Iglésia de Sant Miguel i Sant Sebastià (Valéncia)
La iglésia parroquial de Sant Miguel i Sant Sebastià, iglésia de Sant Miguel o antic convent de Sant Francisco de Paula és l'últim vestigi de l'antic convent de Sant Sebastià (erigit en 1533 en terrenys de l'orde dels Jerónimos del Monasteri de la Murta, sitis extramuros de la ciutat de Valéncia, prop de les Torres de Quart), que va ser derribat en el XIX, com a conseqüència de la exclaustración dels monges mínims de Sant Francisco de Paula, a raïl de la posada en vigor de la llei de desamortisació de Mendizabal.
La parròquia de San Miguel i Sant Sebastià pertany a l'archidiòcesis de Valéncia i es troba en la capital de la mateixa, en la Plaça de Sant Sebastià, N.º.1 i la carrer Quart, 97 front al Jardí Botànic. Està catalogada com Be d'interés cultural en anotació Mº: R-I-51-0004856 i data de disposició: 14 d'abril de 1983.[1]
Història
[editar | editar còdic]La primera iglésia del convent es va consagrar en 1547, pero va ser demolida en 1725. La parròquia de Sant Miguel té el seu orige en l'época de la reconquista de Valéncia per part de Jaime I d'Aragó el Conquistador, en el XIII. En un primer moment es trobava situada en el cridat Tossal, en el barri del Carmen, i no tenia cult des de 1936 pel seu estat casi ruïnós pels avatars patits durant la Guerra Civil. És per tot això que en 1947 va ser demolida (despuix d'una solsida parcial de l'edifici), passant la titularitat de la parròquia des d'eixe moment a l'iglésia de Sant Sebastià i Sant Miguel. La parròquia de Sant Miguel es trobava igualment sense cult des de 1936 a conseqüència de les destrosses sofrides a l'inici de la guerra civil.
Només es té coneiximents de l'anterior construcció per l'existència de documents escrits, tals com els dibuixos dels plans d'Antonio Mancelli (1608) i Tomás Vicente Tosca (1704) d'a on es pot conéixer en prou precisió la planta del convent i la seua iglésia. L'actual iglésia es va iniciar el sèt de setembre de 1726 i es va finalisar el 29 de setembre de 1739. Els plans són obra de José de Cardona i Pertusa, que era discípul de Tosca.[1]
Descripció artística
[editar | editar còdic]El temple va ser declarat Monument Històric Artístic en l'any 1981, pertany a l'estil clasicista italià, estil poc comú a la tradició barroca valenciana d'el XVIII.
És una iglésia de planta de creu llatina en capellas entre contraforts, les quals es comuniquen entre sí, i presenta una capçalera semicircular. Dispon ademés el temple d'un cor alt (elevat sobre un vestíbul cobert) als peus del mateix. L'espai, d'una sola nau, està dividit en quatre trams. Les capelles laterals s'òbrin a la nau central per grans arcs de mig punt que recolzen sobre impostas i presenten diferent coberta segons la seua localisació. Aixina, les més propenques als peus de l'iglésia presenten cobertes en voltas rebaixades (sense cúpula, per lo que el seu allumenament és molt deficient), en canvi, les atres tres tenen cúpules de mija taronja sobre pechinas. Per la seua banda, la coberta de la nau presenta volta de canó tabicada en lunetos; i en el travessia s'alça una cúpula recolzada en pechinas sobre un tambor octogonal i conya peraltado a l'exterior, que es tanca en teixixques vidriades de color blau. Les pintures de les pechinas de la travessia, que representen les quatre virtuts teologals, són obra de José Parreu, pintor valencià d'el XVIII (1694-1766).[1]
En la nau del transepto es troba en el costat dret un gran retaule d'inspiració clàssica de la verge Inmaculada. Les capelles laterals, estan dedicades a diferents sants i advocaciones marianas, podent destacar-se, entre elles, les següents:
- La capella de la Verge dels Desamparats està coberta en cúpula de mija taronja, en un retaule de tall clàssic en el centre, que presenta una hornacina en una image de la Verge dels Desamparats.
