Anar al contingut

Incident de Palomares

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Incident de Palomares

Plantilla:Renombrar

El incident de Palomares,[1][2] també conegut com a accident de Palomares va ser un accident nuclear ocorregut en la localitat espanyola de Palomares, pertanyent al municipi de Cuevas del Almanzora (Almeria), el 17 de giner de 1966. En el context històric de la Guerra Freda, dos aeronaus de la Força Aérea dels Estats Units (USAF), un avió cisterna KC-135 i un bombarder estratègic B-52, varen colisionar en vol en una maniobra d'abastiment de combustible. Açò va provocar la solsida i la caiguda de les quatre bombes termonuclears B28 que transportava el B-52, aixina com la mort de sèt del total dels onze tripulants que sumaven abdós aeronaus.[3]

L'accident

[editar | editar còdic]
Archiu:Caps block 16 Stratotanker boom operator.jpg
Un operari a bordo d'un KC-135 durant el reabastecimiento en vol d'un bombarder B-52 en 2006.


En l'accident nuclear de Palomares es varen vore implicats un bombarder estratègic B-52G i un avió nodriça KC-135 carregat en 60 000 litros de combustible, abdós de fabricació nortamericana. Els dos avions varen colisionar a 10 690 metros d'altura sobre la costa mediterrànea, en el cel de la chicoteta localitat espanyola. El B-52 tornava del Mediterràneu, front a la costa sur d'Itàlia, cap a la Base Aérea de Seymour Johnson en Goldsboro (Carolina del Nort) i el KC-135 provenia de la Base Aérea de Morón de la Frontera (Sevilla).[4] La maniobra era de rutina: els B-52 es reaprovisionaban de combustible a l'anada, des de la Base Aérea de Saragossa, i al regrés des de la de Morón.[5]

Per un fallo en la maniobra d'acoplament, abdós aeronaus varen colisionar, es varen destruir i varen caure. Els quatre tripulants del KC-135 varen fallir, de la mateixa manera que tres del B-52. Quatre tripulants del bombarder varen conseguir eyectarse, pero el paracaigudes d'un d'ells no es va obrir. Un atre membre de la tripulació es va llançar a través d'una escotilla oberta per una de les eyecciones, en contar el B-52 en sol sis assents eyectables.

El B-52 transportava quatre bombes termonuclears Mark 28 ( B28FI, Y1, Mod. 2) d'1,1 megatones cada una, 2,44 metros de llarc per 0,51 metros d'ample i 1052 kg de pes.[6] Dos d'elles varen quedar intactes, una en terra (prop de la desembocadura del riu Almanzora) i l'atra en la mar Mediterràneu. Les atres varen caure sense paracaigudes, una en un solar de la pedania i l'atra pròxima al cementeri.


Es va produir la detonació parcial dels 40 kg aproximats d'explosiu convencional de RDX que contenien en forma d'esfera, distribuït en 32 lents independents de càrrega hueca (20 hexàgons i 12 pentàgons), molt semblada al disseny d'una pilota reglamentària de fútbol, que circunda a una atra de plutoni (>93 % Pu239). La seua geometria esfèrica va fer que en caure en violència en el sol, solament detonaren les poques lents que varen impactar directament en ell. Açò va generar que abdós bombes es fragmentaren i que el plutoni combustionara de súbit, formant uns núvols molt contaminants de diòxit de plutoni. La reacció en cadena que haguera desencadenat una explosió nuclear no es va produir gràcies a esta detonació parcial del sistema de seguritat desenrollat en la década 1950, denominat «un punt segur».[7]Per a que açò succeïra i que l'esfera de plutoni es tornara supercrítica, calia la detonació simultànea de les 32 lents.

