Anar al contingut

Halófita

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Spartina alterniflora, una halófila.

Halófilo és l'adjectiu que s'aplica als organismes que viuen en ambients en presència de gran cantitat de sals.[1]

La paraula està formada en els térmens grecs halos (sal), i tall (amant), per lo que lliteralment significa ‘amant de la sal’.[2][3]

Alguns microorganismes halófilos (majorment bactèries) són específicament denominats extremófilos ya que viuen en substrats en altíssimes concentracions de sals.[4]

Els organismes no adaptats a les condicions d'alta salinitat, en general no conseguixen sobreviure en estos ambients ya que moren per deshidratació per la forta pèrdua d'aigua generada per la diferència en el potencial osmótico. La diferència en este potencial fa que l'aigua de l'interior de les cèlules tendixca a eixir cap al seu exterior, per lo que les cèlules es desecan i moren. No obstant, en els organismes halófilos açò no ocorre, lo que és possible gràcies a diverses adaptacions morfològiques i/o fisiològiques. Per eixemple un mecanisme freqüent és acumular en l'interior de certes estructures celars concentracions d'un solut, major que en l'exterior, lo que genera un canvi en la diferència de potencial osmótico, quedant l'aigua retinguda en l'interior de les cèles.[3]

Els organismes halófilos es troben en cada u dels tres dominis en els que han segut classificats els sers vius: Archaea, Bactèria i Eucaria.[2]

Microorganismes halófilos

En particular, els microorganismes halófilos més extrems formen un subconjunt dins d'Archaea: l'orde Halobacterias, en excepció de Salinibacter ruber, una halófila aïllada de les salines d'Alacant, Espanya, pertanyent al domini Bactèria, i capaç de tolerar fins a 34% de NaCl.[2] Els microorganismes halófilos resistixen dites condicions gràcies a l'utilisació d'un solut compatible en els processos de l'interior de la cèla, com per eixemple, ions o composts orgànics.[3]

Els hi ha de tres tipos:

  • Els lleus, requerixen al voltant d'un 6 % de sal, la majoria són procariota marins, ya que la salinitat en les mars i oceans ronda el 3 %.
  • Els halófilos moderats, requerixen entre un 6 i un 15 % de sal.
  • Extrems; requerixen una concentració de sal del 15 al 36 %, aproximadament.[3]

Entre els eixemples del món dels extremófilos que es poden trobar en escenaris hipersalinos, es troba l'alga Dunaliella salina, l'eucarionte més extrem conegut, per tolerar una salinitat de fins a 25% de NaCl.[2] L'eixemple d'arque halófila extrema és Halobacterium. En la Mar Morta (Israel-Jordània), el nivell de salinitat aplega a 32.2% de NaCl, i és esta la característica que dona orige al seu nom, puix es pensava que ahí no podia proliferar ser viu algun. No obstant, s'han trobat poblacions d'halovirus que alcancen una concentració de 7 x 107 partícules/ml (una densitat de població relativament baixa comparada en atres d'ambients més benévolos)[2]

També existixen microorganismes halotolerantes, és dir, poden viure en mijos salobres, pero no ho requerixen per a viure.

Distribució

Li'ls troba en entorns salats:

Halofilia en les plantes

Image de la vegetació halófila predominant en la regió del Salitral de la Vidriera, s'observen arbustos de Allenrolfea patagonica.

Una planta halófila és aquella que creix de manera natural en sols salinos continentals o llitorals.[5] És difícillistar el número complet de plantes halófilas degut a que no es coneixen exhaustivament els llímits de tolerància de moltes de les espècies, encara que s'estima que el número total d'estes espècies no seria major de 0,25% del total de les Angiospermae.[6][7] Les plantes halófilas poden ser estrictes o facultatives, les primeres solament habiten en ambients salinos mentres que les segones tenen un ranc més ampli podent colonisar zones de baixa o nula salinitat. Un eixemple d'elles és la pastura dels salares Spartina sp. L'adaptació a ambients salinos de les halófitas pot deure's a la «tolerància a la sal» a través d'adaptacions morfològiques i/o fisiològiques o a evasió de la sal per mig de canvis fenològics.[8]

Una espècie halófila pot mantindre una concentració salina interna «normal», excretando l'excés de sal per mig de diferents estructures (glándulas de sal, tricomas secretores de sal),[9] concentrant les sals en els teixits dels seus fulls que despuix moren i cauen o diluint la concentració de sals absorbides en excés en l'aigua retinguda en teixits específics per a tal fi, com lo és el parènquima acuífero.[10]

S'observen els cristals de sal sobre la epidermis foliar de Spartina sp., com a resultat de l'acció de les seues glándulas de sal.

