Helicobacter pylori
Helicobacter pylori és un bacil gramnegativo helicoidal caracterisat per proliferar en la mucosa gàstrica humana. La denominació del gènero Helicobacter fa referència a la seua morfologia en espiral, mentres que la designació "pylori" aludix a l'orige anatòmic de les cèlules per les que esta té afinitat.[1]
La seua característica forma espiral li facilita invadir i infectar l'epiteli gàstric humà, mentres que la producció de l'enzima ureasa, neutralisa l'entorn àcit permetent-li multiplicar-se de forma més exitosa. Dit procés genera una resposta inflamatoria local, usualment és asintomática en un inici. No obstant, l'infecció per este microorganisme s'associa a llarc determini en la presència de gastritis i úlceres, (malaltia àcit péptica) aixina com en el desenroll de Limfomes MALT (mucose asociated lymphoid tissue o teixit linfoide associat a mucoses).
Orige del nom
La bactèria va ser anomenada inicialment Campylobacter pyloridis, despuix Campylobacter pylori (en corregir-se la gramàtica llatina) i, en 1989, al secuenciarse el seu ADN; es va vore que no pertanyia el gènero Campylobacter sino a Helicobacter. El nom pylori fa referència al pilor, la vàlvula que separa a l'estòmec del duodeno.
Història
Primeres evidències
En 1875, científics alemans varen descobrir bactèries espirals en l'epiteli del estòmec humà. Estes bactèrias no podien ser cultivades, caent en l'oblit el seu descobriment.[2] En 1892, l'investigador italiano Giulio Bizzozero va descriure una série de bactèries espirals que vivien en l'ambient àcit de l'estòmec de gossos.
El professor Walery Jaworski, de l'Universitat Jaguelónica en Cracovia, va investigar sediment de llavats gàstrics obtinguts de humans en 1899. Ademés d'unes bactèries allargades, també va trobar bactèries en una característica forma espiral, a les quals va cridar Vibrio rugula. Este investigador va ser el primer en sugerir la participació d'este microorganisme en malalties gàstriques. Encara que este treball va ser inclós en el Manual de malalties gàstriques no va tindre molt impacte degut a que estava escrit en polac.[3]
Redescubrimiento i caracterisació
Esta bactèria va ser redescubierta en 1979 pel patólogo australiano Robin Warren, qui en investigacions iniciades a partir de 1981 junt a Barry Marshall, va aïllar este microorganisme de les mucoses d'estòmecs humans i va anar el primer que va conseguir cultivar-la.[4] En el treball original, Warren i Marshall varen afirmar que moltes de les úlceres gàstriques i gastritis eren causades per la colonisació de l'estòmec per esta bactèria, i no per estrés o menjar picante, com se sostenia fins a llavors.[5]
Implicació en patogénesis
La comunitat mèdica va reconéixer molt recentment el fet de que esta bactèria anara la causant tant d'úlceres gàstriques com de gastritis, ya que es creïa que les bactèries no podien sobreviure per molt temps en el mig àcit de l'estòmec. La comunitat va escomençar a canviar d'idea basant-se en estudis posteriors que varen reafirmar esta hipòtesis, incloent un en el que Marshall va beure un cultiu de H. pylori, desenrollant gastritis i recobrant la bactèria del seu propi revestiment gàstric; en açò, va satisfer 3 dels 5 postulats de Koch. La gastritis de Marshall es va curar gràcies a un tractament que ells mateixos varen desenrollar, a pur de bismut en antibiòtics.
