Interferón β-1b

El interferón és una proteïna que es produïx normalment en l'organisme, existint tres tipos: α, β i γ. Estes proteïnes tenen en comuna la regulació de l'activitat del sistema immunològic, modificant el comportament dels diversos tipos celulars que ho integren. El interferón β específicament ha segut amprat en fins terapèutics en pacients en esclerosis múltiple ya que s'associa una menor migració de limfocits a través de la barrera hematoencefálica cap al sistema nerviós central i inhibició del procés inflamatorio en eixa regió, generat per dites cèlules. Esta disminució en l'activació del sistema immune, menor migració celular cap al sistema nerviós central i disminució del procés inflamatorio, es dona per mig de diverses accions entre les que destaquen: una menor expressió del complex major de histocompatibilidad de tipo II, disminució de la adherencia de limfocits al endoteli vascular, aument en la producció de metalotioneínas i de factor de creiximent neuronal entre unes atres.

Paper de l'interferón β com a tractament de l'esclerosis múltiple

L'esclerosis múltiple és una malaltia que es caracterisa per una migració anormal de cèlules del sistema immunològic cap al sistema nerviós central, especialment limfocits, generant un procés inflamatorio que en etapes inicials destruïx la mielina axonal i els oligodendrocitos. Açò dona com resultat una transmissió neuronal alterada i, conforme transcorre la malaltia, el dany inflamatorio genera també pèrdua axonal, lo que es traduïx en un dèficit neurològic permanent. Existixen medicaments, com els corticoesteroides, que reduïxen transitòriament el procés inflamatorio; pero que no són capaços de modificar l'evolució de la malaltia, per lo que esta progressa inexorablement.

Fins a l'última década de el XX, no es contava en una teràpia per a modificar l'evolució de la malaltia. En 1988 es varen iniciar estudis de interferón β del tipo 1b, comparats contra placebo en 372 pacients, trobant que de forma estadísticament significativa disminuïa la taxa de recurrencias durant els 5 anys que va durar el protocol. Per estos resultats, en l'any 1993 es va iniciar en la pràctica clínica l'us de l'interferón β-1b per al tractament d'esclerosis múltiple recurrent-remitent, baix el nom de Betaferon / Betaseron (Bayer-Schering Pharma) per a la seua aplicació subcutànea, sent la primera droga eficaç per a modificar l'evolució de la malaltia.

Des de 1993 fins a la data, el interferón β-1b s'ha consolidat en el maneig de primera llínea en esclerosis múltiple i és, fins al moment, un dels medicaments en els que més experiència clínica es té, ademés de contar en abundant evidència científica en diversos tòpics d'importància en la malaltia. A finals dels anys noranta, en un estudi europeu, es va trobar que el interferón β-1b podia ser útil en atres presentacions més agressives de la malaltia, com en l'esclerosis múltiple secundària progressiva, en haver demostrat disminuir la taxa de recurrencias i el número de noves lesions en sistema nerviós central, evaluat per mig de resonància magnètica. Un atre alvanç en el coneiximent de la malaltia va ser establir que, en les etapes inicials de l'esclerosis múltiple, el tractament primerenc és important per a atenuar el dany neurològic, com ho va demostrar l'estudi BENEFIT, a on es va trobar que el maneig en interferón β-1b quan solament s'ha presentat un síndrome clínic aïllat, disminuïx el risc de progressió a una esclerosis múltiple definida i en pacients que la desenrollen, presenten una millor preservació de les seues funcions cognitives en comparació a aquells pacients que varen iniciar el maneig en etapes posteriors (dos anys despuix). Per açò, també ha segut aprovat el seu us en pacients que presenten un síndrome clínic aïllat.

Un atre factor que ha segut important per a que el inteferón β-1b siga considerat en l'actualitat com un dels fàrmacs de primera llínea en el tractament d'esclerosis múltiple és que els pacients, en comparació a atres teràpies, presenten una gran tolerància al fàrmac i, en menor mida, efectes adversos que, en general, no són greus; com, per eixemple, l'aparició d'un síndrome pseudo gripal, elevació d'enzimas hepàtiques, disminució celular en la biometria hemática i depressió. Açò és important a considerar ya que atres fàrmacs, específicament amprats com a segona llínea de tractament, poden associar-se a efectes adversos greus, entre els que podem mencionar leucoencefalopatía multifocal progressiva, processos infecciosos severs —entre uns atres, per virus del herpes— i possible associació a diversos tipos de neoplasias.

És important mencionar que, com qualsevol atre medicament, el interferón β-1b solament pot ser prescrit per un mege en experiència en el camp de l'esclerosis múltiple.

En l'actualitat, existixen atres fàrmacs per al maneig de primera i segona llínea d'esclerosis múltiple, incloent atres varietats de interferón β —com l'1-a—, no obstant, en part provablement per haver segut el primer medicament eficaç per a modificar l'evolució de la malaltia, és el fàrmac en el que més temps es té documentada la sobrevida dels pacients. En l'any 2010 es va publicar un anàlisis retrospectiu dels primers 16 anys posteriors a l'inici del tractament en pacients de l'estudi inicial en interferón β-1b, trobant que la mortalitat havia segut menor en aquells pacients que varen rebre interferón β-1b a l'inici. En octubre del 2010, es varen presentar, durant el Congrés Europeu d'Esclerosis Múltiple en Suècia, noves senyes de sobrevida de 21 anys que confirmen una menor mortalitat en aquells pacients en esclerosis múltiple tractats inicialment en interferón β-1b.