En matemàtiques, la interpolació bicúbica és una extensió de l'interpolació cúbica (un método per a aplicar l'interpolació cúbica a un conjunt de senyes dispostes en un retícul regular bidimensional. La superfície interpolada (és dir, la forma del núcleu, no l'image) és més suau que les superfícies corresponents obtingudes per interpolació bilineal o per interpolació pel veí més propenc. L'interpolació bicúbica es pot conseguir utilisant l'algoritme d'interpolació polinòmica de Lagrange, spline cúbic o convolución cúbica.

Comparació de l'interpolació bicúbica en algunes interpolacions unidimensionals i bidimensionales. Els colors Negre i Rojo/Groc/Vert/Blau corresponen al punt interpolado i a les mostres veïnes, respectivament.
Les seues altures sobre la referència horisontal corresponen als seus valors

En processament digital d'imàgens, l'interpolació bicúbica a sovint s'elegix en lloc de l'interpolació bilineal o la del veí més propenc en processament d'imàgens, quan la velocitat del procés no és un problema. A diferència de l'interpolació bilineal, que solament té en conte 4 píxels (2×2), l'interpolació bicúbica considera 16 píxels (4×4). Les imàgens remuestreadas en interpolació bicúbica poden presentar artefactes d'interpolació diferents, depenent dels valors dels paràmetros b i c elegits.

Computació

 
Interpolació bicúbica en el quadrat [0,4]×[0,4] que consta de 25 quadrats unitaris units. Interpolació bicúbica segons l'implementació del programa Matplotlib. El color indica el valor de la funció. Els punts negres són les ubicacions de les senyes prescrites que es interpolan. Observe's cóm les mostres de color no són radialment simètriques
 
Interpolació bilineal en el mateix conjunt de senyes que l'anterior. Les derivades de la superfície no són contínues sobre els llímits del quadrat
 
Interpolació pel veí més propenc en el mateix conjunt de senyes que en l'eixemple anterior

Suponga's que els valors de la funció f i les derivades fx, fy i fxy es coneixen en els quatre cantons (0,0), (1,0), (0,1) i (1,1) del quadrat unitari. La superfície interpolada es pot expressar com

p(x,y)=∑i=03∑j=03aijxiyj.

El problema d'interpolació consistix en determinar els 16 coeficients aij. En fer coincidir p(x,y) en els valors de la funció s'obtenen quatre equacions:

  1. f(0,0)=p(0,0)=a00,
  2. f(1,0)=p(1,0)=a00+a10+a20+a30,
  3. f(0,1)=p(0,1)=a00+a01+a02+a03,
  4. f(1,1)=p(1,1)=∑i=03∑j=03aij.

Aixina mateix, es generen huit equacions per a les derivades en les direccions x i y:

  1. fx(0,0)=px(0,0)=a10,
  2. fx(1,0)=px(1,0)=a10+2a20+3a30,
  3. fx(0,1)=px(0,1)=a10+a11+a12+a13,
  4. fx(1,1)=px(1,1)=∑i=13∑j=03aiji,
  5. fy(0,0)=py(0,0)=a01,
  6. fy(1,0)=py(1,0)=a01+a11+a21+a31,
  7. fy(0,1)=py(0,1)=a01+2a02+3a03,
  8. fy(1,1)=py(1,1)=∑i=03∑j=13aijj.

I atres quatre equacions per a la derivada parcial en xy:

  1. fxy(0,0)=pxy(0,0)=a11,
  2. fxy(1,0)=pxy(1,0)=a11+2a21+3a31,
  3. fxy(0,1)=pxy(0,1)=a11+2a12+3a13,
  4. fxy(1,1)=pxy(1,1)=∑i=13∑j=13aijij.

Les expressions anteriors han utilisat les següents identitats:

px(x,y)=∑i=13∑j=03aijixi−1yj,
py(x,y)=∑i=03∑j=13aijxijyj−1,
pxy(x,y)=∑i=13∑j=13aijixi−1jyj−1.

