Anar al contingut

Illes de Banda

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Illes de Banda

Les illes de Banda (en indonesi, Banda Raer) són un grup de dèu chicotetes illes volcàniques localisades en la mar de Banda, a uns 140 km al sur de l'illa de Ceram, i a uns 2000 km a l'est d'illa de Java, que formen part de la província de Molucas. La principal ciutat i centre administratiu és Bandanaira, situat en l'illa del mateix nom. S'eleven uns 4-6 km des de les aigües profundes de l'oceà i tenen una superfície total d'aproximadament 180 km². Tenen una població d'al voltant de 15 000 persones.

Fins a mediats de el XIX les illes de Banda varen ser l'única font en el món de l'anou moscada i el macis, espècies produïdes a partir de l'arbre de l'anou moscada.

Les illes ara són destins populars per al buceig i el snorkel.

Història

Història preeuropea

Abans de l'arribada dels europeus, Banda tenia una forma de govern oligàrquica, liderada per orang kaya («hòmens poderosos») i els bandaneses tenien un paper actiu i independent en el comerç en tot l'archipèlec.[1] Banda era l'única font coneguda en el món de l'anou moscada i del macis, espècies usades com aromatizantes, medicaments i agents preservantes, que tenien en eixe moment gran valor en els mercats europeus i eren venudes pels comerciants àraps als veneciano per uns preus exorbitantes. Els comerciants no varen divulgar la localisació exacta del seu orige i cap europeu va ser capaç de deduir la seua localisació.

Les primeres fonts escrites sobre les illes de Banda apareixen en l'obra Suma Oriental (1515), un llibre escrit pel boticario portugués Vaig prendre Pires, (1465-1540) que va residir en Malaca des de 1512 fins a 1515 i que va visitar Banda vàries voltes. En la seua primera visita, es va entrevistar en els portuguesos i va adquirir un ampli coneiximent dels navegants malayos en Malaca. Va estimar que la població, a principis de el XVI, seria d'unes 2500-3000 persones. Va informar que els bandaneses eren part d'una àmplia ret d'intercanvi d'Indonèsia i els únics natius maluqueños que eren comerciants de llarga distància, ya que prenien càrrecs a Malaca, a pesar de que els embarques des de Banda també eren fets pels comerciants javaneses.

Ademés de la producció de l'anou moscada i el macis, Banda va mantindre un important comerç de reexportación. Els bens que es movien a través de Banda incloïen la tacha d'olor, des de Ternate i Tidore, en el nort; les plomes d'aus del paraís, des de les illes Aru i l'oest de Nova Guinea; la corfa del massoi per a medicaments tradicionals; i també esclaus. A canvi, Banda rebia predominantment arròs i textils; el cridat cotó batik, des de Java; calicós des de l'Índia i ikat des de l'illes Menors de la Sonda. En 1603, un sarong de calitat mija era canviat per díhuit quilograms d'anou moscada. Alguns d'eixos teixits eren després venuts, terminant en Halmahera i Nova Guinea. També el gra de Ikat de les illes Majors de la Sonda es comerciava per sagú des de les illes Kei, les illes Aru i Ceram.

Els portuguesos

En agost de 1511, en nom del rei de Portugal, Afonso de Albuquerque va conquistar Malaca, que en eixe moment era el centre del comerç d'Àsia. En novembre d'eixe any, despuix d'haver assegurat Malaca i una volta va tindre coneiximent de l'ubicació de les illes de Banda, Albuquerque va enviar una expedició de tres barcos liderats pel seu bon amic António de Abreu per a localisar-les. Varis pilots malayos, ben contractats o reclutats a la força, els varen guiar a través de Java, les illes Menors de la Sonda i Ambon fins a Banda, aplegant a principis de 1512.[2] Varen ser els primers europeus coneguts en aplegar a les Bandes, i l'expedició va permanéixer allí al voltant d'un més, comprant i omplint els seus barcos en l'anou moscada, el macis i tacha, lo que va donar inici al floreciente comerç en Banda.[3] D'Abreu va navegar a través de l'illa de Ambon, mentres que el seu segon al mando, Francisco Serrão, es va alvançar cap a les illes Molucas, va naufragar i va terminar en Ternate.[4] Distret per les hostilitats en atres llocs en l'archipèlec, com Ambon i Ternate, els portuguesos no varen retornar fins a 1529: un comerciant portugués, el capità García va desembarcar tropes en les Bandes. Cinc de les illes de Banda varen ser preses sense lluita des d'una atra illa i es va fer un fort en l'illa principal de Neira, que els donaria el control total del grup. Els bandaneses, no obstant, varen ser hostils a tal pla i les seues incursions bèliques varen ser costoses i molestes per a García els hòmens de les quals varen ser atacats quan intentaven construir la fortalea. Des de llavors, els portuguesos varen ser visitants infreqüents de les illes i varen preferir comprar la seua anou moscada dels comerciants de Malaca.[5]

