Homo œconomicus
Homo œconomicus (Home econòmic en llatí; transcrito economicus o oeconomicus) és el concepte utilisat en l'escola neoclàssica d'economia para modelizar el comportament humà. Esta representació teòrica es comportaria de forma racional davant estímuls econòmics sent capaç de processar adequadament l'informació que coneix, i actuar en conseqüència.
Història del terme
[editar | editar còdic]El terme home econòmic va ser utilisat per primera volta en el XIX pels crítics de l'obra de John Stuart Mill sobre economia política.[1] Davall hi ha un passage del treball de Mill al que es referien eixos crítics decimonónicos:
l'economia política no tracta la totalitat de la naturalea de l'home, modificada per l'estat social, ni tota la conducta de l'home en societat. Es referix a ell només com un ser que desija posseir riquea, i que és capaç de comparar l'eficàcia dels mijos per a l'obtenció d'eixe fi.[2]
Més alvance, en el mateix treball, Mill escriu que lo que ell propon és «una definició arbitrària de l'home com un ser que, inevitablement, fa allò en la qual cosa pot obtindre la major cantitat de coses necessàries, comoditats i luxos, en la menor cantitat de treball i abnegació física en les que estes es poden obtindre».
Encara que el terme no es va usar fins a el XIX, s'associa a sovint en les idees de pensadors de el XVIII com Adam Smith i David Ricardo. En La riquea de les nacions, Smith va escriure:
No és la benevolència del carnicero, del cervecero o del panader la que nos procura l'aliment, sino la consideració del seu propi interés.
Açò sugerix el mateix tipo d'individu de racionalitat interessada i contrari al treball que Mill propon (encara que Smith afirmara que els individus tenen interés pel benestar dels demés, en Teoria dels sentiments morals). Aristóteles discutix sobre la naturalea de l'interés en Política (Llibre II, Partix V):
Per lo demés, és poc quant es diga de lo grats que són l'idea i el sentiment de la propietat. L'amor propi, que tots posseïm, no és un sentiment reprensible; és un sentiment completament natural, la qual cosa no impedix que es combata en raó l'egoisme, que no és ya este mateix sentiment, sino un excés culpable; a la manera que se censura l'avarícia, si be és cosa natural, si pot dir-se aixina, que tots els hòmens aprecien els diners. És un verdader encant el favorir i socórrer als amics, als hostes, als companyers, i esta satisfacció només nos la pot proporcionar la propietat individual.
Una ona d'economistes a finals de el XIX (Francis Edgeworth, William Stanley Jevons, Léon Walras i Vilfredo Pareto) varen construir models matemàtics en estos supòsits. En el XX, la teoria de l'elecció racional de Lionel Robbins va aplegar a dominar la teoria econòmica i el terme «home econòmic» va adquirir un significat més específic; el d'una persona que actua racionalmente tenint coneiximent complet pel seu propi interés i desig de riquea.
L'us de la forma llatina es remonta, segons Persky, a Pareto (1906)[3] encara que Persky senyala que el seu us pot ser anterior.
Model
[editar | editar còdic]El Homo economicus, o l'home econòmic, és un model que descriu a un individu que actua per a maximizar el seu benestar donades les restriccions a les que s'enfronta, sent este model àmpliament utilisat en economia i atres ciències socials a través de la teoria de l'elecció racional.[4]
El Homo economicus es considera racional en el sentit que el benestar, tal com es definix en la funció d'utilitat, és optimisat segons les oportunitats percebudes. És dir, l'individu tracta d'alcançar objectius molt específics i predeterminats en la major mida possible en el menor cost possible. Tinga's en conte que este tipo de racionalitat no implica que els objectius reals de la persona siguen racionals en un sentit ètic, social o humà més ampli; només que tracta d'alcançar-los a un cost mínim. Només aplicacions ingènues del model homo economicus suponen que esta persona hipotètica sap lo que és millor a llarc determini per a la seua salut mental i física i pot assegurar-se que prendrà sempre la decisió més correcta per a sí mateixa. Vore teoria de l'elecció racional i les expectatives racionals per a una ampliació sobre el tema.
De la mateixa manera que en les ciències socials en general, estos supòsits són en el millor dels casos aproximacions. El terme s'utilisa a sovint despectivamente en la lliteratura acadèmica, potser en major freqüència pels sociòlecs, molts dels quals tendixen a preferir les explicacions estructurals que les basades en l'acció racional dels individus.
Vore també
[editar | editar còdic]- Agent econòmic
- Teoria de l'elecció racional
- Racionalitat
- Economicismo
- Teoria de Portafolio
- L'economia post-autista
- Joc del dictador
- Joc de l'ultimàtum
- Zoon politikon
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Persky, Joseph. "Retrospectives: The Ethology of Homo Economicus." The Journal of Economic Perspectives, Vol. 9, No. 2 (Spring, 1995), pp. 221-231
- ↑ Mill, John Stuart. "On the Definition of Political Economy, and on the Method of Investigation Proper to It," London and Westminster Review, October 1836. Essays on Some Unsettled Questions of Political Economy, 2nd ed. London: Longmans, Green, Reader & Dyer, 1874, essay 5, paragraphs 38 and 48.
- ↑ Pareto, Vilfredo (1906). "Manual of political economy".
- ↑ Rodriguez-Sickert, Carlos (2009). «Homo economicus», Handbook of Economics and Ethics, Edward Elgar, pp. 223-229. ISBN 9781845429362.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Homo œconomicus» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.