Anar al contingut

Història de l'alumini

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Tovarna glinice in aluminija Kidričevo - kupi aluminija 1968.jpg
Palanquillas d'extrusió d'alumini en Yugoslàvia, 1968.

El alumini és un metal molt rar en el seu forma nativa, i el procés per a refinar-ho a partir de minerals és complex, per lo que durant la major part de l'història de la humanitat va ser desconegut. No obstant, el compost alum es coneix des de el V i els antics ho utilisaven molt per a teñir. Durant l'Edat Mija, el seu us per a teñir ho va convertir en una matèria primera de comerç internacional. Els científics del Renaixença creïen que l'alum era una sal d'una nova terra; durant el Sigle de les Llums, es va establir que esta terra, l'alúmina, era un òxit d'un nou metal. El descobriment d'este metal va ser anunciat en 1825 pel físic danés Hans Christian Ørsted, els treballs del qual varen ser ampliats pel químic alemà Friedrich Wöhler.

L'alumini era difícil de refinar i, per tant, poc comú en l'us real. Poc despuix del seu descobriment, el preu de l'alumini va superar al de l'or. Només es va reduir despuix de l'inici de la primera producció industrial pel químic francés Henri Étienne Sainte-Claire Deville en 1856. L'alumini es va fer molt més accessible al públic en el procés Hall-Héroult, desenrollat de forma independent per l'ingenier francés Paul Héroult i l'ingenier nortamericà Charles Martin Hall en 1886, i el procés Bayer, desenrollat pel químic austríac Carl Joseph Bayer en 1889. Estos processos s'han utilisat per a la producció d'alumini fins a l'actualitat.

L'introducció d'estos métodos per a la producció massiva d'alumini va propiciar l'us generalisat d'este metal llauger i resistent a la corrosió en l'indústria i la vida quotidiana. L'alumini va escomençar a utilisar-se en ingenieria i construcció. En la Primera i Segona Guerres Mundials, l'alumini va ser un recurs estratègic crucial per a l'aviació. La producció mundial del metal va passar de 6.800 tonellades mètriques en 1900 a 2.810.000 tonellades mètriques en 1954, quan l'alumini es va convertir en el metal no ferroso més produït, superant al coure.

En la segona mitat de el XX, l'alumini es va escomençar a utilisar en el transport i l'embalage. La producció d'alumini es va convertir en una font de preocupació pel seu efecte sobre el mig ambient, i el reciclage de l'alumini va guanyar terreny. El metal es va convertir en una mercaderia de canvi en la década de 1970. La producció va escomençar a desplaçar-se dels països desenrollats als països en desenroll; en 2010, China havia acumulat una quota especialment gran tant en la producció com en el consum d'alumini. La producció mundial va seguir aumentant fins a alcançar 58.500.000 tonellades mètriques en 2015. La producció d'alumini supera la de tots els demés metals no ferrosos junts.

Història antiga

[editar | editar còdic]

«Hui vos duc la victòria sobre els turcs. Cada any arranquen als cristians més de trescents mil ducados per l'alum en el que teñir la llana, ya que este no es troba entre els llatins sino en molt chicoteta cantitat. [...] No obstant, he trobat sèt montanyes tan riques en este material que podrien abastir a sèt móns. Si dais órdens de contractar obrers, construir forns i fondre el mineral, proveireu a tota Europa d'alum i els turcs perdran tots els seus beneficis. En lloc d'això, s'acumularan per a tu...» Giovanni dona Castro al seu padrí el papa Pío II en 1461, despuix de descobrir una rica font d'alum en Tolfa, prop de Roma[1]

Archiu:Alum.jpg
Cristals d'alum, la forma natural del qual ya era coneguda pels antics.

