Anar al contingut

Guerra de Croàcia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guerra de Croàcia

La guerra de Croàcia o guerra d'independència croata (en croata: Domovinski Rat - Guerra de la Pàtria-, en serbi: Рат у Хрваtској o Rat o Hrvаtskoj -Guerra en Croàcia-) va tindre lloc en Croàcia des de 1991 fins a 1995. Encara que en la primavera de 1991 va haver chocs previs, es va convertir en una guerra oberta despuix de la declaració unilateral d'independència croata el 25 de juny de 1991 contra els yugoslavo i la minoria serbocroata que s'oponien.

Inicialment, la guerra es va desenrollar entre Croàcia i l'Eixèrcit Popular Yugoslavo (JNA, dominat pels serbis) junt en les forces de la minoria sèrbia que va proclamar la República Sèrbia de Krajina.

El bando croata apuntava a establir sobirania per a la República de Croàcia, anteriorment constituïda com una república socialista dins de la República Federal Socialista de Yugoslàvia. La minoria sèrbia que habitava Croàcia (12.2%),[1] rememorant lo succeït en la Segona Guerra Mundial, pretenia permanéixer en Yugoslàvia, buscant nous llímits en parts de Croàcia en majoria ètnica sèrbia o en una minoria sèrbia influent. Les autoritats yugoslavo junt en el seu braç armat, el JNA, s'oponia a la secessió argumentant que eixe no era dret de les repúbliques constitutives. A partir de 1992, i despuix d'un alt al fòc transitori, esta guerra va continuar paralelament a la guerra de Bòsnia i a la guerra croata-bosnio, com a part de les guerres yugoslavo. La guerra va resultar particularment impactant per la seua brutalitat en una societat relativament desenrollada com Europa i en els temps moderns.

La guerra va acabar en la negociació dels Acorts de Dayton (en Dayton, Ohio, Estats Units), posteriorment firmats en París en decembre de 1995.

Antecedents. Disensión en Yugoslàvia

La guerra en Croàcia va ser resultat de l'ascens del nacionalisme en Yugoslàvia durant la década de 1980, que va conduir llentament a la dissolució de la República Socialista Federal de Yugoslàvia. La crisis va escomençar a desencadenar-se en Yugoslàvia despuix del carpiment dels règims socialistes de l'Europa oriental, en l'última fase de la Guerra Freda, tot això simbolisat per la caiguda del Mur de Berlín en novembre de 1989. En Yugoslàvia, la Lliga dels Comunistes de Yugoslàvia havia perdut ya gran part de la seua preeminència ideològica.

En els anys 90, l'agitació secessionista dels moviments albanesos en Kosovo va dur a la repressió de la majoria albanesa en esta província del sur de Sèrbia. Les repúbliques més pròsperes, Eslovènia i Croàcia, varen voler donar passos cap a l'independència i el sistema polític occidental. La República de Sèrbia, dirigida per Slobodan Milošević, advocava pel centralisme i el sistema de partit únic (el comuniste) per a tota Yugoslàvia, terminant per derogar l'autonomia de les regions de Kosovo i Vojvodina. Al mateix temps, l'Eixèrcit Popular de Yugoslàvia va experimentar un procés de transformació, passant de ser un eixèrcit multinacional a convertir-se en una força controlada pels serbis.

Donat l'ascens del nacionalisme basat en els interessos individuals de cada república, es va ser fent previsible la desaparició de Yugoslàvia i la seua pronta tongada per uns quants Estats successors. Slobodan Milošević, des del seu ascens al poder en Sèrbia, va tractar de favorir la continuïtat de tots els serbis en un únic Estat agitant el temor de lo succeït durant la Segona Guerra Mundial durant la vigència del NDH. Les demandes eslovenes i croates darrere d'una major autonomia, incloent un estatus de tipo confederal i, inclús, una completa independència, varen fer créixer aixina mateix les idees nacionalistes entre els alts càrrecs de l'encara governant Lliga dels Comunistes de Yugoslàvia.

La reafirmació de Sèrbia

En març de 1989, la crisis en Yugoslàvia es va profundisar despuix de l'adopció d'algunes esmenes a la Constitució socialista sèrbia. A través d'elles, el Govern serbi va poder reafirmar els seus poders efectius sobre les províncies autònomes de Kosovo i Voivodina. Ya que estes entitats tenien aixina mateix dret a vot a nivell de la presidència federal de Yugoslàvia (sis membres de les repúbliques i dos de les províncies autònomes), Sèrbia, baix el seu president Slobodan Milošević, va obtindre el control sobre tres vots d'huit en l'elecció de la presidència federal. A través de respals adicionals de Montenegro i, ocasionalment, Bòsnia-Hercegovina, Sèrbia estava en condicions d'eixercir una enorme influència sobre el Govern federal. Esta situació va ocasionar protestes en atres repúbliques, aixina com propostes de reforma de la Federació Yugoslavo.

Vore també

Commons

Notes

Referències

  1. ↑ Bespyatov, Tim. «Ethnic composition of Croatia 1991». pop-stat. mashke. org. Consultat el 21 de maig de 2020.