A diferència d'atres illes de l'est d'Indonèsia, com Ambon, Solor, Ternate i Morotai, els bandaneses no varen mostrar cap entusiasme pel cristianisme ni pels europeus que ho varen dur en el XVI, i cap intent sério va ser fet per a cristianizar als bandaneses.[4] Mantenint la seua independència, els bandaneses mai varen permetre als portuguesos construir un fort o un lloc permanent en les illes. Irònicament, no obstant, va ser esta falta de ports lo que va dur als neerlandesos a comerciar en Banda la tacha d'olor en lloc de les illes de Ternate i Tidore.

L'arribada dels neerlandesos

Fort Nassau en 1646.

Els neerlandesos varen seguir als portuguesos en Banda, pero anaven a tindre una presència molt més dominant i duradora. Les relacions entre els neerlandesos i els bandaneses es varen resentir mútuament des del principi: primer, els comerciants neerlandesos es queixaven de que els bandaneses renegaven de les entregues i el preu acordats, i els enganyaven sobre la cantitat i calitat; els bandaneses, per la seua banda, encara que varen donar la benvinguda a un atre comprador competidor per les seues espècies, dien que els artículs comercials que els oferien els neerlandesos —llana pesades i damascos, productes manufacturados no desijats, per eixemple— eren per lo general inadequats en comparació als productes del comerç tradicional. Els comerciants javeneses, àraps, indis i portuguesos, per eixemple, duyen elements indispensables com a gavinets d'acer, coure, medicaments i l'estimada porcelana chinenca.


Per molt que als neerlandesos no els agradara el tracte en els bandaneses, el comerç era molt rendable, ya que les espècies es venien per unes 300 voltes el preu de compra en Banda. Este guany justificava àmpliament els costs i el risc del transport marítim a Europa. L'atractiu d'estos beneficis va provocar l'aument del número d'expedicions neerlandeses i pronte es va vore que la competència entre ells cap a resentir-se els seus beneficis. Esta va ser la causa de que els competidors es varen unir per a formar la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (Vereenigde Oostindische Compagnie, o VOC), que tindria un paper importantíssim en l'imperi colonial neerlandés[6]

Fins a principis de el XVII, les Bandes estaven governades per un grup de destacats ciutadans, els orang kaya (lliteralment, «els hòmens rics»), cada u d'ells cap d'un districte. En l'época en que l'anou moscada era una de les «fines espècies», que es mantenien cares en Europa per la disciplinada manipulació del mercat, eren també un ben desijable dels comerciants neerlandesos en els ports de l'Índia; aixina, l'historiador econòmic Fernand Braudel, va senyalar que l'Índia consumia el doble que Europa.[7] Un número de orang kaya de Banda varen ser convençuts (o enganyats) pels neerlandesos per a firmar un tractat de concessió als neerlandesos del monopoli de la compra d'espècies. Encara que els bandaneses no varen comprendre l'importància del tractat conegut com «El Pacte Etern» (The Eternal Compact), i encara que no tots els líders bandaneses lo hagueren firmat, més vesprada seria utilisat per a justificar que les tropes neerlandeses foren dutes allí per a defendre el seu monopoli.

Els bandaneses pronte es varen cansar de les accions neerlandeses: els baixos preus, el comerç d'artículs inútils, i l'aplicació de drets exclusius per a la compra de les codiciades espècies. El final d'esta forma d'actuar i que va provocar el rebuig dels bandaneses va aplegar en 1609 quan els neerlandesos varen reforçar Fort Nassau en l'illa Bandanaira. Els orang kaya varen convocar a una reunió a l'almirant neerlandés i a quaranta dels seus hòmens de major jerarquia, que va resultar una emboscada a on varen ser morts tots.[6]

Rivalitat anglo-neerlandesa

Fort Bèlgica en 1824.