L'història de l'alumini està marcada per l'us del seu compost, l'alum. La primera menció escrita de l'alum es remonta a el V, per l'historiador grec Heródoto.[2] Els antics ho utilisaven com mordiente per a teñir, en medicina, en el fresado químic i com a revestiment ignífugo de la fusta per a protegir les fortalees dels incendis provocats per l'enemic.[3] L'alumini metàlic era desconegut. L'escritor romà Petronio menciona en la seua novela Satyricon que s'havia presentat a l'emperador un got poc comú: despuix de tirar-ho al paviment, no es va trencar sino que només es va deformar. Es va tornar a la seua forma anterior utilisant un martell. Despuix d'enterar-se per l'inventor de que ningú més sabia cóm produir este material, l'emperador va manar eixecutar a l'inventor per a que no disminuïra el preu de l'or.[4] Atres versions d'esta història varen ser mencionades breument en la Història natural de l'historiador romà Plinio el Vell (qui va senyalar que l'història «havia segut una corrent per freqüent repetició, més que autèntica»)[5] i en la Història romana de l'historiador romà Dion Casio.[1] Algunes fonts sugerixen que este vidre podria ser alumini.[Nota 1][Nota 2] És possible que en China es produïren aleacions en alumini durant el regnat de la primera dinastia Jin (266-420).[Nota 3]

Despuix de les Creuades, l'alum es va convertir en una mercaderia de comerç internacional,[6] i era indispensable en l'indústria textil europea.[7] En l'Europa catòlica s'explotaven chicotetes mines d'alum, pero la major part procedia d'Oriente Pròxim.[8] L'alum va seguir comercialisant-se a través del Mediterràneu fins a mediats de el XV, quan els otomans varen aumentar considerablement els imposts a l'exportació. En pocs anys es va descobrir alum en gran abundància en Itàlia. El Papa Pío II va prohibir totes les importacions procedents d'Orient i va utilisar els beneficis del comerç d'alum per a iniciar una guerra en els otomans.[1] Este alum recent descobert va eixercitar durant molt temps un paper important en la farmàcia europea, pero els elevats preus fixats pel govern papal varen acabar per fer que atres estats iniciaren la seua pròpia producció. D'eixa manera, l'extracció d'alum a gran escala va aplegar a atres regions d'Europa en el XVI.[9]

Naturalea de l'alum

[editar | editar còdic]
Archiu:David - Portrait of Monsieur Lavoisier (cropped).jpg
Antoine Lavoisier va establir que l'alúmina era un òxit d'un metal desconegut.

No em sembla aventurat predir que aplegarà un dia en que la naturalea metàlica de la base d'alum quedarà incontestablemente demostrada. El químic francés Théodore Baron d'Hénouville en 1760 en l'Acadèmia de Ciències de París.[10]

A principis del Renaixença, la naturalea de l'alum seguia sent desconeguda. Cap a 1530, el mege suís Paracelso va reconéixer que l'alum era distint del vitriole (sulfat) i va sugerir que era una sal d'una terra.[11] En 1595, el mege i químic alemà Andreas Libavius va demostrar que l'alum i el vitriole vert i blau estaven formats pel mateix àcit pero diferents terres;[12] per a la terra no descoberta que formava l'alum, va propondre el nom de «alúmina».[11] El químic alemà Georg Ernst Stahl va afirmar en 1702 que la base desconeguda de l'alum era semblada a la calç o la creta; esta opinió errònea va ser compartida per molts científics durant mig sigle.[13] En 1722, el químic alemà Friedrich Hoffmann va sugerir que la base de l'alum era una terra distinta.[13] En 1728, el químic francés Étienne Geoffroy Saint-Hilaire va afirmar que l'alum estava format per una terra desconeguda i àcit sulfúric.[13] L'error de Geoffroy no va ser corregit fins a 1785 pel químic i farmacèutic alemà Johann Christian Wiegleb, qui va determinar que la terra d'alum no podia sintetisar-se a partir de sílice i álcalis, la qual cosa és contrari a la creència contemporànea.[14] En 1739, el químic francés Jean Gello va demostrar que la terra d'argila i la terra resultant de la reacció d'un álcali sobre l'alum eren idèntiques.[15] El químic alemà Johann Heinrich Pott va demostrar en 1746 que el precipitat obtingut en abocar un álcali en una solució d'alum era diferent de la calç i la creta.[16]

