Anar al contingut

Jagant gelat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Urà
Neptú (fotografia en exagerat contrast)

Jagant gelat és la denominació que alguns científics utilisaven per a referir-se a una subclasse separada de planetes jagants per la seua estructura, principalment constituïda per gèl, roca i gas. En el sistema solar hi ha dos eixemples de planetes d'este tipo: Urà i Neptú.

Es diferencien dels jagants gaseosos "tradicionals" com Júpiter i Saturn en la seua proporció d'hidrogen i d'heli, que és molt més baixa principalment per la seua major distància al Sol.[1]

Les capes atmosfèriques són molt brumosas, en una chicoteta cantitat de metà, que els aporta el seu característic color aguamarina. En abdós existixen camps magnètics fortament inclinats sobre els seus eixos de rotació. A diferència dels atres jagants gaseosos, en Urà l'inclinament axial és molt elevada, lo que provoca que les seues estacions tendixquen a ser sumament extremes.

En els dos planetes ocorren atres diferències sotils, pero importants. A pesar de que, en general, Urà és menys massiu que Neptú, conté més hidrogen i heli. Neptú és per lo tant més dens i preserva molt més calor interna i un ambient més actiu.[2]

Terminologia

En 1952, l'escritor de ciència ficció James Blish va falcar el terme «jagant gaseós»[3] i es va usar per a referir-se als grans planetes no terrestres del sistema solar. No obstant, des de finals de la década de 1940, s'ha entés que les composicions d'Urà i Neptú són significativament diferents de les de Júpiter i Saturn. Es componen principalment d'elements més pesats que el hidrogen i el heli, lo que constituïx un tipo separat de planeta jagant. Degut a que durant la seua formació, Urà i Neptú varen incorporar materials com a gèl o gas atrapat en gèl d'aigua, el terme jagant de gèl va entrar en us.

A principis de la década de 1970, la terminologia es va fer popular en la comunitat de ciència ficció, per eixemple, Bova (1971), pero el primer us científic de la terminologia va ser provablement per Dunne & Burgess (1978) en un informe de la NASA.[4]

Formació

Formació d'un planeta de gas entre un disc protoplanetari.

Modelar la formació dels jagants terrestres i gaseosos és relativament senzill i no controvertit. Se sap àmpliament que els planetes terrestres del sistema solar es varen formar per mig de l'acumulació per colisió de planetesimals dins del disc protoplanetari. Es creu que els jagants gaseosos (Júpiter, Saturn i els seus planetes extrasolars homòlecs) varen formar núcleus sòlits d'al voltant de 10 masses terrestres a través del mateix procés, mentres acumulaven envoltura gaseoses de la nebulosa solar circumdant en el transcurs d'uns pocs millons d'anys,[5] encara que recentment s'han propost models alternatius de formació de núcleus basats en l'acreció de aerolitos.[6]

Alguns planetes jagants extrasolars poden haver-se format per mig de inestabilitat del disc d'acreció. La formació d'Urà i Neptú a través d'un procés similar d'acumulació de núcleus és molt més problemàtica, ya que la velocitat d'escape dels chicotets protoplanetas a unes 20 unitats astronòmiques (AU) del centre del sistema solar hauria segut comparable a les seues velocitats relatives. Tals cossos que creuen les òrbites de Saturn o Júpiter podrien haver segut enviats en trayectòries hiperbòliques expulsant-los del sistema. Eixos cossos, arrastrats pels jagants gaseosos, també podrien haver-se acumulat en els planetes més grans o tirats a les òrbites dels cometes.

A pesar dels problemes que sorgixen en els models teòrics respecte a la seua formació, des de 2004 s'han observat molts candidats a jagants de gèl orbitando atres estreles, lo que indica que poden ser comunes en la Via Làctea.

Referències

  1. ↑ «Rapid Formation of Outer Giant Planets by Disk Instability» (en en). The Astrophysical Journal (6 d'abril de 2003). Consultat el 13 de juliol de 2020.
  2. ↑ «NASA Completes Study of Future ‘Isse Giant’ Mission Concepts» (en en). The Astrophysical Journal (20 de juny de 2017). Archivat des de l'original, el 6 d'agost de 2020. Consultat el 13 de juliol de 2020.
  3. ↑ «Full record for gas giant n.» (en en). Science Fiction Citations (30 de juliol de 2019). Consultat el 13 de juliol de 2020.
  4. ↑ «From Cold to Hot Irradiated Gaseous Exoplanets: Toward an Observation-based Classification Scheme» (en en). adsabs (març de 2019). Consultat el 13 de juliol de 2020.
  5. ↑ (2009).«Models of Jupiter's growth incorporating thermal and hydrodynamic constraints».Icarus.199(2): 338–350.doi:10.1016/j.icarus.2008.10.004.(en en)
  6. ↑ (2015).«Growing the gas-giant planets by the gradual accumulation of pebbles».Nature.524: 322–324.doi:10.1038/nature14675.(en en)