Gravat electrolític
El gravat electrolític és una tècnica de gravat en metal per mig d'electrólisis, que resulta menys tòxica que les tècniques tradicionals, en igual resultat plàstic.[1] La chapa de zinc, coure o ferro a gravar s'unix al ànodo, enfrontada en paralel a una atra chapa unida al càtodo i s'introduïxen abdós en una solució salina, en fluir la corrent els ions positius i negatius de l'electrolito són atrets a la plancha de polaridad oposta, generant la mossegada en el dibuix no protegit en la matriu.
El sistema no desprén gasos tòxics com els produïts per la mossegada tradicional en àcit nítric o clorhídric.[2]
Efectes tòxics del gravat tradicional
En l'última década del sigle passat i principis d'este, els gravadors s'han anat preocupant cada volta més per la seua salut i el mig ambient, per lo que han iniciat investigacions en esta matèria per a millorar els procediments convencionals.[1]
- Els àcit com el nítric i el clorhídric utilisats per al aiguafort poden ocasionar irritament ocular, úlceres, cremades i corrosió del tracto respiratori.
- Els dissolvents orgànics com el petròleu o l'aguarrás, utilisats per a la neteja de les planches i les ferramentes, poden passar a la sanc en ser absorbits per la pell o inhalats, pel seu alt nivell de volatilitat, lo que pot ocasionar migranyes i nàusees. El seu us freqüent també pot ser perjudicial per al fege, els renyons, el sistema nerviós i l'epidermis.
- Els barnices que s'utilisen per a protecció de la plancha són derivats del petròleu, per lo que també emanen vapors tòxics que permaneixen en l'ambient del taller.
- La resina utilisada en els procediments tonals del aguatinta, pot ocasionar greus alèrgies i problemes pulmonars en ser inhalada.
- Les tinto contenen components igualment tòxics, per lo que també són amoladores per a la salut i el mig ambient.
Les noves alternatives de gravat no tòxic o menys tòxic inclouen tinto i barnices a l'aigua, solvents biodegradables i processos electrolítics.
Electrólisis
El principi bàsic del gravat electrolític es troba en l'electrólisis, que consistix en transformar l'energia elèctrica en energia química. Per a això s'introduïxen dos planches de metal en paralel, sense que existixca contacte entre elles (se sol utilisar de coure i de zinc, encara que també s'ha experimentat en planches de ferro), en una dissolució de sulfat, que actua com electrolito i es conecta als terminals d'una font de corrent contínua (una bateria). La corrent fluïx d'una plancha a una atra per mig de la dissolució de sulfat produint-se una separació dels ions positius i negatius del electrolito, que a la seua volta són atrets a la plancha de polaridad oposta.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 El gravat no tòxic [Video] : les tècniques acríliques, el gravat electrolític i el film fotopolímer / Direcció i va guiar, Eva Figueres. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona : 2005.
- ↑ Alfonso Crujera (2008). Manual del gravat electrolític no tòxic, Obra Social La Caixa de Canàries. ISBN 978-84-612-4703-5.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Grabado electrolítico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.