Com a resultat de la deflagració es va formar un aerosol, en forma de núvol de fines partícules composta pels òxits d'elements transuránicos que formaven part del núcleu fisionable de les bombes, més el triti que es vaporizó en trencar-se el seu recipient. Dita núvol va ser dispersada pel vent i els seus components es varen depositar en una zona de 435,65 hectàrees de superfície, que incloïa mont baix, camps de cultiu i inclús zones urbanes.[8] Encara que en menors nivells, va haver una atra extensa contaminació en la confrontant serra Almagrera, denominada Zona 6, que va afectar a una superfície de 194 hectàrees, que es varen ocultar de les sifres oficials.[9] La contaminació radiactiva resultant (principalment per plutoni-239, plutoni-238, plutoni-240, plutoni-241, més urani-235 i urani-238 ) va superar els 12 000 kBq/m². Va haver notables diferències segons l'àrea considerada, en punts de 117 000 Bq/m², i fins a més de 37 millons de Bq/m² (varen saturar els instruments de mida) prop dels cràters d'impacte.[5]


A finals dels anys 1980, la contaminació residual era de 2500 a 3000 voltes superior a la de les proves atòmiques.[10]El vicepresident del Govern, Agustín Muñoz Grans, va ordenar al president de la Junta d'Energia Nuclear (JEN), José María Otero de Navascués, enviar al comandant del cos d'ingeniers aeronàutics del Eixèrcit de l'Aire, Guillermo Velarde, físic i expert en energia nuclear, per a que comprovara els danys ocasionats, colectara mostres del combustible nuclear i el major número de fragments de la bomba. Velarde va poder examinar els restants de plutoni de les bombes termonuclears. En la colaboració dels prospectores miners de la JEN, que varen ajudar a alçar el primer mapa radiométrico de la Zona 0, va poder dur-se a Madrit els trossos i uns pocs grams de plutoni i urani per a ser analisats, lo que seria crucial per a una súbita transferència de tecnologia nuclear militar per al disseny d'un prototip de bomba d'hidrogen en el secret Proyecte Islero.[11]

La descontaminación

[editar | editar còdic]
Primer mapa radiométrico de la "Zona 0" en 1966. Est és un mapa convencional superposta en les delimitació de les àrees en diferents nivells de radiactivitat. Com a element d'inventari radiològic, és l'instrument principal per a acometre qualsevol acció de remei.
Mapa a escala de la Zona 0 (435 ha) sense manipular. Amagat durant quatre décades, atres mapes en les isolíneas dels nivells de radiactivitat menysvalorades 10-12 voltes i una superfície molt menor, han segut utilisats pels dos països implicats.

En els primers nou dies tot l'esforç es va polarisar en l'intensa busca per terra de la quarta bomba, sense adoptar mida alguna de radioprotección a la població i la tropa.[12] Varis centenars de soldats i guàrdies civils varen recórrer a peu totes les zones aledaño, incloses les contaminades.[13] En les seues batudes de sol a sol, varen estar somesos a grans airegada, com els dies 18 i 22 de giner, en raches màximes de 83 i 94 km/h, que varen ocasionar la resuspensión massiva de la pols radiactiva.[14] En tals quefers, com en el restant de les operacions de remei, les mides de radioprotección de la tropa, dels membres de la Junta d'Energia Nuclear (JEN) i dels veïns, varen ser nules, llevat en contades excepcions.[15][9]


Les accions d'descontaminación i radioprotección varen començar a partir del 25 de giner, encara que la recollida de collites es va iniciar de manera parcial dos dies abans. Lo primordial va ser evitar la resuspensión del plutoni en la «operació sense pols», per mig del regat diari de 115 ha en 378 m³.[16] L'extracció abusiva d'aigua dels aqüífers va dur a una major intrusió marítima, que la va convertir casi en salmorra, va dificultar durant uns anys els regadius i va acréixer l'emigració.[17] Al mateix temps, es va iniciar l'alçament d'un mapa radiométrico de la Zona 0 per a inventariar el contaminant. En ell varen començar les negociacions per a la neteja.

Archiu:5) caps block 75 junto a impacto bomba 2.tif
Partix dels 5500 barrils que es varen omplir en terres i collites contaminades. D'estos, 4810 (1000 m³; 1100 t) varen ser embarcats per als EE. UU. El grup de l'esquerra s'assenta sobre una de les dos fosses secretes. Esta conté 1000 m³ de restants radiactius i seria descoberta 42 anys despuix.

