Inoceramus

Inoceramus

Inoceramus (del grec «closca fibrosa») és un gènero extint de fòssils marins pteromorfos bivalvats que recorden superficialment a les ostres perlíferas de l'actual gènero Pteria.

Descripció

Fòssil de Inoceramus del Cretácico superior de Groenlàndia, provablement el major bivalvat conegut (1,78 m).

Els inocerámidos tenien una closca grossa, pavimentada en prismes de calcita orientats perpendicularment a la superfície, lo que va deure donar-los una lluentor nacarado en vida. La majoria de les espècies tenen llínees de creiximent prominents, que apareixen com a semicírculs concèntrics a la vora de creiximent de la closca. Els paleontòlecs sugerixen que el tamany jagant d'algunes espècies va ser una adaptació per a la vida en les obscures aigües del fondo, en un àrea de brànquies proporcionalment gran, que li hauria permés sobreviure en aigües deficients en oxigen.

Distribució

Mar occidental interior que va cobrir part de Norteamérica durant el periodo Cretácico.

Les espècies de Inoceramus varen tindre una distribució mundial durant els periodos Jurásico i Cretácico (de 189.6 a 66 millons d'anys). Molts eixemplars es troben en sediment del mar interior occidental en Amèrica del Nort. Inoceramus també es pot trobar abundantment en la Formació Gault, arenisca verda cretácica que subyacer Londres. Atres localisacions per a fòssils d'este tàxon inclouen l'illa de Vancouver i Columbia Britànica en Canadà; Texas, Tennessee, Kansas, Califòrnia i Alaska en Estats Units; Espanya, França i Alemània.