Anar al contingut

Inari (Japó)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Inari (稲荷?) (també coneguda com Oinari) és la deidad japonesa de la fertilitat, l'arròs, l'agricultura, els rabosots, l'indústria i l'èxit en general. Sol representar-se com una deïtat masculina, femenina o andrógina, i en ocasions es representa com un conjunt de 3 o 5 deïtats. Esta deïtat és popular tant en la religió sintoísta com la budiste. Els rabosots de Inari, o kitsune, són d'un blanc pur i actuen com els seus mensagers.

Kitsune de Inari.

Representació pictòrica

Home enfrontant-se a una aparició del Deu rabosot.

Inari ha segut representada tant com una deïtat masculina com a femenina. La forma més popular de representar-se, segons els estudis de Karen Ann Smyers, és com una deïtat femenina jove, un home vell duent un carro d'arròs o un bodhisattva andrógino.[1] Cap d'estes representacions és única o verdadera, ya que tant el gènero com la representació varia depenent de la tradició de la regió.[1] Per la seua relació en els kitsune, en ocasions Inari és representada com un rabosot, a pesar de que tant els monges budistes o sintoístas no accepten esta última representació.[1]

En ocasions s'identifica a Inari com una atra figura mitològica. Alguns erudits sugerixen que Inari és Ukanomitama o la figura Ōgetsu-Hime que apareix en el Kojiki en la mitologia clàssica japonesa. Uns atres sugerixen que Inari és la mateixa figura que Toyouke Ōmikami.[2][3]

La figura femenina de Inari sol identificar-se com el Dakiniten, una deïtat budista que és la transformació de la deïtat Índia dakini[4] o com el Benzaiten dels Sèt Deus de la Sòrt.[5] Dakiniten és retratat com un boddhisatva femení o andrógino a lloms d'un rabosot blanc volador.[4]

Inari solia ser venerat com un colectiu de tres deïtats (Inari sanza), encara que en el periodo de Kamakura, el colectiu va créixer a les cinc deïtats (Inari goja). L'identificació d'estes deïtats ha variat a lo llarc de l'història. Segons els registres de Fushimi Inari-taisha, el major i més antic santuari dedicat a Inari, els kami o deïtats que han format part són Izanagi, Izanami, Ninigi i Wakumusubi ademés de les deïtats mencionades anteriorment. Actualment, les cinc deïtats identificades en Inari són Ukanomitama, Sadahiko, Omiyanome, Tanaka i Shi. Encara i tot, en Takekoma Inari, el segon santuari construït per a venerar a Inari, les tres deïtats eren Ukanomitama, Ukemochi i Wakumusubi.[6] Segons el Nijūni shaki les tres deïtats eren Ōmiyame no mikoto (aigua), Ukanomitama no mikoto (gra) i Sarutahiko no mikami (terra).

El rabosot i la joya que fa realitat els desijos són els símbols prominents de Inari. Atres elements comuns en les representacions de Inari (o de la seua Kitsune) inclouen una hoz, un sac d'arròs i una espasa. Una atra de les seues possessions era una tralla que usava per a cremar els cultius d'arròs de la gent.

Història

L'orige de la veneració a Inari no està molt clar. El primer us registrat del kanji actual, que significa "transportar arròs"", va anar en el Ruijū Kokushi en l'any 827. Atres kanjis en la mateixa llectura fonètica, molts dels quals tenen referències a l'arròs, s'usaven en anterioritat, i molts erudits coincidixen que el nom Inari deriva de ine-nari (arròs creixent) (稲成り?).[7]


La veneració a Inari existix des de l'any 711, que és la data oficial de la construcció del santuari Fushimi Inari-taisha, en la montanya de Inari, en Fushimi-ku, Kyoto. Erudits com Kazuo Figa creuen que la veneració existia inclús sigles abans de la construcció del santuari. Sugerixen que el Clan Hata va escomençar a venerar a Inari com deïtat de l'agricultura a finals de el V.[8] El nom Inari no apareix en la mitologia clàssica japonesa.[9]

En el periodo Heian la veneració a Inari es va propagar per tot el país. En l'any 823, despuix de la presentació per part del Emperador Saga del temple Tō-ji a Kūkai, el fundador de la secta budista Shingon, es va designar a Inari com a esperit protector del temple.[8] En el 827, la cort va otorgar a Inari al quint ranc, lo que incremente la popularitat de la deïtat en la capital. El ranc de Inari va tornar a incrementar-se en l'any 942 pel Emperador Suzaku, quí li va otorgar el màxim ranc com a agraïment per la seua ajuda en les rebelions. En eixe moment, el santuari Fushimi Inari-Taisha era un dels 22 santuaris que rebien patrocini imperial, lo que era tot un honor.[10] El segon santuari a Inari, el Takekoma Inari, va ser construït a finals de el IX.