El nivell màxim de radiactivitat de les terres que Espanya exigia era de 124 kBq/m². Pero els EE. UU. consideraven com a «raonable» 1769 kBq/m². Despuix de les fortes pressions dels EE. UU., inclosos a l'Alt Estat Major espanyol, al final es claudica el 28 de febrer, per orde de Presidència del Govern, fixant un llímit per a descontaminar a partir de 1062 kBq/m².[18] Pero tal com varen detallar els responsables de la JEN, esta llínea roja tampoc es va respectar, puix varen arreplegar per damunt 3540 kBq/m², més de 28 voltes lo propost per Espanya.[19]

Els EE. UU. s'havien compromés a dur-se al seu país les terres contaminades a partir de lo pactat. Per a això, varen omplir 5500 bidons de 208 l, dels que solament varen embarcar 4810 en el USNS Boyce, en un volum total de 1000 m³. Es desconeix el parador dels 690 restants. Tots varen ser reblits en 2/3 de terres i 1/3 de restants vegetals.[20] El pes total ascendia a 1100 tonellades, en sol 667 m³ de terres i 333 m³ de restants vegetals.[21] L'operatiu apareix més com una mida de cara a l'esfera pública, puix eixes terres suponien solament una miqueta més d'un 3 % del volum total de terres a evacuar acordades en Espanya.[4]


El percentage de plutoni dut als EE. UU. és encara molt menor, ya que l'informe oficial de la USAF reconeix que ni tan sols eren les més radiactives, puix la majoria del seu contingut estava per baix de 708 kBq/m².[22] L'operació de càrrega va ser molt publicitada, mentres a menys de 2000 m d'allí, s'estaven enterrant de forma subrepticia 4000 m³ de terres (20 % del total a dur) i restants contaminats en dos fosses secretes, constituint-se aixina el primer cementeri nuclear illegal d'Espanya.[23] Tindrien que passar 42 anys per a ser descobertes per el CIEMAT.[24][25]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «[1]», ElDiario.és. Consultat el 22 de juny de 2026.
  2. ↑ «[2]», RTVE.és. Consultat el 22 de juny de 2026.
  3. ↑ Retrieved April 2008, vol. 6..
  4. ↑ 4,0 4,1 REAL, Revista d'Estudis Almeriense.Institut d'Estudis Almeriense. Diputació d'Almeria..(4)Consultat el 24.09-2023.
  5. ↑ 5,0 5,1 Salvador López Arnal (2008). «9. Palomares: Pau franquista i accidents nuclears», Casi tot lo que vosté desija saber sobre els efectes de l'energia nuclear en la salut i el mig ambient, Madrit: Luarna Edicions. ISBN 9788492684205.
  6. ↑ Hansen, Chuck (Octubre de1995). «"Aircraft Bombs. Aircraft (Gravity) Bombs"», The Swords of Armageddon: History of the US Development of Nuclear Weapons Since 1945. (en anglés), Sunnyvale, CA: Chukelea Publications., p. 469. ISBN ISBN 978-0979191503.
  7. ↑ Herrera Plaça (2015). «IV. Les llabors d'descontaminación.», Accidente Nuclear en Palomares. Conseqüències (1966-2016), Mojácar (Almeria): Arráez Editors, pp. 146-150. ISBN 978-84-15387-75-6.
  8. ↑ Revista Llull.45(90)
    209-237.ISSN 0210-8615.doi:10.47101/llull.2022.45.90.ferrera.Consultat el 26-09-2023.
  9. ↑ 9,0 9,1 Technology and Analisys Directorate. Field Command Defense Nuclear Agency.doi:10.21236/ADA955702.Consultat el 26-09-2023.
  10. ↑ Anna Cirera (2007). ¿Àtoms de fiar? Impacte de l'energia nuclear sobre la salut i el mig ambient, Els llibres de la catarata, pp. 113 ss.. ISBN 978-84-8319-312-9.
  11. ↑ Velarde Pinacho (2016). «I i III», Proyecte Islero. Quan Espanya va poder desenrollar armes nuclears., Còrdova: Editorial Guadalmazán, pp. 21-36 i 73-76. ISBN 978-84-94384-68-4.
  12. ↑ Entrevista prèvia al comandant Dewit Moody, de la Explosive Ordnance Disposal, unitat 2 (NAVY), en Orlando (Florida) el 27/09/2006, per al llarcmetrage documental "Operació Flecha Trencada. Accident Nuclear en Palomares", Pitaco Produccions, 2007.
  13. ↑ Informe en el sagell de "Secret", ya desclasificado, del coronel de l'Acadèmia General de l'Aire, Emilio Alfaro Arregui, sobre l'emés pel capità Joaquín James Grijalbo, oficial destacat en el lloc de l'accident els dies 17,18 i 19 de giner de 1966. Archiu Històric de l'Eixèrcit de l'Aire.
  14. ↑ Agència Estatal de Meteorologia. Senyes històriques dels registres de vents de l'estació d'Almeria.
  15. ↑ Declaracions dels soldats veterans de Palomares: Ron Maccutchen, J. H. Garman, Virgin McDaniel, et al. En: The Jerome N. Frank Llegal Service Organization. "Letter and Evidence for Palomares Veterans’ Benefits Claims and Appeals". https://law.yale.edu/sites/default/files/area/clinic/document/class-template-final-for-posting.pdf '[Consulta: 26/10/2023].
  16. ↑ Supra cit. Plau, W.; Cob, F.; Defferding, D. Palomares summary report, p. 65.
  17. ↑ «».
  18. ↑ Supra cit. Plau, W.; Cob, F.; Defferding, D. Palomares summary report, p. 20.
  19. ↑ Ramos, Eduardo; Iranzo, Emilio. "Experience of an accidental contamination by radiactive materials in Palomares, 1966". IIº Simpòsium sobre els Riscs de les Radiacions Nuclears. Mónaco, 10-15 d'octubre 1966, p. 10. U. S. Department of Energy Archives.
  20. ↑ Supra cit. Plau, W.; Cob, F.; Defferding, D. Palomares summary report, pp. 70-73.
  21. ↑ Nota de l'Embaixada dels EE. UU. en Madrit, de 24/03/1966. Archive Embaixada de EE. UU. Universitat d'Alcalà d'Henares.
  22. ↑ Supra cit. Plau, W. M.; Cob, F. C.; Defferding, D. G. (15 de giner de 1975). «Palomares summary report». Technology and Analisys Directorate. Field Command Defense Nuclear Agency, p. 71.
  23. ↑ Andalusia en l'Història.Centre d'Estudis Andalusos.(54)
    64-69.ISSN 1695-1956.
  24. ↑ «[3]»(HTML). Consultat el 26/09/2023.
  25. ↑ Moreno Esquerre, Rafael (2016). «12. Rubio posa tot pates amunt», L'història secreta de les bombes de Palomares, Barcelona: Crítica, pp. 321-325. ISBN 978-84-9892-906-5.

