Anar al contingut

Giraffatitan brancai

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Giraffatitan brancai

Giraffatitan brancai (de l'italià giraffa 'girafa', i del grec Τιτάν 'titán', i brancai pel paleontòlec Wilhem von Branca) és una espècie de saurópodo macronario braquiosáurido que va viure a finals del periodo Jurásico, fa aproximadament entre 150 a 145 millons d'anys, durant el Titoniense en lo que actualment és Àfrica. És l'única espècie coneguda del gènero. Inicialment li la va considerar una espècie africana de Brachiosaurus, Brachiosaurus brancai, pero estudis posteriors varen descartar esta classificació. Giraffatitan és un dels majors animals que va caminar sobre la faç de la Terra. La seua morfologia i fisiologia ha pogut ser àmpliament estudiada per la troballa d'un esquelet casi complet i molt ben conservat.

Descripció

Giraffatitan brancai és un saurópodo de quatre pates, herbívor, de coll llarc, una coa relativament curta i un cervell i cràneu prou menuts. A diferència d'atres saurópodos, tenia una constitució similar a la de les actuals girafes, en llargues pates davanteres , en comparació a les atrasseres. Utilisava el seu llarc i robust coll per a alimentar-se de les copes dels arbres. Tenia unes dents espatulats molt adequats per a la seua dieta. El seu cràneu presenta prou forats, provablement per a reduir el seu pes, i una cresta característica. Sobre les seues extremitats, el primer dit de les seues pates davanteres i els tres primers de les seues pates atrasseres tenien garres.

Restauració artística de la seua possible apariència en vida.

El seu contextura general és semblada al seu parent nortamericà Brachiosaurus altithorax, pero es pot apreciar un tors comparativament més ampli en Brachiosaurus, i un coll proporcionalment més robust i llarc en Giraffatitan, ademés són apreciables numeroses diferències anatòmiques i proporcionals en el cràneu, les extremitats i la pelvis.[1][2]

Tamany

Durant décades, Giraffatitan va ser considerat mundialment com el major dinosauri conegut. Pero posteriorment s'han descobert varis titanosaurios jagantes, com Argentinosaurus, que sobrepassaven el tamany de Giraffatitan. Més recentment, s'ha descobert un atre saurópodo possiblement braquiosáurido, Sauroposeidon, basat en un esquelet incomplet, que sembla molt raonable que supere a Giraffatitan.

Basant-se en l'espècimen holotip, HMN SII, conegut per un esquelet casi complet que s'expon en el Museu d'Història Natural de Berlín, Giraffatitan s'estima que va alcançar entre 21,8 i 23 metros de llongitut i provablement media 13 metros d'altura fins al cap.[3][4][5]

Les estimacions més recents del seu pes, basades en models reconstruïts que prenen en conte senyes modernes de la seua osteología, com els sacs d'aire i una finamente estimada massa muscular, calculen a este saurópodo en el ranc de 23,2 a 39,5 tonellades.[6][5][4][7][8]

Comparació entre Giraffatitan i un ser humà.

Es coneix un segon espècimen fragmentario, HMN XV2, conegut bàsicament per un os de l'extremitat atrassera, el peroné, que proporcionalment és un 13% més gran que el corresponent a l'holotip. Este nou eixemplar supondria que Giraffatitan alcançaria majors tamanys,[9] rondant els 26 metros de llarc i 15 d'alt,[3] Gregory S. Paul estima el seu pes en 45 tonellades.[10]

Totes les estimacions de tamany per a Giraffatitan es basen en l'esquelet montat en Berlín, en part construït en ossos autèntics. Estos varen ser presos en gran part de l'espècimen HMN SII, un individu subadulto entre 21,8 a 22,46 metros de llongitut i uns 12 metros d'altura.[4][11] La llongitut a sovint mencionada de 22,46 metros és de Werner Janensch , el científic alemà que va descriure a Giraffatitan i va anar el resultat d'un simple error tipogràfic el número correcte deuria haver segut 22,16 metros. Les estimacions de massa són més problemàtiques i històricament han variat fortament des de tan sol 15 tonellades fins a 78 tonellades. Estes estimacions extremes ara es consideren poc provables per metodologia defectuoses. També hi ha un gran número d'estimacions d'este tipo, ya que l'esquelet va demostrar ser un tema irresistible per als investigadors que desigen provar els seus nous métodos de medició. Els primers càlculs varen ser fets novament per Janensch. En 1935, va donar un volum de treinta y dos metros cúbics per a l'espècimen SII i de vinticinc metros cúbics per a l'espècimen SI, un individu més menut. No se sap cóm va aplegar a estos números. En 1950, va mencionar un pes de 40 tonellades per a l'esquelet més gran.[11] En 1962, Edwin Harris Colbert va medir un volum de 86.953 m³. Suponent una densitat de 0,9, açò va resultar en un pes de 78,258 quilograms.[12] Colbert va insertar un model de museu, venut al públic, en l'arena i va observar el volum desplaçat per ella. Gregory S. Paul en 1988 va assumir que, en la seua opinió, un número massa realiste havia segut causat pel fet de que tals models solien estar molt unflats en comparació a l'estructura real de l'animal.[6] En 1980, Dona-li Alan Russell va publicar un pes molt menor de 14,8 tonellades extrapolando el diàmetro de l'húmer i el fèmur.[13] En 1985, el mateix investigador va aplegar a 29 tonellades extrapolando de la circumferència d'estos ossos.[14] En 1985, Robert McNeill Alexander va trobar un valor de 46,6 tonellades insertant un model de joguet del Museu Britànic d'Història Natural en l'aigua.[15]

