Indústria del gas en Espanya

La indústria del gas en Espanya va escomençar el seu desenroll en Barcelona des de 1841, sent la Societat Catalana per a l'Allumenat de Gas la primera empresa que ho va suministrar de manera continuada. En Europa, Gran Bretanya va ser la gran pionera des d'inicis de el XIX.

El capital estranger, sobretot el francés i el britànic, va tindre un paper important en l'implantació del gas en Espanya durant el XIX, en l'excepció de Catalunya, territori en el que el capital autòcton va resultar crucial. Lo mateix va succeir des del punt de vista tecnològic.

A principis de el XX, el desenroll del gas en Espanya era llimitat, lo que va favorir l'extensió de l'electricitat, un competidor destacat que va conseguir fer-se en la major part del mercat de l'allumenat despuix de la Primera Guerra Mundial. Des dels inicis de el XX, sobretot despuix de la Primera Guerra Mundial, l'inversió estrangera va retornar als seus països d'orige, de modo que a mitan dels anys 1920 la seua presència era molt reduïda.

Durant els conflictes bèlics que ha sofrit Espanya, de manera directa -Guerra Civil - o indirecta -Guerres Mundials- l'activitat gasística va sofrir una crisis profunda.

Els Orígens: XIX

l'allumenament a gas va ser una de les innovacions tecnològiques més importants de finals de el XVIII i principis de el XIX, i va eixercitar un paper fonamental en el desenroll de les ciutats modernes.

La tecnologia del gas produït en diferents matèries primeres va escomençar a desenrollar-se en Gran Bretanya i França a finals de el XVIII. En els seus inicis varen eixercitar un paper fonamental el francés Philippe Lebon (1767-1804), els britànics William Murdock (1754-1839) i Samuel Glegg (1781-1861) i l'alemà Frederick Albrecht Winzer (1763-1830).

En 1792, l'ingenier escocés William Murdock, amprat en Boulton & Watt, va realisar els primers ensajos exitosos per a allumenar la seua pròpia casa utilisant gas. Este alvanç va marcar l'inici de l'experimentació en l'allumenament a gas com una alternativa a les fonts tradicionals, com les veles o llànties d'oli.

Posteriorment, en 1799, l'ingenier i químic francés Philippe Lebon va patentar en França un dispositiu conegut com la "termolámpara de gas". No obstant, a pesar de la seua invenció, Lebon no va tindre èxit en transformar el seu dispositiu en un negoci viable, i el seu proyecte no va prosperar comercialment.

Un dels pioners més destacats en la comercialisació de l'allumenat a gas va ser Frederick Albrecht Winzer, qui, despuix de mudar-se a Regne Unit, va adoptar el nom de Frederick Albert Winsor. Inspirat per la termolámpara de Lebon, Winsor va dissenyar el seu propi dispositiu per a l'allumenament a gas. A diferència de Lebon, Winsor posseïa una clara visió empresarial per al seu invent. En 1807, va fundar la National Light and Heat Company, en l'objectiu de proporcionar allumenament a gas en tota la ciutat.

Paralelament, William Murdock va continuar en els seus experiments i, junt en James Glegg, va conseguir allumenar una fàbrica en Londres per mig del suministrament de llum de gas, demostrant el potencial del sistema per a aplicacions industrials.

En Gran Bretanya pronte es va impondre la generació del gas en carbó mineral, mentres que en el restant del continent, sobretot en Alemània i França, es va fer recalcament en produir-ho en atres matèries primeres, principalment fusta. En Espanya també es varen amprar atres matèries primeres diferents. Finalment, en Europa va dominar l'elaborat en carbó. Est va ser el principal combustible utilisat per l'indústria gasista europea fins a la Segona Guerra Mundial. Pel contrari, en Estats Units, donada la seua disponibilitat de gas natural, es va recórrer a esta energia per a vendre gas des de principis de el XIX.

El gas presentava diverses ventages comparat en els sistemes tradicionals d'allumenat per gas -vés-les, olis etc.-, el suministrament dels quals tenia que repondre's de manera manual i solia interrompre's en la lluna plena. Pel contrari, el gas, en distribuir-se per mig de canonades, podia servir-se de manera continuada. Esta característica va permetre estendre l'horari laboral i d'oci i, en això, es va posar fi al ritme de vida condicionat per la llum solar. A la seua volta, va possibilitar aumentar la productivitat en l'indústria i el comerç. Ademés, els motors de gas varen reemplaçar a la màquina de vapor en els caixcos urbans, ya que eren menys sorollosos i perillosos. Per últim, els ajuntaments, els governs i la Corona varen associar el gas en la modernitat i el benestar i, per tant, en la felicitat.

Els fabricants d'equipament i les empreses gasistes varen fer lo propi en les seues estratègies comercials i publicitàries. En dites estratègies varen utilisar diversos soporte publicitario, tals com a almanacs, calendaris, catàlecs, cartells, fullets, guies del consumidor, llibres de cuina i economia domèstica, prensa especialisada i generalista, cursos de cuina, tendes d'exposició, etc., en els que presentaven les ventages del gas i apreciacions negatives sobre atres energies, en especial el carbó i l'electricitat. Entre les prestacions de les cuines de gas senyalaven el seu fàcil maneig, aforro de temps, neteja i la millor elaboració dels aliments. I entre les estratègies, per eixemple, oferien gratuïtament o a preu rebaixat forns i assessorament en la llar per a donar a conéixer el seu funcionament. Un mensage que va ser dirigit preferentment a les dònes, a lo manco fins als anys 1970

En Espanya, els primers ensajos de llum per gas varen tindre lloc en Càdis i Granada, en 1807. En 1817 Cristóbal Llopis, mestre hojalatero, va provar un aparat que generava llum de gas en Alcoy. En 1826 José Roura i Estrada va allumenar un aula de la Casa Llonja de la Mar de la Real Junta Particular de Comerç de Barcelona. En Madrit i en 1832, est va fer lo mateix en motiu del natalici de la filla de Fernando VII, l'infanta María Luisa. Fins a l'any 1841, només contaven en allumenat per gas la Casa Llonja de Barcelona i el Palau Real de Madrit.

En Europa la primera empresa que va proveir gas en l'intenció de suministrar-ho al major número possible de clients va ser Gas Light and Coke Company en Londres en 1812. Aixina va escomençar l'història de l'indústria del gas pròpiament dita. La seua difusió en Gran Bretanya va ser ràpida. En 1846 tots els municipis en més de 2.000 habitants disponien d'ell. En el restant del continent va començar a aplegar l'allumenat de gas des de finals dels 1810, en França i Bèlgica. En els anys 1820 a Alemània. I en els 1830 a Itàlia i Àustria.

En els 1840-1850 va escomençar a difondre's a ciutats de Suïssa, l'Imperi austrohúngaro, escandinaves, italianes, portugueses espanyoles i balcàniques. En els països escandinaus, Suïssa i Alemània, les localitats demogràficament chicotetes i mijanes varen gojar de gas des dels 1860. En Espanya, Itàlia, l'Imperi austrohúngaro i Portugal fins a eixa década solament va aplegar a les majors urbs. I en els països balcànics va començar a tindre un major desenroll des de 1914.

En 1861 hi havia en Espanya 25 factories de gas que proveïen al mateix número de municipis, casi el 50% d'elles en Catalunya, el 12% en Andalusia i les restants en territoris costers, en les excepcions de Madrit, Pamplona i Valladolit. Mentres que en Espanya el llindar mínim per a que una població disponguera de gas va ser de 13.586 habitants, en Catalunya es va sifrar en 9.819 habitants.

En 1901 el consum de gas per càpita de gas s'acostava als 57 metros cúbics per habitant, llunt dels 186 de 9 ciutats angleses. Esta divergència es devia al retart de l'indústria del gas en Espanya, que va escomençar la seua marcha en 1842, trenta anys despuix que la pionera en Europa, la britànica. També per culpa dels elevats preus el gas, que varen pujar en els inicis de el XX, per l'aument del cost de les empreses de gas, provocat per la caiguda de la cotisació de la pesseta que va encarir el cost del carbó estranger. Ara be, el principal factor a considerar seria el baix poder adquisitiu dels espanyols.

El número de fàbriques va disminuir durant el primer terç de el XX: 81 en 1901, 67 en 1917 i 49 en 1934. Este afluixó també es va reflectir en el número de localitats en gas, que en els mateixos anys va ser de 72, 63 i 48, respectivament.

Les empreses de gas en Espanya

En Espanya, de la mateixa manera que en Itàlia (durant el XIX) i França, els ajuntaments no varen prestar directament el servici de gas, ya que varen recórrer a companyies privades. Les excepcions a esta pauta general varen ser Bilbao (1885), Sant Sebastià (1889) i Madrit (1917-1922). Pel contrari, en atres països europeus com, per eixemple, Alemània i Regne Unit, varen tindre més presencia les empreses municipals. En Espanya la preeminència de les societats privades es va deure a un marc llegal que era poc propici a les empreses de caràcter municipal i a que, quan es va implantar el suministrament de gas, els ajuntaments carien dels mijos econòmics i humans per a gestionar directament el servici. Va caldre esperar a 1924 per a que l'Estatut Municipal aprovat eixe any admetera que els consistoris municipalizasen servicis i consideraren al de gas com a públic.

Barcelona va ser la ciutat en la que per primera volta es va dispondre de gas en Espanya de manera regular des de 1841. Ho va fer a través de la Societat Catalana per a l'Allumenat de Gas (La Catalana), fundada en 1842 per Charles Lebon i capitalistes catalans, entre ells la família Gil. Poc despuix, en 1844, Lebon ho va dur a Valéncia, per mig de la Societat Valenciana per a l'Allumenat de Valéncia. A Càdis, en 1845, Lebon, Grafton i Goldsmidt. En 1846, a Madrit la Companyia General Peninsular i la Societat Madrilenya per a l'Allumenat de Gas. En 1852, Luis Gossé a Màlaga i Manby i Wilson a Santander. I, en 1853, York & Co a Sevilla.

L'inversió estrangera va tindre un paper destacat en els orígens i l'extensió del gas en Espanya, descollant el capital francés; també ho va haver britànic, belga, holandés, suís i nortamericà. El domini del capital foràneu es va deure a la falta d'experiència sobre cóm finançar una indústria nova com la del gas, que precisava de grans inversions. I a que quan va començar a implantar-se, a principis dels anys 1840, no hi havia un sistema de bancs i caixes d'aforro modern en Espanya. Mentres que en atres països europeus, sobretot Gran Bretanya i França, disponien de capitals per a invertir en l'exterior. Ademés, el capital estranger que va tindre activitat en Espanya presentava propòsits diversos, no només el financer, també la construcció de fàbriques de gas i la venda d'equipament gasístico.

Sobre l'inversió forànea gala, descolló la de Lebon et Cie, gasista creada en 1847 pel mencionat Charles Lebon, naixcut en la localitat francesa de Dieppe, qui va introduir el gas en el seu país, Espanya, Egipte i Argèlia. En Espanya va suministrar gas a 10 municipis.

En 1846, els britànics Edward Oliver Manby (1816-1869) i William Partington (1811-1908) varen constituir la Societat Madrilenya per a l'Allumenat de Gas. Poc despuix, en 1848, la varen abandonar, i, varen promoure l'Empresa General Peninsular d'Allumenat, en la finalitat de difondre el gas en Espanya, també per a produir artefactes de ferro i conducció i, per tant, per a suministrar equipament a les seues factories de gas. Esta societat, despuix de travessar greus dificultats derivades del canvi de cicle econòmic, el sobreesfuerzo i els problemes per a comprar carbó a bon preu, va ser liquidada en 1856, sent adjudicada a Gregorio L. de Mollinedo, qui la va cedir al Crèdit Mobiliari Espanyol, també de capital francés, fundat pels germans Émile (1800-1875) i Isaac (1806-1875) Pereire. Poc despuix, Crèdit Mobiliari Espanyol es va fer en la Companyia Madrilenya d'Allumenat i Calefacció per Gas.

Una atra empresa rellevant va ser la Companyia General de Crèdit, impulsada pel francés Alfred Prost. En 1859 posseïa les contractes d'allumenat per gas de 7 localitats espanyoles; també es va dedicar al ferrocarril, mines i segurs. En 1864 va quebrar. Els seus actius varen passar a la Societat Holandesa per a l'Explotació de les Fàbriques de Gas d'Espanya i, des d'esta, a la Companyia Madrilenya d'Allumenat i Calefacció per Gas, que estava en mans del Crèdit Mobiliari Espanyol.

Des d'inicis de el XX, el govern espanyol va posar obstàculs creixents al capital estranger, per mig d'una forta imposició fiscal sobre les gasistes de fòra i impedint-los que pogueren participar del negoci hidroelèctric. El context es va tornar més desfavorable durant la primera mitat dels 1920. Al començament d'eixa década la majoria de les contractes d'allumenament públic per gas terminaven la seua vigència. L'Estatut de 1924 va permetre la municipalización i el govern va establir que les companyies de gas no podien aumentar les tarifes sense permís administratiu. Ademés, els ingressos de les empreses de gas estrangeres no eren quantiosos, encara que no tenien pèrdues. Per tot això, al començament d'eixa década, Lebon et Cie i la Companyia Madrilenya d'Allumenat i Calefacció per Gas, entre atres gasistes forànees, varen transferir els seus actius a capital espanyol, sent reemplaçades per la Companyia Espanyola de Gas i Gas Madrit respectivament. En 1935 només hi havia en Espanya una societat de gas controlada per capital foràneu, en concret nortamericà, responsable del servici de gas en Santa Creu de Tenerife

A principis de el XX operaven en Espanya 52 empreses de gas, que ho venien a 70 municipis; si ben més del 80% eren espanyoles, el gros de l'activitat gasista estava en mans de les companyies estrangeres. En les décades interseculares les companyies de gas varen afrontar en relatiu èxit la competència de la termoelectricidad, desplegant principalment quatre estratègies: 1. Varen entaular pleits en els ajuntaments per a defendre el monopoli del suministrament; 2. Varen incorporar millores tecnològiques en la fabricació i aparats de gas; Varen baixar els preus per a arruïnar a les elèctriques; i 3. També es varen dedicar al negoci de l'electricitat.

Des de principis de el XX, les empreses de gas en el mercat de l'allumenat no varen poder resistir la competència provocada per una baixada del preu del decorregut elèctric, ocasionada per la creació d'elèctriques de major tamany -principalment hidroelèctriques- i la madurea tecnològica en eixe sector, que es va manifestar, per eixemple, en la transmissió d'electricitat a grans distàncies. Les dificultats que varen travessar les societats de gas durant la Primera Guerra Mundial per a sortir-se d'un carbó que va escassejar i es va encarir desproporcionadament varen supondre el punt d'inflexió per a que les elèctriques s'impongueren a les gasistes en l'àmbit de l'allumenament. Des de llavors, les companyies de gas varen optar per diversificar la seua clientela, en favor de l'indústria i les llars.

Dita problemàtica i la política contrària dels governs espanyols cap al capital estranger varen intensificar un procés que venia produint-se des de començos de la centuria, de españolización i concentració empresarial de les empreses de gas. Aixina, el número d'estes va ser de 52, 33 i 33 en 1913, 1919 i 1935 respectivament. A mitan dels 1930 vàries d'eixes societats formaven part de Catalana de Gas i Electricitat i els grups empresarials de la Banca Arnús-Garí i el Banc Pastor.

Entre 1936 i 1958 el gas manufacturado, generat principalment en carbó, va declinar progressivament. Les companyies de gas varen experimentar grans dificultats durant la guerra civil espanyola, en major medida les localisades en la zona republicana. En finalisar el conflicte la seua situació no va millorar significativament per la Segona Guerra Mundial, que va complicar l'arribada de carbó de l'exterior, la decisió de les autoritats de priorisar el seu repartiment en favor d'activitats considerades estratègiques en perjuí de les fàbriques de gas i la política econòmica autàrquica de la Dictadura franquista. Ademés, va haver increments de salaris i el govern va llimitar les pujades de les tarifes del gas. Per tant, les gasistes varen tindre impediments per a aumentar els seus ingressos, mentres que les seues despeses creixien, lo que va perjudicar els seus contes de resultats.

Tot això explica la reducció del número de factories de gas, que va passar de 52 en 1940 a 30 en 1971. A principis dels anys 1970, tres grans empreses dominaven el mercat del gas distribuït per mig de canonades: Catalana de Gas i Electricitat, Gas Madrit i Companyia Espanyola de Gas -antiga Companyia Espanyola de Gas i Electricitat Lebon.

Entre 1958 i 1975 el gas manufacturado va experimentar grans transformacions derivades de la competència dels gasos licuados del petròleu i l'inici de la substitució del gas de carbó pel de hidrocarburs i el gas natural. Catalana de Gas i Electricitat va protagonisar l'incorporació del gas natural, d'ahí que en 1969 canviara la seua denominació per la de Gas Natural. Eixe mateix any va posar en funcionament la primera planta de regasificación del país. Ademés, va continuar el procés de concentració empresarial que eixa societat va liderar, marcant una fita el control que va eixercir sobre la Companyia Espanyola de Gas des de 1965.

El començ de la competència real dels gasos licuados del petròleu se situa en 1949, any en el que el govern va fundar una empresa mixta, Refineria de Petròleu de Escombreras S. A. (REPESA), propietària d'una primera refineria en el municipi murcià de Escombreras. El butà era un gas residual d'eixa refineria, la producció de la qual va quedar en mans de Butà S. A. (1957), participada al 50% per REPESA i la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petròleu (CAMPSA), constituïda en 1927. Ho va escomençar a fabricar en 1958. En els seus inicis no sembla que el gas embotellat tinguera gran desenroll en les zones que disponien de canonades de gas canalisat, encara que sí que va generar incertitut sobre les inversions que requeria l'extensió del territori servit en gas manufacturado.

La competència per a les companyies de gas manufacturado també va aplegar des del govern, ya que este va fundar l'Empresa Nacional de Gas (ENAGAS), en tot la seua capital provinent de l'Institut Nacional d'Indústria. En 1975, ENAGAS va comprar la planta de regasificación de Gas Natural. A fins d'eixa década, Gas Natural i Gas Figueres S. A. eren les úniques que distribuïen gas natural en Espanya a 55 localitats. El seu aprovisionament, regasificación i transport estaven controlats per ENAGAS.

Les crisis del petròleu dels anys 1970 varen provocar dificultats de finançació per a les gasistes. La seua estratègia empresarial va consistir en concentrar-se en el gas i desprendre's de la seua participació en atres activitats industrials, inclosa l'electricitat.

En 1985 el govern i les societats de gas varen subscriure el Protocol d'Intencions per al desenroll del gas en Espanya, que va fixar un nou marc jurídic per al sector gasiste, en la finalitat de difondre el gas natural. L'incorporació d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea en 1986 va comportar el començ d'una etapa de lliberalisació del mercat energètic, per a lo que va favorir l'accés de tercers a les rets de gas, procés que continua hui en dia. Esta lliberalisació va dur en si el fi del monopoli petrolífer de CAMPSA, que va supondre la fundació de noves empreses, com Repsol (1987). Per a afrontar esta nova etapa es va intensificar la concentració empresarial, per mig de la constitució de Gas Natural SDG en 1991, en base en l'absorció de Gas Madrit per Gas Natural.

Poc despuix, en 1992, Gas Natural SDG -hui en dia Naturgy - va començar la seua expansió per Llatinoamèrica i, en 1993, ENAGAS va ser privatizar, el 93% de la seua capital va passar a Gas Natural SDG.

Fins a mediats de el XX, l'alta gestió de les companyies de gas que varen operar en Espanya solia estar en mans d'ingeniers. Casi tots els directors de les fàbriques de gas varen tindre formació universitària, predominant la d'ingenieria. En els primers anys de l'indústria del gas la contribució dels ingeniers estrangers, especialment francesos i britànics, va resultar vital. Açò va ser per la falta de personal qualificat espanyol. Aixina va succeir en William Richard, William Partington, els Manby, els propietaris de Lebon et Cie, etc. Des de finals dels 1850 varen escomençar a ser reemplaçats per ingeniers autòctons. D'estos, cal mencionar per la seua rellevància, a Claudio Gil, Melitón Martín de Arranz i Pablo Yvern, etc. Ara be, els foràneus varen continuar tenint una presència important fins a la primera mitat dels 1920.

Els ingeniers del gas habitualment varen participar en atres activitats econòmiques, tals com a ferrocarril, segurs, siderometalurgia, mines, etc.

El colectiu d'ingeniers, especialment els foràneus, va eixercitar un paper clau en la circulació de coneiximent i de tecnologia, esta procedent principalment dels seus països d'orige. Ho varen fer també per mig de la llectura i autoria en prensa especialisada del sector, aixina com en la seua presència en els congressos del gas i exposicions universals i específiques del sector gasiste, viages i pertinença a associacions del gas de referència en Europa. De les revistes del gas, les de major influència en l'Europa continental varen ser Li Gaz Journal i Journal dones Usines à Gaz, constituïdes en 1857 i 1877 respectivament. I, en el mateix territori, va destacar la Société Française de l’industrie du gaz, fundada en 1868, i, sobretot, la seua successora, Société Technique de l’industrie du gaz, creada en 1874, hui en dia denominada L'Association technique du gaz. En Espanya, l'única publicació especialisada sobre gas, encara que no dedicada exclusivament a este producte, va ser La Turbina, publicada entre 1927 i 1933, convertida en l'orgue d'expressió de la Federació d'Obrers de l'Indústria del gas, Electricitat i Similars d'Espanya.