La popularitat de Inari va continuar creixent. El santuari Fushimi Inari-Taisha, que para llavors ya era un lloc popular de pelegrinage, va guanyar renom en convertir-se en pelegrinage imperial en l'any 1072. En 1888, el festival del santuari era rival en esplendor al Gion Matsuri.[11]

En 1468, durant la Guerra de Ōnin, el complex del santuari Fushimi Inari-Taisha va ser completament cremat. La reconstrucció va dur 30 anys, i la nova construcció va ser consagrada en l'any 1499. Mentres que el complex antic tenia tres kami en edificis separats, el nou complex tenia cinc kami en un sol edifici. També es va construir per primera volta un temple budiste, i la llínea sacerdotal es va expandir per a incloure al Clan Kada. [12]

Estàtua d'un kitsune adornat en un pitet roig en la capella del castell Inuyama. Molts castells en Japó inclouen un santuari a Inari.

Durant el periodo Edo, la veneració a Inari es va estendre per tot el territori japonés, i especialment en Edo.[13] Smyers atribuïx esta propagació al moviment dels daimyō (els senyors feudals). En el XVI Inari s'havia convertit en el patró dels ferrers i protector dels guerrers, raó per la qual molts castells de Japó inclouen una capella a Inari, i els daimyo duyen la seua fe en la seua kami protector en ells quan tenien que canviar a un nou domini.[13] El rol diví de Inari va continuar expandint-se en la costa, convertint-se en el protector dels peixcadors, mentres en Edo era invocat per a previndre incendis. Es va convertir en el patró dels actors i les prostitutes, ya que les seues capelles a sovint es trobaven prop dels llocs a on treballaven i vivien. Ràpidament es va escomençar a venerar a Inari com una deïtat que feya realitat els teus desijos, la deïtat de la sòrt i la prosperitat. Un dit popular d'Osaka era Byō Kōbō, yoku Inari (Per a la malaltia [resa a] Kōbō, per als desijos [resa a] Inari).[14][15] Irònicament, Inari va escomençar a ser venerat per a tindre una bona salut, i se li atribuïen retors a diversos afligiment com a tós, dolors de molgues, ossos trencats i sífilis[16] i les dònes resaven a Inari per a quedar-se embarassades.


En acabant de que un decret imperial ordenara la separació de les creències budista i sintoísta, molts santuaris a Inari varen sofrir canvis. En Fushimi Inari-taisha les estructures que eren clarament budistes varen ser derruïdes. A pesar d'això la població budista va continuar la seua veneració en el santuari.[17] Alguns temples budistes varen continuar la seua veneració a Inari argumentant que veneraven a alguna atra deïtat budista (generalment Dakiniten), que era percebuda per la població com Inari.[18]

En el periodo Tokugawa, quan els diners va reemplaçar a l'arròs com un modo de medir la riquea en Japó, el rol de Inari com kami es va expandir a tots els aspectes de les finances, negocis i indústria. Al començament de el XVIII, seguidors de Inari en Ginza varen falcar monedes com a ofrena. Dites monedes tenien imàgens de dos rabosots i una joya com a representants d'una llarga vida i bona sòrt.[19]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Smyers, Karen Ann. The Fox and the Jewel: Shared and Private Meanings in Contemporary Japanese Inari Worship. Honolulu: University of Hawaii Press, 1999. 8
  2. ↑ Smyers 7, 77-78
  3. ↑ Ashkenazy, Michael. Handbook of Japanese Mythology. Santa Barbara, Califòrnia: ABC-Clio, 2003. 67-68
  4. ↑ 4,0 4,1 Smyers 82-83
  5. ↑ Schumacher, Mark (setembre de 1995). «Oinari» (html). A to Z Photo Dictionary of Japanese Buddhist & Shinto Deities. Consultat el 17 de febrer de 2007.
  6. ↑ Smyers 151-155
  7. ↑ Smyers 15
  8. ↑ 8,0 8,1 Figa, Kazuo. "Inari Shinkō no Hajime." Inari Shinkō (ed. Hiroji Naoe). Tòquio: Iūzankaku Shuppan, 1983.
  9. ↑ Smyers 16
  10. ↑ Smyers 17-18
  11. ↑ Smyers 18
  12. ↑ Smyers 18-19
  13. ↑ 13,0 13,1 Smyers 20
  14. ↑ Smyers 21-22
  15. ↑ Ono, Yasuhiro, ed. Nihon Shūkyō Jiten. Tòquio: Kobundo, 1985. 79
  16. ↑ Smyers 94, 137-138, 160
  17. ↑ Smyers 22
  18. ↑ Smyers 25
  19. ↑ Smyers 133


Referències