Les estimacions més recents basades en models reconstruïts a partir de medicions de volum òsseu, que tenen en conte els sistemes extensos de sacs aéreus reductors de pes presents en els saurópodos, i la massa muscular estimada, estan en el ranc de 23 a 40 tonellades.[4] En 1988, Paul va medir un volum de 36,585 m³ insertant un model especialment construït en l'aigua. Va estimar un pes de 31,5 tonellades, assumint una baixa densitat.[6] Entre 1994 i 1995, Jan Peczkis va calcular un pes de quaranta tonellades extrapolando a partir de la circumferència de l'os del membre.[16] En 1995, Hans-Christian Gunga va utilisar un escàner làser.de l'esquelet per a construir un model virtual a partir de formes geomètriques simples, trobant un volum de 74,42 m³ i concloent en un pes de 63 tonellades.[17] En 2008, Gunga va revisar el volum, utilisant formes més complexes, a 47,9 m³.[18] Donald Henderson en 2004 va amprar un model de computadora que calculava un volum de 32,398 m³ i un pes de 25,789 quilograms.[19] Els métodos més nous utilisen la gruixa de la paret òssea.[20]

Fosses nassals

Mòle del cràneu en Berlín.

Tradicionalment, el distintiu cràneu de cresta alta es considerava una característica del gènero Brachiosaurus, al que es referia originalment Giraffatitan brancai.; No obstant, és possible que Brachiosaurus altithorax no mostre esta característica, ya que dins del material tradicional de Brachiosaurus solament es coneix de espècimen tanzanianos ara assignats a Giraffatitan.

L'ubicació de les fosses nassals de Giraffatitan ha segut motiu de molt debat en Witmer en 2001 que descriu en Science la posició hipotètica de les fosses nassals carnosas de Giraffatitan en tantes com cinc ubicacions possibles. Comparant els narius dels dinosauris en les dels animals moderns, va descobrir que totes les espècies tenen les seues obertures nassals externes en el front i que saurópodos com Giraffatitan no tenien fosses nassals sobre els seus caps, sino prop dels seus hocicos.[21] També ha existit l'hipòtesis de varis saurópodos, com Giraffatitan, tingueren una trompa. El fet de que no va haver saurópodos de morro estret, Giraffatitan inclós, tendix a desacreditar tal hipòtesis. Es troba major evidència de l'absència d'una trompa en el desgast de les dents de Giraffatitan, que mostra el tipo de desgast que es produiria en mossegar i arrancar la matèria vegetal en lloc de purament moldre, lo que seria el resultat d'haver esgarrat els fulls. i es ramifica en la seua trompa.[22]

Various nostrils placement.
Reconstrucció digitals de les distintes ubicacions propostes de les fosses nassals en el cap, les opcions B i C són les més provables.