Este procediment genera una superfície p(x,y) sobre el quadrat unitat [0,1]×[0,1] que és contínua i té derivades contínues. L'interpolació bicúbica en un retícul regular de tamany arbitrari es pot conseguir unint dites superfícies bicúbicas, assegurant que les derivades coincidixquen en els llímits.

Agrupant els paràmetros desconeguts aij en un vector

α=[a00a10a20a30a01a11a21a31a02a12a22a32a03a13a23a33]T


i deixant que

x=[f(0,0)f(1,0)f(0,1)f(1,1)fx(0,0)fx(1,0)fx(0,1)fx(1,1)fy(0,0)fy(1,0)fy(0,1)fy(1,1)fxy(0,0)fxy(1,0)fxy(0,1)fxy(1,1)]T,

El sistema d'equacions anterior es pot reformular en una matriu per a l'equació llineal Aα=x.

En invertir la matriu s'obté l'equació llineal més manejable A−1x=α, a on

A−1=[10000000000000000000100000000000−3300−2−100000000002−2001100000000000000000010000000000000000000100000000000−3300−2−100000000002−2001100−30300000−20−1000000000−30300000−20−109−9−9963−6−36−63−34221−666−6−3−333−44−22−2−2−1−120−20000010100000000020−2000001010−666−6−4−242−33−33−2−1−2−14−4−4422−2−22−22−21111],

lo que permet calcular α de forma ràpida i senzilla.

Pot haver una atra forma matricial concisa per a 16 coeficients:

[f(0,0)f(0,1)fy(0,0)fy(0,1)f(1,0)f(1,1)fy(1,0)fy(1,1)fx(0,0)fx(0,1)fxy(0,0)fxy(0,1)fx(1,0)fx(1,1)fxy(1,0)fxy(1,1)]=[1000111101000123][a00a01a02a03a10a11a12a13a20a21a22a23a30a31a32a33][1100011101020103],

o

[a00a01a02a03a10a11a12a13a20a21a22a23a30a31a32a33]=[10000010−33−2−12−211][f(0,0)f(0,1)fy(0,0)fy(0,1)f(1,0)f(1,1)fy(1,0)fy(1,1)fx(0,0)fx(0,1)fxy(0,0)fxy(0,1)fx(1,0)fx(1,1)fxy(1,0)fxy(1,1)][10−32003−201−2100−11],

on

p(x,y)=[1xx2x3][a00a01a02a03a10a11a12a13a20a21a22a23a30a31a32a33][1yy2y3].

Ampliació a retículs rectilíneos

A sovint, les aplicacions requerixen interpolació bicúbica utilisant senyes en una cuadrícula rectilínea, en lloc de l'unitat quadrada. En este cas, les identitats de px,py, i pxy passen a ser

px(x,y)=∑i=13∑j=03aijixi−1yjΔx,
py(x,y)=∑i=03∑j=13aijxijyj−1Δy,
pxy(x,y)=∑i=13∑j=13aijixi−1jyj−1ΔxΔy,

a on Δx és l'espayat x de la cela que conté el punt (x,y) i similar per a Δy. En este cas, l'enfocament més pràctic per a calcular els coeficients α és deixar

x=[f(0,0)f(1,0)f(0,1)f(1,1)Δxfx(0,0)Δxfx(1,0)Δxfx(0,1)Δxfx(1,1)Δyfy(0,0)Δyfy(1,0)Δyfy(0,1)Δyfy(1,1)ΔxΔyfxy(0,0)ΔxΔyfxy(1,0)ΔxΔyfxy(0,1)ΔxΔyfxy(1,1)]T,

i despuix resoldre α=A−1x en A com abans. A continuació, les variables d'interpolació normalisades es calculen com

x‾=x−x0x1−x0,y‾=y−y0y1−y0

a on x0,x1,y0, i y1 són les coordenades x i y dels punts de la cuadrícula que rodegen el punt (x,y). Llavors, la superfície d'interpolació es convertix en

p(x,y)=∑i=03∑j=03aijx‾iy‾j.

Vore també

Referències