Per eixemple, una espècie de cicle de vida curt aplega ràpidament a la fase reproductiva la qual coincidix en l'estació de pluges quan la concentració salina és baixa (l'aigua de pluja lixivia les sals des de les capes superficials cap a les profundes). Les plantes halófilas dels manglars són especialment interessant ya que han desenrollat adaptacions no solament a la salinitat sino a la deficient aireación del substrat en el que es desenrollen: algunes presenten neumatóforos (raïls negativament geotrópicas que creixen fòra de l'aigua).[11]

Una mida quantitativa de la tolerància a la sal és el «total de sòlits dissolts» en aigua de rec que una planta pot tolerar. L'aigua de mar típicament conté 36 g/L de sals dissoltes (majorment clorur sòdic). Els llegums i l'arròs poden tolerar prop d'1 a 3 g/L, i són considerades glicófitas (com lo són la majoria de les plantes de collita). De l'atre extrem, Salicornia bigelovii creix be en 70 g/L, i és una promisoria halófila per a collita.[1] Plantes com l'ordi (Hordeum vulgare) i la datilera (Phoenix dactylífera) poden tolerar 5 g/L, considerant-li-les com halófilas marginals.[1]

Distribució

La seua distribució pot ser tant terrestre com a aquàtica. Es distinguixen comunitats halófilas continentals, costeres, marismas, llitorals, etc.

Halofilia en l'astrobiología

Els halófilos extrems són font d'estudi de proyectes d'astrobiología mentres que són formes antigues de vida en la Terra, i es podrien traçar analogia, o a lo manco donar pistes, en vida en atres planetes.[12]

Una de les teories és que els organismes halófilos podrien ser la base de la vida en atres planetes. Geoffrey A. Landis ―del NASA Glenn Research Center―, per eixemple, opina que l'aigua en les condicions de temperatura i pressió en Mart, podria ser altament salina, i per tant les formes de vida serien halófilas.cita requerida

Referències citades

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Oxford (1998): Diccionari de biologia. Madrit (Espanya): Complutense, 2004.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Montoya L. & S. I. Ramírez Jiménez. «Vida microscòpica en móns salats». Revista Ciència i Desenrolle. Archivat des d'el original, el 1 de novembre de 2017. Consultat el 31 d'octubre de 2017.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Els microorganismes halófilos i el seu potencial aplicat en biotecnología».Ciència i Investigació, 7:13-17.Consultat el 31 d'octubre de 2017.
  4. ↑ «Definició de salinitat». Consultat el 31 d'octubre de 2017.
  5. ↑ Dickison (2000). Integrative Plant Anatomy (en Anglés), Academic Press.
  6. ↑ «Evolution of halophytes: multiple origins of salt tolerance in land plants».Functional Plant Biology, 37: 604-612.
  7. ↑ «Salinity tolerance in halophytes».New Phytologist, 179: 945-963.
  8. ↑ Ashraf, M.; Ozturk, {{{nom2}}}; Ahmad, {{{nom3}}} (2010). Plant adaptation and phytoremediation (en Anglés), Springer.
  9. ↑ «Histological alterations induced by sodium sulfate in the vegetative anatomy of Prosopis strombulifera (Lam.) Benth. Wordllinages=Reinoso».Journal of Agricultural Sciences, 1: 109-119.
  10. ↑ «The ecological water-use strategies of succulent plants».Advances in Botanical Research, 55: 179-225.
  11. ↑ Botànica Morfològica/Morfologia de Plantes Vasculars Universitat Nacional del Nordest. «Tema 3: Adaptacions 3.7. Condicions anormals de nutrició» (en espanyol). Consultat el 31 d'octubre de 2017.
  12. ↑ González Fairén A.. «Estoves» (en espanyol). Consultat el 31 d'octubre de 2017.

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Halófita&oldid=1599928»