La posició de les fosses nassals en el cap de Giraffatitan i en la majoria dels saurópodos ha segut font controvèrsia. Tradicionalment, les grans obertures en la part superior del cràneu han fet pensar als paleontòlecs que era ahí a on es trobaven les fosses nassals. Pero estudis posteriors li han desacreditat fonament a esta teoria d'antany, com en l'artícul de Lawrence Witmer en 2001, que senyala que la fossa nassal en posició rostral, en la part davantera del hocico, és una regla pràcticament invariable en els animals amniotes. La comparació realisada entre les obertures craneals dels dinosauris i uns atres diápsidos moderns, com les tortugues, aus i cocodrils, va demostrar que casi independentment de la llongitut, tamany o posició relativa dels ossos nassals, l'orifici nassal es troba en la posició més propenca possible del hocico, i inclús pot ser espentada més a esta posició en el recobriment cartilaginoso de l'estructura òssea. Varis caràcters en el morro dels saurópodos, com en el cas de Giraffatitan, sugerix que esta es trobava óptimamente dissenyada per a l'inserció de complexes estructures carnosas i musculars, que hagueren format la seua fossa nassal, i possiblement fins a una cambra de resonància. Ademés l'abundant presència de fines i marcades fissures en el hocico, aludixen a una abundant presència de rec vascular, lo que aumenta la provabilitat que en realitat l'orifici nassal estiguera en el hocico, en lloc d'al front dels ulls.[23]

Descobriment i investigació

Esquelet montat de Giraffatitan ans que es tornara a montar.

Giraffatitan brancai va ser nomenat i descrit per primera volta pel paleontòlec alemà Werner Janensch en 1914 com Brachiosaurus brancai, basat en varis espècimen recuperats entre 1909 i 1912 de la formació Tendaguru. Es coneix a partir de cinc esquelets parcials, inclosos tres cràneus i numerosos restants fragmentaris que inclouen material del cràneu, alguns ossos de les extremitats, vèrtebres i dents. Va viure des de fa 145 fins a 150 millons d'anys, durant les edats de Kimmeridgiense a Titoniense del Jurásico Tardà.

En descriure el material del braquiosáurido de Tendaguru en 1914, Janensch va enumerar una série de diferències i similituts entre ells i B. altithorax. En atres tres publicacions en 1929,[24] 1950[25] i 1961,[26] Janensch va comparar les dos espècies en més detall, enumerant 13 característiques compartides. D'estes, no obstant, solament quatre semblen ser vàlides, mentres que sis pertanyen a grups més inclusivos que Brachiosauridae, i el restant són difícils d'evaluar o es referixen a material que no és Brachiosaurus. En 1988, Gregory Paul va publicar una nova reconstrucció de l'esquelet de "B." brancai, destacant una série de diferències en proporció entre est i B. altithorax. La principal és una diferència en la forma en que varien les vèrtebres del tronc, són prou uniformes en B. altithorax, pero varien àmpliament en el material africà. Paul creïa que els elements de les extremitats i cintures d'abdós espècies eren molt similars, i per lo tant va sugerir separar-los no en el gènero, sino només en el nivell del subgénero.[6] Giraffatitan va ser elevat a nivell de gènero per Olshevsky sense comentaris.[27] Un estudi detallat de tot el material, incloent els ossos de l'extremitat i de la cintura, per Michael Taylor en 2009 va trobar que hi ha diferències significatives entre B. altithorax i el material de Tendaguru en tots els elements coneguts d'abdós espècies. Taylor va trobar 26 caràcters osteológicos distints, una diferència major que l'existent entre, per eixemple, Diplodocus i Barosaurus, i per lo tant va argumentar que el material africà deuria ser colocat en el seu propi gènero, Giraffatitan, en l'espècie G. brancai. Una diferència important entre els dos gèneros és la forma general del cos, en Brachiosaurus tenint un tronc 23% més llarc i una coa 20 a 25% més llarga i també més alta.

Un famós espècimen de Giraffatitan brancai montat en el Museu d'Història Natural de Berlín és un dels esquelets més grans i més alts del món, com ho certifica el Llibre Guinness dels Récorts. A partir de 1909, Werner Janensch va trobar molts espècimen adicionals de G. brancai en Tanzània, Àfrica, inclosos alguns esquelets casi complets, i els va utilisar per a crear l'esquelet montat compost que es veu hui.

Pedreres de Giraffatitan

En 1906, l'ingenier de mines Bernhard Wilhelm Sattler, mentres viajava, va notar un enorme os que descollava del sol en Tendagaru, la "tossal empinat", prop de Lindi, en lo que llavors era l'Àfrica Oriental Alemana, hui Tanzània. A principis de 1907, el seu superior Wilhelm Arning en Hannover va rebre un informe sobre la troballa. Arning va tornar a informar a la Kommission für die landeskundliche Erforschung der Schutzgebiete, una comissió en Berlín que analisa l'investigació geogràfica dels protectorats alemans. El secretari d'estat alemà de colónies, Berhard Dernburg, va visitar llavors l'Àfrica Oriental alemana acompanyat per l'industrial Heinrich Otto. Otto havia invitat al paleontòlec Professor Eberhard Fraas a unir-se a ell com a assessor científic. En l'estiu de 1907, Fraas, que ya duya alguns mesos viajant per la colónia, va rebre una carta del Dr. Hans Meyer en Leipzig instant-li a investigar el descobriment de Sattler. El 30 d'agost, Fraas va aplegar en vapor a la ciutat costera de Lindi. Una marcha de cinc dies ho va dur a Tendagaru, a on va poder confirmar que els ossos eren autèntics i de dinosauris. Pronte Sattler es va unir a ell en un equip de miners natius que varen descobrir dos grans esquelets de saurópodos que varen ser transportats a Alemània. En última instància, estos es convertirien en els holotips dels gèneros Tornieria i Janenschia.[28]

