Helianthus

Helianthus

El gènero Helianthus L. comprén unes 70 espècies i una vintena de tàxons infraespecíficos acceptats, dels casi 450 descrits, en la família de les Compostes (Asteraceae), pràcticament totes les quals són natives de Nort i Centroamérica d'a on s'han descrit 52 de les espècies vàlides; unes quantes serien originàries del Sur de Rússia i Austràlia Occidental. En el restant del món les espècies presents han segut totes introduïdes.

Etimologia

Del grec ήλίανθες de ήέλιος-heli, sol i άνθος-anthos, flor, o siga «flor del sol», per la capacitat heliotrópica positiva de certes espècies. Atres fonts consideren que el vocable es referix a l'aspecte de sol de l'inflorescència i no a una suposta habilitat trópica positiva, habilitat que és negada per molts.

És molt provable que en l'Antiguetat s'aludira a alguna espècie dels gèneros Heliotropium o Helianthemum —en Plinio el Vell, 24, 165— com Helianthes, de les famílies de les Boraginaceae i de les Cistaceae respectivement, l'últim d'estos gèneros en igual significat, pero que s'òbrin solament al sol i el primer que es referix directament a la seua capacitat trópica. En efecte és impossible que Plinio descriga una espècie del gènero Helianthus ya que els primers eixemplars varen ser duts d'Amèrica, d'a on són natives la majoria de les espècies, per Pizarro a principis de el XVI.

Lo mateixa ocorre en la mitologia grega a on apareix una nimfa d'aigua anomenada Clitia, filla del deu Oceà i de la deesa de la mar Tetis. Clitia es va enamorar d'Apolo i ho observava diàriament des de que eixia del seu palau de matí fins que aplegava a l'oest per la vesprada. Segons el mit, despuix d'uns dies Clitia es va transformar en «girasol» —en el sentit que li donaven en l'Antiguetat— i encara hui no oblida l'objecte del seu amor i seguix al sol en el seu recorregut diari.

El hipòtesis més verosímil és que es tracta d'una mera construcció dels naturalistes dels sigles XVII i XVIII, primer de Joseph Pitton de Tournefort i despuix Carlos Linneo en l'any 1753 —casi 2 sigles despuix de la seua introducció en el «Vell Món»— ya que cita com locus typicus «America septentrionalis» i atres punts d'Amèrica, o siga la regió originària del gènero, i no la del Helianthes de Plinio que era —segons les seues pròpies paraules— una planta d'Anatolia, hui Turquia i de Cappadocia, en Itàlia.

Anteriorment, en 1720, un atre botànic Francés, Sébastien Vaillant havia aplicat al gènero el nom de corona solis, corona de sol.

Descripció

El gènero està compost per plantes anuals (tals com el girasol cultivat) o perennes (com el topinambur) que poden alcançar de 3 a 5 m d'altura. Els brots són erectos o ascendents fins a procumbentes o decumbentes, generalment ramificats en la seua part distal. Les fulles són basals i/o caulinares i opostes o alternes, pecioladas o sésiles. Habitualment tenen 3 nervis, pero en algunes espècies (H. hirsutus, H. smithii, i H. maximiliani) solament hi ha un. Poden ser deltoides, llineal-lanceoladas o ovalades en base cordiforme i inclús estretament agudes, en vores sanceres o serrats, rarament lobulats. Poden ser glabras o peludes, i a sovint glandíferas.

Els capítuls són usualment radiados, solitaris o més o menys en corimbes, panículas o mechós. l'involucre és generalment més o menys hemiesférico, unes voltes acampanado o cilíndric. Els seus bràcteas són persistents, en número d'11 a 40 (fins a 100 en els cultivars) en 2 o 3 files. Receptàcul escamoso pla o alguna cosa convex —cònic en H. porteri—. De 5 a 30 (més de 100 en els cultivares) lígulas, poques voltes absents, estèrils, de color groc. Els flósculos van de 30 fins a 50 (i inclús 1000 en cultivares), hermafroditos, en corolas generalment grogues o rojoses —per lo manco els àpiços— pentalobuladas. Els fruts són aquenios glabros o no, més o menys comprimits i de forma sub-piramidal, de color purpúreo-negrenc, a voltes motejats o en bandes llongitudinals obscures. Poden no dur vilano (H. porteri) o un caedizo, generalment lanceolado, en arestes d'1-5 mm en els principals ànguls, més 8-10 més curtes.