Bibliografia en espanyol

[editar | editar còdic]
  • "Palomares: s'ha perdut una bomba H". Flora Lewis. Editorial Joventut, 1967. Barcelona.
  • "Les Bombes de Palomares". Tad Szulc. Seix Barral, 1968. Barcelona.
  • "L'accident nuclear de Palomares, 1966-1986". Catalina Eibenschutz Hartman; Salvador Moncada i Lluís; Josep Martí i Valls; Eduard Rodríguez i Farré. Centre de Anàlisis i Programes Sanitaris, 1984. Barcelona. ISSN: 0213-4462.
  • "Les Bombes de Palomares. Ahir i hui". Rafael Lorente. Edicions Libertarias, 1985. Madrit. ISBN: 84-85641-77-9.
  • "Palomares. (Memòria)". Isabel Álvarez de Toledo, duquesa de Medina Sidonia. UNED, 2002. Madrit. ISBN: 84-362-4676-4.
  • "Operació Flecha Trencada. Accident Nuclear en Palomares (Almeria)". Antonio Sánchez Picón; José Herrera Plaça. Junta d'Andalusia, 2003. Sevilla. ISBN: 84-8266-355-0.
  • "L'història secreta de les bombes de Palomares". Rafael Moreno Esquerre. Crítica, 2016. Barcelona. ISBN: 978-84-9892-906-5.
  • "Accident Nuclear en Palomares. Conseqüències (1966-2016)". José Herrera Plaça. Arráez Editors, decembre 1015. Mojácar (Almeria). ISBN: 978-84-15387-75-6.
  • "Palomares en els papers secrets de EEUU". Rafael M. Martos. Autoedición, 2018. Almeria. ISBN: 9781795506472.
  • "Silencis i desllealtat. L'accident militar de Palomares: des de la Guerra Freda fins a hui". José Herrera Plaça; Salvador López Arnal. Laertes, 2019. Barcelona. ISBN: 978-84-16783-88-5.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Incident_de_Palomares&oldid=810987»