Posteriorment, Marshall i Warren varen descobrir que els antibiòtics eren efectius per al tractament de la gastritis. En 1994, els Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units varen informar de que les úlceres gàstriques més comunes eren causades per H. pylori, i varen recomanar l'us d'antibiòtics, sent inclosos en el règim de tractament.[6] En 2005, Warren i Marshall varen ser guardonats en el Premie Nobel de Medicina pels seus treballs sobre H. pylori.[7]
Abans de comprovar-se l'implicació de H. pylori en malalties estomacales, les úlceres gàstriques eren tractades en medicaments que neutralisaven l'acidea. Açò feya moltes voltes que les úlceres reaparegueren despuix de deixar el tractament. La medicació tradicional front a la gastritis eren les sales de bismut (subcitrato de bismut coloidal o subsalicilato de bismut).[8] Este tractament a sovint era efectiu, pero la seua efectivitat disminuïa en un us prolongat, ademés de desconéixer-se el mecanisme d'acció d'este fàrmac. Encara no està clar si el bismut pot actuar com a antibiòtic. Des de 2006, moltes úlceres són tractades de forma efectiva utilisant antibiòtics front a H. pylori.
Mentres H. pylori seguix sent la bactèria més important coneguda que habita en l'estòmec humà, algunes espècies més del gènero Helicobacter han segut identificades en uns atres mamífers i en algunes aus. S'ha comprovat que algunes d'estes poden infectar a humans. Existixen espècies de Helicobacter que són capaces d'infectar el fege de certs mamífers, causant diverses malalties hepàtiques.
Referències
- ↑ Palleres J.M.(2006).«Helicobacter pylori: el seu descobriment i importància en la medicina».Rev. esp. enferm. dig..SciELO.98(10)Consultat el 19 de juliol de 2023.
- ↑ Blaser MJ(2005).«An Endangered Species in the Stomach».292(2)
- 38-45.
- ↑ Konturek JW(2003 Dec).«Discovery by Jaworski of Helicobacter pylori and its pathogenetic role in peptic ulcer, gastritis and gastric cancer».54 Suppl 3
- 23-41.
- ↑ Marshall BJ(1983).«Unidentified curved bacillus on gastric epithelium in active chronic gastritis».1(8336)
- 1273-1275.
- ↑ Marshall BJ, Warren JR(1984).«Unidentified curved bacilli in the stomach patients with gastritis and peptic ulceration».1(8390)
- 1311-1315.
- ↑ «Helicobacter pylori in peptic ulcer disease». NIH Consensus Statement Online Jan 7–9;12(1):1-23. Archivat des d'el original, el 19 d'agost de 2011. Consultat el 21 de decembre de 2004.
- ↑ The Nobel Prize in Physiology or Medicine 2005 awarded to Barry J. Marshall and J. Robin Warren «for their discovery of the bacterium Helicobacter pylori and its role in gastritis and peptic ulcer disease».
- ↑ Hernández Tàpies S. et al.. «Tractament de l'úlcera péptica per Helicobacter pylori». Farm Hosp 1996;20(1):17-22. Disponible en llínea (document PDF).
Bibliografia
- Baron, Samuel. Capítul 23: "Campylobacter and Helicobacter". 4.ª edició, 1996.
- «Helicobacter pylori and peptic ulcer». Centers for Disease Control and Prevention. Archivat des d'el original, el 21 de juny de 2013. Consultat el 21 de decembre de 2004.
- Logan, Robert P H; Walker, Marjorie M(20 d'octubre de 2001).«Clinical review: ABC of the upper gastrointestinal tract. Epidemiology and diagnosis of Helicobacter pylori infection».323
- 920-922.
- Northfield, T.C.; Mendall, M.; i Goggin, P. C. (1994). H. pylori Infection Pathophysiology, Epidemiology and Management. Kluwer Academic Press Dortrecth.
- Sipponen, P.; Kekki, M.; Haapakoski, J.; Ihamäki, T.; i Siurala, M. Gastric cancer risk in chronic atrophic gastritis: Statistical calculations of cross-sectional data. Int J Cancer 1985; 35:173-177.
- Varis, K.; Samloff, I.M.; Ihamäki, T.; i Siurala, M. An appraisal of tests for severe atrophic gastritis in relatives of patients with pernicious anaemia. Dig Dis Sci, 1979; 24:187-191.
- Wadstrom, T. (1995). An update on Helicobacter pylori. Current Opinion in Gastroenterology, 11:69-75.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Helicobacter pylori» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.