Mentres que les activitats dels portuguesos i els espanyols en la regió s'havia debilitat, els anglesos havien construït llocs comercials fortificados en les chicotetes illes de Ai i Run, localisades a dèu i vint quilómetros de les principals illes de Banda. Els britànics pagaven preus més alts i en això pretenien socavar significativament el monopoli neerlandés; les tensions anglo-neerlandeses varen aumentar i els neerlandesos varen construir en 1611 el fort Bèlgica, un nou fort, major i localisat més estratègicament que fort Nassau. En 1615, els neerlandesos varen invadir l'illa de Ai en 900 hòmens i els britànics es varen retirar a l'illa de Run, a on es varen reagrupar. Eixa mateixa nit, els britànics varen llançar un contraatac sorpresa sobre Ai, reprenent l'illa i matant a 200 neerlandesos. Un any més vesprada, un grup neerlandés molt més fort va atacar de nou Ai, que va ser bombardejada inicialment en fòc de cañonazos i despuix d'un més de sege, quan els defensors es varen quedar sense municions, l'illa va ser presa i els britànics varen ser assessinats. Els neerlandesos varen reforçar el fort renombrándolo com Fort Revenge. El control europeu de les Bandes va ser encara impugnat fins a 1667 quan, en virtut del Tractat de Breda (1667), els britànics varen negociar el canvi de la chicoteta illa de Run per l'illa de Manhattan, donant el ple control neerlandés a l'archipèlec de les illes de Banda.

Massacre dels bandaneses

El recent nomenat governador general de VOC, Jan Pieterszoon Coen (1587-1629), es va dedicar a l'aplicació del monopoli neerlandés sobre el comerç d'espècies de les Banda. En 1621 varen ser desembarcats en l'illa de Bandaneira soldats ben armats i en pocs dies també havien ocupat la veïna i gran illa de Lontar. Els orang kaya varen ser obligats a punta de pistola a firmar un ardu tractat, poc factible, que, de fet, era impossible mantindre, proporcionant aixina a Coen una excusa per a usar les seues superiors forces contra els bandaneses.[6] Els neerlandesos ràpidament varen notar una série de presuntes violacions del nou tractat, i, en resposta, Coen va posar en marcha una massacre punitiva. Varen ser contractats mercenaris japonesos per a fer front als orang kaya, sent quaranta d'ells decapitats; els seus caps, empalades en llances de bambú, es varen mostrar públicament com a advertència.

La població de les illes de Banda abans de la conquista neerlandesa és generalment estimada al voltant de 13-15.000 persones, algunes de les quals eren comerciants malayos i javaneses, aixina com chinencs i àraps. el número real de bandaneses que varen ser assessinats, expulsats o varen fugir de les illes en 1621 seguix sent incert. Pero les fonts històriques sugerixen que al voltant de solament mil bandaneses provable varen sobreviure en les illes, i varen ser assignats a les plantacions d'anou moscada com a treballadors forçosos.[8] Els neerlandesos posteriorment varen tornar a assentar-se en les illes en esclaus importats, convictes i treballadors contractats (per a treballar en les plantacions d'anou moscada), aixina com immigrants d'atres parts d'Indonèsia. La majoria de sobreviviente varen fugir com a refugiats a les illes dels seus socis comercials, en particular, Keffing i Guli Guli en la cadena de l'illa de Ceram i les illes Kei.[6] Combois de sobreviviente bandaneses també varen ser enviats a Batavia (Java), en l'illa de Java (hui dia, Jakarta), per a treballar com a esclaus en el desenroll de la ciutat i la seua fortalea. Uns 530 d'ells varen ser tornats a les illes per la seua experiència tan necessària en el cultiu d'anou moscada (alguna cosa que lluïa per la seua absència entre els nouvinguts colon neerlandesos).[9]

Considerant que fins a eixe moment la presència neerlandesa havia segut simplement com a comerciants, que a voltes subscrivien tractats, la conquista de Banda va marcar l'inici del primer govern colonial implantat en l'archipèlec indonesi, encara que baix els auspicis de la VOC.

El monopoli de la VOC

Artícul principal → Companyia Holandesa de les Índies Orientals.
L'illa de Banda Neira en 1724.

Despuix d'haver diezmado la població de les illes, Coen va dividir la terra productiva d'aproximadament mig milló d'arbres d'anou moscada en sesenta y ocho perken, d'1,2 hectàrees. Estes parceles varen ser entregades a colon neerlandesos denominats perkeniers dels que 34 estaven en Lontar, 31 en Ai i 3 en Neira. En els pocs bandaneses que varen quedar per a treballar en ells, varen ser duts d'atres llocs esclaus. Gojant llavors del control de la producció d'anou moscada, la VOC pagava als perkeniers 1/122 del preu de mercat neerlandés de l'anou moscada, encara que els perkeniers es varen beneficiar inmensament, construint substancial viles en opulentas decoració importades d'Europea.cita requerida

La perifèrica illa Run va ser més difícil de controlar per la VOC i varen exterminar tots els arbres d'anou moscada d'allí. La producció i exportació d'anou moscada va ser un monopoli de la VOC durant casi els següents doscents anys. Fort Bèlgica, una de les moltes fortalees construïdes per la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, és una de les majors fortalees europees que encara permaneixen en Indonèsia.cita requerida

Control britànic i época moderna

El 9 d'agost de 1810 els britànics varen capturar les illes i varen acceptar la rendició dels neerlandesos, en acabant de que les fortificacions anaren preses en l'acció del capità C. Cole, en els bucs de guerra britànics HMS Caroline (36 canons), el HMS Piedmontaise (38 canons), al mando del capità Foote i el HMS Barracouta (18 canons). El capità Kenah, duent a bordo un centenar d'hòmens del regiment Europeu de Madrás despuix de navegar de Madrás en suministraments des d'Amboina, recentment capturada pels britànics.

La violència religiosa entre cristians i musulmans va derivar en un conflicte intercomunal en Ambon, varen afectar a les illes a finals de 1990. El destorbament i les morts resultants varen danyar l'anteriorment pròspera indústria turística.[10]

Geografia

Erro al crear miniatura:
L'illa de Banda Besar vista des de Forta Bèlgica.

Hi ha sèt illes habitades i vàries més deshabitades. Les illes habitades són les següents:

  • en el grup principal:
  • l'illa de Banda Besar («gran Banda»), l'illa més gran, en 44 km² i 12 km de llarc i 3 km d'ample. Conta en tres assentaments principals, Lonthoir, Selamon i Waer.
  • l'illa de Banda Neira, o Naira, l'illa en la capital administrativa i un chicotet camp d'aviació (aixina com estage per als visitants);
  • l'illa de Gunung Api («montanya de fòc»), un volcà actiu en un pic d'al voltant de 650 m;
a certa distància, a l'oest, estan:
  • l'illa de Ai (Pulau Ai o Pulau Ai);
  • l'illa de Run (Pulau Run), més a l'oest encara.
i a l'est, l'illa de Pisang (Pulau Pisang), també coneguda com Syahrir;
i cap al surest, l'illa de Hatta (Pulau Hatta), abans Rosengain o Rozengain;

Atres illes, possiblement, chicotetes o deshabitades, són les següents:

  • Nailaka, a una curta distància al noreste de Pulau Run;
  • Batu Kapal;
  • Manuk, un volcà actiu;
  • Pulau Keraka o Pulau Karaka (illa Crab);
  • Manukang;
  • Hatta Reef.

Les illes són part de l'ecorregió dels boscs caducs humits de les Illes de la Mar Banda.

Cultura bandanesa

Erro al crear miniatura:
Gunung Api vist des de Fort Bèlgica, en Banda Neira (vore les persones de l'esquerra).

La majoria dels habitants actuals de les illes de Banda són descendents dels immigrants i treballadors de les plantacions de diverses parts d'Indonèsia, aixina com indígenes bandaneses. Han heretat aspectes de les pràctiques rituals precoloniales en les Bandes que són altament valorats i encara es realisen, donant-los una identitat cultural distinta i molt local.cita requerida

Ademés, els bandaneses parlen un dialecte malayo distintiu, que té vàries característiques que ho distinguixen del malayo ambones, el dialecte més conegut millor i de més difusió que forma una llengua franca en el centre i surest de Maluku. El malayo bandanes és famós en la regió pel seu accent únic i cadencioso, pero també per tindre en el seu lèxic un número de paraules, identificables a nivell local, que són préstams del neerlandés. cita requerida Alguns eixemples són:

  • forqueta: forok (en neerlandés, vork);
  • formigues: mir (en neerlandés, mier);
  • cullera: lepe (en neerlandés, lepel);
  • difícil: lastek (en neerlandés, lastig);
  • pis: plur (en neerlandés, vloer);
  • porche: stup (en neerlandés, stoep);

El malayo bandanes també té molts préstams del portugués en el malayo ambones, que no apareixen en la llengua nacional d'Indonèsia. Pero té comparativament menys, i diferixen en la pronunciació. Alguns eixemples són:

  • tortuga: tetaruga (malayo bandes); totoruga (malayo ambones) (del portugués, tartaruga);
  • gola: gargontong (malayo bandes); gargangtang (malayo ambones) (del portugués, gola).

