qui va necessitar dos anys per a recuperar-se, encara que en mig va dirigir una película per a la TV. Pese a l'espectacularitat de Cleopatra, va decepcionar a crítica i públic en la seua estrena, convertint-se en un dels majors desastres de taquilla de l'història.

En 1967 va dirigir Dònes en Venècia, película que va ser rebuda fredament per la crítica i el públic; en 1970 va realisar el seu únic western, El dia dels tramposos. I en 1972 va posar fi a la seua carrera cinematogràfica en filmar l'adaptació de l'obra teatral d'Anthony Shaffer La chafada.

Els nous directors han comés un greu error en deprendre a fer cine en escoles i universitats. Que es cultiven, que lligguen, que deprenguen de Shakespeare, de Molière o de Cervantes, que han segut formidables guionistes.
Joseph Mankiewicz (anys 1970)

Mankiewicz va passar els seus últims anys de vida retirat en la seua granja de Willow Pond, rodejat dels recorts que guardava de totes les seues películes, i va fallir el 5 de febrer de 1993 en Bedford (Nova York) quan estava a punt de complir 84 anys, a causa d'un atac al cor.


Llicenciat en Història de l'Art i crític teatral per al New York Claves en Berlín, va llegir fins a la seua mort innumerables llibres de siquiatria, pero Mankiewicz és considerat sobretot com un gran i cult guioniste, expert en adaptacions lliteràries (Graham Greene en L'americà impasible, William Shakespeare en Juliol César, Tennessee Williams en De sobte, l'últim estiu (1959) i Anthony Shaffer en La chafada). Cuidava l'estructura de les seues històries i la caracterisació dels seus personages i era un gran director d'actors, que aplegava al virtuosisme en els diàlecs dels seus films.

Crec que sincerament es pot dir que he estat en el començ, l'ascens, el cim, la caiguda i el fi del cine sonor.
Joseph Mankiewicz

Filmografia

[editar | editar còdic]

Com a director

[editar | editar còdic]
Títul en Espanya Títul original Any
El castell de Dragonwyck Dragonwyck 1946
Solament en la nit Somewhere in the Night 1946
Backfire 1946
El món de George Apley The Clapix George Apley 1947
El fantasma i la senyora Muir The Ghost and Mrs. Muir 1947
Escape 1948
Carta a tres esposes A Letter to Three Wives 1949
Odi entre germans House of Strangers 1949
Un raig de llum No Way Out 1950
Eva al nuet
La malvada		 All About Eve 1950
Remors en la ciutat People Will Talk 1951
Operació Cicerón
Cinc dits		 5 Fingers 1952
Juliol César Julius Caesar 1953
La comtesa descalça The Barefoot Contessa 1954
Ells i elles Guys and Dolls 1955
L'americà tranquil The Quiet American 1958
De sobte, l'últim estiu
De sobte, en l'estiu
De sobte l'estiu		 Suddenly, Last Summer 1959
Cleopatra 1963
Cançó per a un atre Nadal Carol for Another Christmas 1964
Dònes en Venècia The Honey Pot 1967
King: a Filmed Record...Montgomery To Memphis 1970
El dia dels tramposos There Was a Crooked Man... 1970
La chafada Sleuth 1972

Com a guioniste

[editar | editar còdic]

Premis i nominacions

[editar | editar còdic]
Premis Óscar
Any Categoria Película Resultat
1931 Millor guion adaptat Skippy Plantilla:Cela
1941 Millor película The Philadelphia Story Plantilla:Cela
1950[4] Millor director Carta a tres esposes Plantilla:Cela
Millor guion original Plantilla:Cela
1951[5] Millor director Eva al nuet Plantilla:Cela
Millor argument i guion Plantilla:Cela
Millor argument i guion Un raig de llum Plantilla:Cela
1953[6] Millor director Operació Cicerón Plantilla:Cela
1955[7] Millor argument i guion La comtesa descalça Plantilla:Cela
1973[8] Millor director La chafada Plantilla:Cela
Sindicat de directors d'Estats Units
Any Categoria Película Resultat
1949 Carta a tres esposes Premie al guany excepcional com a Director Plantilla:Cela
1951 Eva al nuet Premi al guany excepcional com a Director Plantilla:Cela
1953 5 Fingers Premi al guany excepcional com a Director Plantilla:Cela
1954 Julius Caesar Premi al guany excepcional com a Director Plantilla:Cela
1981 Premi honorífic com a membre vitalici Plantilla:Cela
1986 Premi honorífic a tota la seua carrera Plantilla:Cela
Writers Guild of America
Any Categoria Película Resultat
1950 Carta a tres esposes Comèdia americana millor escrita Plantilla:Cela
1951 Eva al nuet Comèdia americana millor escrita Plantilla:Cela
Drama americà millor escrit Plantilla:Cela
No Way Out Premi Robert Meltzer Plantilla:Cela
1952 People Will Talk Comèdia americana millor escrita Plantilla:Cela
1955 La comtesa descalça Drama americà millor escrit Plantilla:Cela
1956 Guys and Dolls Musical americà millor escrit Plantilla:Cela
1963 Premie Llorer al guany com a guionista Plantilla:Cela
Festival Internacional de Cine de Venècia
Any Categoria Resultat
1987[9] #León d'Or Especial Plantilla:Cela
Festival Internacional de Cine de Cannes
Any Categoria Película Resultat
1951[10] Gran Premi del Jurat Eva al nuet Plantilla:Cela

Premis Oscar a interpretacions dirigides

[editar | editar còdic]
Any Intérpret Película Resultat
Millor actor
1953 Marlon Brando Julius Caesar Plantilla:Cela
1963 Rex Harrison Cleopatra Plantilla:Cela
1972 Michael Caine La chafada Plantilla:Cela
1972 Laurence Olivier La chafada Plantilla:Cela
Millor actriu
1950 Anne Baxter Eva al nuet Plantilla:Cela
1950 Bette Davis Eva al nuet Plantilla:Cela
1959 Katharine Hepburn Suddenly, Last Summer Plantilla:Cela
1959 Elizabeth Taylor Suddenly, Last Summer Plantilla:Cela
Millor actor de repartiment
1950 George Sanders Eva al nuet Plantilla:Cela
1954 Edmond O'Brien La comtesa descalça Plantilla:Cela
Millor actriu de repartiment
1950 Celest Holm Eva al nuet Plantilla:Cela
1950 Thelma Ritter Eva al nuet Plantilla:Cela

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ M. Clement, Billy & Joe, pp. 87-89
  2. ↑ M. Clement, Billy & Joe, pp. 100
  3. ↑ M. Clement, Billy & Joe, pp. 122
  4. ↑ «22th Academy Awards (1950)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 19 de març de 2021.
  5. ↑ «23th Academy Awards (1951)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 19 de març de 2021.
  6. ↑ «25th Academy Awards (1953)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 19 d'abril de 2021.
  7. ↑ «27th Academy Awards (1955)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 28 d'abril de 2021.
  8. ↑ «45th Academy Awards (1973)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
  9. ↑ «Premi 44. Mostra Internazionale del Cinema». sicvenezia.it. Archivat des d'el original, el 26 de juliol de 2019.
  10. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Binh, N. T. (1994). Joseph L. Mankiewicz, Càtedra.
  • Clement, M. (1988). Billy & Joe. Conversacions en B. Wilder i J. L. Mankiewicz, Plot.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Joseph_L._Mankiewicz&oldid=616467»