- La capella de sant Luis Gonzaga també en cúpula de mija taronja, alberga un retaule de tall clàssic en blanc i dorat en que la seua gran hornacina central trobem una image de sant Luis Gonzaga.
- La capella de Sant Francisco de Paula, adossada al transepto de la nau del evangelio. De construcció una miqueta posterior al restant de l'iglésia, presenta planta de creu grega i cúpula de mija taronja en lunetos que permet l'entrada de llum. Presenta un retaule que conserva una taula de sant Francisco de Paula pintada per Vicente Macip de mitan d'el XVI, mentres que les pintures murals estan realisades per José Llacer en 1744. Es pot afirmar que és la capella millor conservada de tota l'iglésia. En la paret d'entrada a la capella es troba a l'esquerra una hornacina en una escultura de sant Sebastián (titular de l'iglésia) i en el costat contrari una atra de sant Miguel derrotant al diable.
- La capella del Sagrat Cor de Jesús alberga en el seu interior una caseta oberta en el mur al Sagrat Cor de Jesús.
- La capella de sant Pancracio té un retaule en que la seua hornacina central trobem l'image d'un jove sant Pancracio.
- La capella del beato Gaspar de Bono va ser construïda entre 1786 i 1787 per l'arquitecte Joaquín Martínez, en un estil acadèmic. També es va construir en la finalitat d'albergar els restants mortals del beato Gaspar Bono que en 1786 havia segut beatificado pel papa Pío VI. Té la seua entrada a través d'una porta situada a l'esquerra del presbiteri junt a l'actual sacristia. Presenta planta circular en cúpula de mija taronja i un camarín adossat rectangular (hui dia desaparegut). Està decorat en marbres, estuc i dorats, mentres que la cúpula està arrematada per una llanterna en el tambor de la qual alternen óculos i medallones. Les quatre pintures a la fresca realisades sobre lunetos arrepleguen moments de la vida del beato Gaspar Bono. La capella s'alça sobre huit pilastras dòriques de marbre, que emmarquen quatre panys adornats en quatre medallones en decoració de talla de l'escultor acadèmic José Cotanda. La decoració es compon d'elements vegetals, caraces, peixos i atres elements de tall fantàstic.[1]
- Hi ha una capella, que podíem denominar de pas, la qual es va obrir per a donar pas a l'antiga sacristia. L'antiga sacristia és de planta circular i està presidida per una talla de cristo Crucificado. En el centre de la capella trobem la pila bautismal. Es cobrix en cúpula de mija taronja i llanterna. Les parets es decoren en quatre medallones realisats en algeps en milacres atribuïts al beato Nicolás Factor.[1]
La decoració interior, se centra en els elements arquitectònics, ya que durant la desamortisació i més vesprada, la guerra civil espanyola, tant mobiliari com a elements decoratius es varen perdre. Per això cal destacar l'alt zócalo de les seues parets en rajoletas de ceràmica realisats cap a 1742. Presenta també grans pilastres estriades d'orde corintio.
La seua frontera principal està formada per dos cossos de diferent altura (separats per una rebanc), i presenta una estructura formada per sis grans pilars que sostenen un entablamento sobre el que s'alça el cos superior, que té un relleu en un símbol eucarístico i un carcaj en fleches símbol martirial de Sant Sebastià. Flanqueja este relleu dos menudes columnes jónicas i arremata este segon cos atre frontón partit de menors dimensions. En el centre del cos inferior s'obri la portada barroca (formada per dos cossos separats per un rebanc, dispon d'una porta adintelada a la que flanquegen dos columnes dòriques que recolzen en un alt basamento) i en la mateixa frontera, en el costat de l'epístola, s'alça la torre campanar (que substituïx a una atra anterior, ya desapareguda) obra de Carlos Carbonell Pañella, realisada en 1906 en estil historicista. En la mateixa frontera, flanquejant la portada principal es poden distinguir dos vans (actualment cegats) que permetrien l'accés a dos habitacions comunicades en el vestíbul d'entrada.[1]
Referències
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Iglésia de Sant Miguel i Sant Sebastià (Valéncia).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Iglesia de San Miguel y San Sebastián (Valencia)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.