Per últim, i més notablement, el malayo bandes utilisa alguns pronoms distints. El més immediat és el de distinguir la forma familiar de direcció de la segona persona del singular: pané.


Els descendents d'alguns dels que varen fugir de la conquista bandanesa neerlandesa en el XVII, que viuen en les illes Kai (Kepulauan Kei) a l'est del grup de Banda, conserven una versió de la llengua original de Banda que encara es parla en els pobles de Banda d'Eli i Banda Elat, en l'illa de Kai Besar. Mentres que els largamente integrats en la societat de l'illa de Kei, els residents d'estos assentaments seguixen valorant els orígens històrics dels seus antepassats.

Vore també

Notes

  1. ↑ Ricklefs, M.C. (1991). A History of Modern Indonèsia Since c.1300, 2nd Edition, Londres: MacMillan, p. 24. ISBN 0-333-57689-6.
  2. ↑ Hannard (1991), pag. 7; Milton, Giles (1999). Nathaniel's Nutmeg, Londres: Sceptre, pp. 5 i 7. ISBN 978-0-340-69676-7.
  3. ↑ Hannard (1991), pag. 7.
  4. ↑ 4,0 4,1 Ricklefs, M.C. (1993). A History of Modern Indonèsia Since c.1300, 2nd Edition, Londres: MacMillan, p. 25. ISBN 0-333-57689-6.
  5. ↑ Milton, Giles (1999). Nathaniel's Nutmeg, Londres: Sceptre, pp. 5 and 7. ISBN 978-0-340-69676-7.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Hannard (1991)
  7. ↑ Braudel 1984, p. 219.
  8. ↑ Hanna 1991, p. 54; Loth 1995, p. 18.
  9. ↑ Hanna 1991, p. 55; Loth 1995, p. 24.
  10. ↑ Witton, Patrick (2003). Indonèsia. Melbourne: Lonely Planet. ISBN 1-74059-154-2

Referències

L'artícul de la Wikipedia en anglés cita les següents referències generals (totes en anglés):
  • Braudel, Fernand. 1984. «The Perspective of the World», en: Civilization and Capitalism, vol. III.
  • Hanna, Willard A. (1991). Indonesian Banda: Colonialism and its Aftermath in the Nutmeg Islands, Bandanaira: Yayasan Warisan donen Budaya Banda Naira.
  • Lape, Peter. 2000. «Political dynamics and religious change in the clapix pre-colonial Banda Islands, Eastern Indonèsia». World Archaeology 32(1):138-155.
  • Loth, Vincent C. 1995. «Pioneers and perkerniers:the Banda Islands in the seventeenth century». Cakalele 6: 13-35.
  • Muller, Karl (1997). Maluku: Indonesian Spice Islands, Singapore: Periplus Editions. ISBN 962-593-176-7.
  • Villiers, John. 1981. «Trade and society in the Banda Islands in the sixteenth century», en Modern Asian Studies 15(4):723-750.
  • Winn, Phillip. 1998. «Banda is the Blessed Land: sacred practice and identity in the Banda Islands, Maluku», en Antropologi Indonèsia 57:71-80.
  • Winn, Phillip. 2001. «Greus, groves and gardens: plau and identity in central Maluku, Indonèsia», en The Àsia Pacific Journal of Anthropology 2 (1):24-44.
  • Winn, Phillip. 2002. «Everyone searches, everyone finds: moral discourse and resource use in an Indonesian Muslim community», en Oceania 72(4):275-292.
i com a bibliografia:
  • El llibre de Giles Milton, Nathaniel's Nutmeg: How One Man's Courage Changed the Course of History [L'anou moscada de Nathaniel: cóm el corage d'un home va canviar el curs de l'Història] (Sceptre books, Hodder and Stoughton, London) oferix un relat viu dels aspectes de la lluita per la possessió de les illes de Banda, en particular el primer paper britànic.

Enllaços externs

Plantilla:Wikisource1911Enc Commons


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Illes_de_Banda&oldid=1314820»