Jardí de vida selvada
Un jardí salvage o jardí de vida selvada (wild garden o wildlife garden en anglés, Naturgarten o naturnaher Garten en alemà, wilde tuin, natuurtuin o heemtuin en neerlandés) és un jardí en el que la conservació de la naturalea eixercita un paper important. Es reproduïx, a la seua escala, el mig ambient natural local (biòtop), per a proporcionar un refugi a la fauna selvada, tant plantas com animalés. La seua principal característica és una forta presència de les plantes indígenes o autòctones, que s'utilisen per a favorir la vida selvada. Un jardí salvage té una vocació natural de refugi, ya siga creat des de zero o que simplement s'ha deixat que les plantes s'establixquen per sí mateixes. Com qualsevol jardí, és objecte d'una gestió, perque, per una part, deu seguir sent atractiu per al jardiner i la seua família (els aspectes recreatius i estètics) i, en segon lloc, les plantes millor adaptades al clima poden invadir tot el jardí si la seua expansió és una miqueta controlada.
Un jardí de vida selvada (o jardí selvat) és un entorn atractiu per a vàries formes de vida selvada, com aus, amfibis, reptils, insectes, mamífers i uns atres. Este tipo de jardí conté habitualment una varietat d'hàbitats que han segut creats deliberadament pel jardiner o permesos per ell, reduint el manteniment i intervenció del mateix.
Els jardins salvages es denominen a voltes «jardins naturals». No obstant, este terme és imprecís i es pot utilisar també com a sinònim de «jardí ecològic» o biològic (o simplement designar a un jardí d'aspecte «lliure»). Estos térmens es solapan i estan vinculats a la mateixa filosofia de jardineria, més respectuosa del mig ambient en un sentit ampli. El terme «jardí salvage» subralla, no obstant, l'émfasis en les espècies de plantes indígenes i en la creació d'ambients naturals, per a ajudar a protegir la biodiversitat de la regió. «Jardí en el qual és possible integrar la naturalea» és un bon sinònim.
Filosofia
[editar | editar còdic]
El concepte de «jardí salvage» es remonta a el XIX i s'atribuïx al jardiner irlandés William Robinson (1838-1935). Est va trencar en el conformisme dels jardins de l'época, i va promoure una forma de jardineria que va donar un lloc en el jardí a les flors rústiques i permetia que es naturalizaran en lloc de controlar-les de forma estricta. El jardí adquiria aixina un caràcter més natural, més romàntic. La preocupació per la conservació de la naturalea encara no estava en auge, les espècies presents en este tipo de jardí eren tant indígenes com a exòtiques. Hui en dia es descriurien estos jardins com a «jardins naturals» o d'aspecte «natural».
El tamany del refugi natural que s'inserta en el concepte de W. Robinson prové de l'observació de que l'espai per a la vida selvada està disminuint cada volta més. Baixe la pressió de les activitats humanes, els hàbitats naturals es destruïxen o modifiquen. En les ments de moltes persones la naturalea té el seu lloc - i la troba - fòra de les àrees urbanisades. Pero en algunes parts del món en alta densitat de població, a sovint este no és el cas. Les zones rurals, els boscs i les zones costeres han segut modificades de tal modo per a satisfacció de les necessitats humanes que el terme «naturals» o «seminaturales» ya no pot ser aplicat a elles. En massa freqüència, el bosc és considerat només en térmens econòmics i està compost d'un número llimitat d'espècies exòtiques en el pijor dels casos (per eixemple, la picea en Bèlgica o l'eucalipto en la regió del Mediterràneu); l'agricultura intensiva ha transformat el paisage en jagantescs monocultivos rosats en plaguicidas i fertilisants; chapulls, páramo, dunes, brezales, les vores dels rius, parceles de la indomable naturalea són destruïdes, fragmentades o modificades per a promoure activitats "rendables" (hàbitat «extensiu», turisme, agricultura, navegació interior, extracció d'aigua per a les ciutats i camps, etc.). La necessitat de crear reserves naturals estrictament protegides ho demostra.
No obstant, la superfície d'estes reserves és massa chicoteta per a compensar la pèrdua d'espai per a la vida selvada. Ademés, estan distants unixques d'unes atres, reduint les possibilitats de dispersió de les poblacions vegetals i animals i, per tant, les possibilitats de mescla genètica. Sense ella, les espècies, en particular els animals, poden degenerar. D'ahí l'idea de deixar un lloc a la naturalea en les zones verdes estrictament relacionades en l'us humà, pero que no estiguen subjectes als imperatius de la productivitat, és dir, els parcs i els jardins públics i privats, que poden representen una important àrea de les àrees urbanisades. Esta filosofia pot aplicar-se també als màrgens de carreteres, vores de camins i menuts elements dels espais verts urbans, tals com a rotondes. Per lo tant, es constituïxen aixina mini-reserves i corredors per al moviment i la dispersió de les espècies, que complementen la ret formada per les pendents de les vies férrees i els terrenys baldíos.
Mig
[editar | editar còdic]Per a oferir un espai diversificado a la vida selvada, un jardí salvage pot tindre diferents tipos de mijos, acollint cada u d'ells una flora específica:
Una zona «tancada» té les característiques d'un mig boscós, forestal, en diversos nivells de vegetació (estrat herbáceo, arbustivo, plantes trepadoras, arbres de gran porte). Depenent del tamany del jardí, es preferiran les espècies de major o menor porte.
Una zona «oberta» és un espai d'herbas, potencialment molt florido. Les possibilitats són numeroses: la vegetació es pot segar en diferents époques de l'any, més o menys freqüentment, per a favorir a tal o com espècie vegetal, també pot ser segada durant la major part del temps, per a favorir a les plantes de menor talla i oferir un lloc de caça per a algunes aus. Esta zona també es pot deixar totalment en baldío, mig que proporciona refugi als insectes de les zones en herbes, o be adoptar la forma d'un parterre de flors. Per últim, una part del jardí, pot ser dedicada a promoure les espècies anuals com les flors del camp.
Un àrea «semi-oberta» és una zona intermija entre les àrees obertes i tancades. Es troba a sovint en els jardins en forma d'un bardiça, plantat per la seua funció de delimitació, pero també es correspon en la vora del bosc. Una bardiça lliure (no podat) té la ventaja de produir flors i fruts, i, per tant, ser més atractiu per als insectes, aus i mamífers. Les espècies espinoses oferixen a les chicotetes espècies animals un bon refugi contra els depredadors (gats i uns atres).
Una zona humida pot estar formada per un cos d'aigua més o menys extens, una font, un estany, un estany; devem assegurar-nos de que el seu desenroll no seria motiu de ahogamiento dels animals -o de l'home- que s'acosten (pendent suau en les vores). Esta àrea és la llar d'una fauna pròpia, pero també permet que les espècies terrestres beguen, es banyen les aus i a algunes d'elles els permet conseguir el fanc per a construir els seus nius.
Una zona «seca» adopta la forma d'una pendent, un camí de grava, una rocalla, una zona d'arena, una paret de pedra seca (no de rajola) o un sostre vert. Pot ser simplement una paret de rajoles o pedres sense unió.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Jardín de vida silvestre» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.