Història de l'alfabet llatí

El alfabet llatí, que actualment és un dels sistemes d'escritura dominants, té un antic orige i ha sofrit una llarga evolució històrica des de la seua aparició en el sigle VII a. C.

Orige

Es creu generalment que l'orige de l'alfabet llatí està en la variant occidental del alfabet grec arcaic usat en Cumas, una colónia grega del sur d'Itàlia (Magna Grècia). Els llatins varen adoptar una variant d'este alfabet, a través dels etruscs, en el VII per a transcribir el seu idioma, de la mateixa manera que varen fer atres pobles itálicos de l'época. Del alfabet de Cumas va derivar l'alfabet etrusc, i els llatins finalment varen adoptar 21 de les 26 lletres etrusques.

Alfabet de Cumas.

Reproducció de la tablilla masiliana en el alfabet etrusc, que es llegia de dreta a esquerra.

Una llegenda romana atribuïx l'introducció de l'escritura a un tal Evandro, fill de Sibila, supostament 60 anys abans de la guerra de Troya (ocorreguda uns cinc sigles abans de l'aparició d'este alfabet), pero no hi ha cap base històrica que sustente semblant faula.

Originalment l'alfabet llatí constava de les següents lletres:

K L

X

La lletra C representava el fonema /g/
La lletra I servia tant per a /i/ com para /j/.
La lletra V també servia per a dos sons /o/ i /w/.

Llatí arcaic

La lletra K va ser marginada en favor de la C, que llavors va prendre els valors de /g/ i /k/. Provablement durant el sigle III a. C. la lletra Z va caure en desús, prenent la seua posició alfabètica la lletra G, una modificació de la lletra C. Segons Plutarco l'idea d'agregar-li a la lletra C un asta horisontal (tarabita) per a poder diferenciar quàn representava al fonema /g/, va anar d'Espurio Carvilio Màxim Ruga, de manera que va quedar la representació C = /k/, G = /g/. Aixina l'alfabet va tornar a tindre 21 lletres: