Guadua
Les guaduas, guausdas, cañazas, carrizo, canya brava, ipas[1] o tacuaras (Guadua spp.) són un gènero de plantas de la subfamília del bambú, de la família de les poàcees.
En l'any de 1806 va ser descrita per Alexander von Humboldt i Amadeo Bonpland els qui varen vore esta planta en Veneçuela i la varen cridar Bambusa guadua, despuix en 1822 va ser classificada per Carl Sigismund Kunth com Guadua angustifolia. Es considera com una de les plantes natives més representatives dels boscs andinos.
Este recurs s'utilisava ya des d'époques remotes per part dels primitius pobladors dels Andes, i actualment seguix sent usada, especialment en la regió centre-occidental de Colòmbia.
No se sap a ciència certa l'orige de la paraula guadua, encara que certs especialistes creuen que podria ser veneçolà. Estes versions emergixen de les variants “guadúas”, “guafa” en les quals es coneix esta planta en este país. També se sol emplar el terme "guasdua" com nos recorda la ciutat de Guasdualito, en Veneçuela.
Distribució territorial
Des de les zones tropicals de Mèxic fins al sur en l'Argentina, exceptuant Chile i les illes del Carib, la guadua creix en tots els països d'Iberoamèrica i en bona part dels països asiàtics. En Argentina el gènero Guadua es veu representat per G. chacoensis, G. trinii, G. ramossisima i G. paraguayensis. El terme tacuara s'usa en el Riu de la Plata per a nomenar canyes d'orige asiàtic, com Phyllostachys aurea.
Us
El seu us és tan antic que, segons el llibre ‘Noves tècniques de construcció en bambú’ (1978), en l'Equador s'han trobat improntes de bambú en construccions que s'estima tenen 9500 anys d'antiguetat.
Ponts colgantes i atirantados d'impressionant precisió d'ingenieria, poderoses embarcacions aixina com flautes, quenas i marimbas, varen ser realisats pels incas en este recurs durant l'época de preconquista, i despuix d'ella durant la colónia, l'espècie va ser l'encarregada de protegir als indis i fins a chicotets pobles del sege dels espanyols amagant-los despuix dels seus espessors.
Colòmbia, Equador i Panamà són els països d'Amèrica que registren major tradició d'us, de fet en estes zones varen existir les majors extensions de l'espècie en el continent.
En Colòmbia la guadua ha segut somesa a grans pressions deforestadores; d'extenses àrees existents ha passat a chicotetes taques boscoses ubicades en les vores dels rius i en els boscs humits de les ales de montanya, especialment en els departaments de Quindío, Risaralda, Caldas, Tolima, Valle del Cauca, Cundinamarca i Santander. La guadua és una planta de la família del bambú, que aporta grans beneficis a la terra i a les persones, puix en ella es pot construir casi tots els elements d'una casa. És de molt ràpit desenroll, pren de 4 a 6 anys per a madurar i comença el seu procés de descomposició aproximadament als 10 anys.
En la conquista espanyola i, molt despuix, la colonisació antioqueña al vell Caldas, la guadua va ser un important material amprat en la construcció de les seues cases, dels utensilis casers, ferramentes de caça, ganaderia i agricultura i fins als aqüeductes.
Fernando Calzadilla Valdés, en la seua obra Pels Plans d'Apure senyala que les llances que usaven els ginets de l'eixèrcit patriota en la campanya del Sur estaven elaborats en canyes de guasdua, un material llauger i de gran durea, que podia usar-se com llança en els combats per a causar estralls entre la població realista ([2])
Vore també
Referències
- ↑ ASALE (2024-02-26). «ipa | Diccionari de americanisme» (en es). «Diccionari de americanisme». Consultat el 2024-03-03.
- ↑ Fernando Calzadilla Valdés. Pels Plans d'Apure. Caracas: Edicions del Ministeri d'Educació Nacional, 1948, p. 48.
- Morán Ubidia, Jorge A. (2002) "Orige de la paraula bambú".
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guadua» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.