El químic alemà Andreas Sigismund Marggraf va sintetisar la terra d'alum hervir argila en àcit sulfúric i afegint potasa en 1754.[13] Es va donar conte de que afegint moixa, potasa o un álcali a una solució de la nova terra en àcit sulfúric s'obtenia alum.[17] Ell va descriure a la terra com alcalina, ya que havia descobert que es dissolia en àcit en secar-se. Marggraf també va descriure sales d'esta terra: clorur, nitrat i acetat.[15] En 1758, el químic francés Pierre Macquer va escriure que l'alúmina[Nota 4] s'assemblava a una terra metàlica.[10] En 1760, el químic francés Théodore Baron d'Hénouville va expressar la seua confiança en que l'alúmina era una terra metàlica.[10]

En 1767, el químic suec Torbern Bergman va sintetisar l'alum hervir alunita en àcit sulfúric i afegint potasa a la solució. També va sintetisar l'alum com a producte de la reacció entre sulfat de potassi i terra d'alum, demostrant que l'alum era una sal doble.[11] En 1776, el químic farmacèutic suec-alemà Carl Wilhelm Scheele va demostrar que tant l'alum com la sílice procedien de l'argila i que l'alum no contenia silici.[18] En 1782, el químic francés Antoine Lavoisier va considerar que l'alúmina era un òxit d'un metal en una afinitat per l'oxigen tan fort que cap agent reductor conegut podia superar-la.[19]

El químic suec Jöns Jacob Berzelius va sugerir[20] la fòrmula AlO3 per a l'alúmina en 1815.[21] La fòrmula correcta, Al2O3, va ser establida pel químic alemà Eilhard Mitscherlich en 1821; açò va ajudar a Berzelius a determinar el pes atòmic correcte del metal, 27.[21]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Setton, Kenneth Meyer (1976). «Pius II, the Crusade, and the Venetian war against the Turks», The Papacy and the Levant, 1204–1571: The fifteenth century (en en), American Philosophical Society, pp. 231–270. ISBN 978-0-87169-127-9.
  2. ↑ Drozdov, 2007, p. 12.
  3. ↑ Drozdov, 2007, pp. 12–14.
  4. ↑ La Revue Scientifique.18(24)
    751–753.
  5. ↑ (1954) Pliny's Natural History (en en), Harvard University Press; William Heinemann.
  6. ↑ Drozdov, 2007, p. 16.
  7. ↑ Clapham, John Harold; Power, Eileen Edna (1941). The Cambridge Economic History of Europe: From the Decline of the Roman Empire (en en), Cambridge University Press, p. 207. ISBN 978-0-521-08710-0.
  8. ↑ Balston, John Noel (1998). «Appendix I – In Defence of Alum», The Whatmans and Wove Paper: Its Invention and Development in the West: Research Into the Origins of Wove Paper and of Genuine Loom-Woven Wirecloth (en en), John Balston, p. 198. ISBN 978-0-9519505-3-1.
  9. ↑ Drozdov, 2007, pp. 17–18.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Richards, 1896, p. 3.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Drozdov, 2007, p. 25.
  12. ↑ Weeks, Mary Elvira (1968). Discovery of the elements, 7ma edició (en en), Journal of Chemical Education, p. 187. ISBN 9780608300177.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Richards, 1896, p. 2.
  14. ↑ Wiegleb, Johann Christian (1790). Geschichte dones wachsthums und der erfindungen in der chemie, in der neuern zeit (en en), Christoph Friedrich Nicolai, pp. 357.
  15. ↑ 15,0 15,1 Drozdov, 2007, p. 27.
  16. ↑ Pott, Johann Heinrich (1746). Chymische Untersuchungen, welche fürnehmlich von der Lithogeognosia oder Erkäntniß und Bearbeitung der gemeinen einfacheren Steine und Erden ingleichen von Feuer und Licht handeln (en de), Voss, Christian Friedrich, p. 32.
  17. ↑ Plantilla:Cita Enciclopèdia Britànica
  18. ↑ Lennartson, Anders (2017-05-08). The Chemical Works of Carl Wilhelm Scheele (en en), Springer, p. 32. ISBN 978-3-319-58181-1.
  19. ↑ Richards, 1896, pp. 3–4.
  20. ↑ Chemical News.15
    99.
  21. ↑ 21,0 21,1 Drozdov, 2007, p. 31.


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="Nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Història_de_l%27alumini&oldid=810931»