Fraas havia observat que les capes de Tendaguru eren excepcionalment riques en fòssils. Despuix de la seua tornada a Alemània, va tractar de reunir suficients diners per a una expedició important. Va conseguir atraure l'interés del professor Wilhelm von Branca, cap de la Geologisch-Paläontologische Institut and Museum der Königliche Friedrich-Wilhelm Universität zu Berlin. Von Branca considerava que era un orgull nacional alemà que tal proyecte tinguera èxit. Va participar el patólogo ben conectat David von Hansemann. Von Hansemann va fundar un Comité de Tendaguru encapçalat per Johann Albrecht, el duc de Mecklenburg. Pronte es va posar de moda unir-se a este comité que contava en un gran número de prominents industrials i científics alemans entre els seus membres. Molts dels seus amics rics donaron sumes considerables. Per a dirigir l'expedició, von Branca va enviar a un de les seues curadores, Werner Janensch i un dels seus assistents, Edwin Hennig. Abdós varen aplegar a Donar és Salaam el 2 d'abril de 1909.[28]

Porteadores carregant un gran os en el tendaguru.

L'expedició inicialment va amprar a uns 160 porteadors natius, ya que les bésties de càrrega no podien usar-se pel perill que representava la mosca tse tse. Durant quatre temporades de camp, de 1909, 1910, 1911 i 1912, es varen obrir al voltant d'un centenar de pedreres paleontològiques. Grans cantitats de material fòssil varen ser enviades a Alemània. Pronte es va fer evident que a banda de Tornieria i Janenschia, atres saurópodos estaven presents en les capes. Un va ser el Dicraeosaurus de tamany mijà, una troballa relativament comuna. Més rara era una forma jagantesca que superava en créixens a les atres en magnitut i que hui es coneix com Giraffatitan. La primera pedrera en material de Giraffatitan era el "Lloc D", ubicat aproximadament a un quilómetro al norest del tossal Tendaguru i es va escomençar a excavar el 21 de juny de 1909. Contenia un esquelet relativament complet d'un individu de tamany mijà, que caria de les mans, el coll, les vèrtebres i el cràneu. Incloïa una série articulada de vintinou vèrtebres de la coa. Els atres ossos es varen trobar en estreta associació en una superfície de 22 metros quadrats. El "Lloc IX", ubicat a 1,4 quilómetros al norest del tossal Tendaguru, es va escomençar a excavar el 17 d'agost de 1909. Entre un conjunt de 150 ossos de dinosauris desarticulats, també estaven presents dos fèmurs de Giraffatitan. La pròxima pedrera de Giraffatitan va ser el "Sitie N", a noucents metros a l'est del tossal Tendaguru, excavada en setembre de 1909. Va contindre un únic esquelet desarticulat que contenia una vèrtebra posterior, una vèrtebra de la coa, costelles i una escàpula. una possible escàpula, un húmer, dos isquias i varis ossos no identificables.[29]

La font més important de fòssils de Giraffatitan seria el "Sitie S" a un quilómetro al suroest del tossal. Les excavacions varen escomençar l'11 d'octubre de 1909 i varen continuar fins a 1912. En 1909 es desenterraron els elements de les extremitats i la cintura. Durant 1910, una vora tallada del riu Kitukituki es va profundisar gradualment, eliminant una alta sobrecàrrega. Per a evitar que les parets de la pedrera es derrocaren, estaven cobertes per un alt marc de fusta. Eixe any, primer es varen descobrir vàries costelles i despuix partix de la columna vertebral. En octubre, prop d'algunes vèrtebres del coll, es varen descobrir un cràneu i mandíbules inferiors. A partir del 5 de juny de 1912 es varen trobar més vèrtebres en el coll i tronc. Inicialment es va pensar que un sol esquelet estava sent descobert. Solament molt despuix, Janensch es va donar conte de que dos esquelets havien estat presents. L'eixemplar SI estava representat per un cràneu, sis vèrtebres del coll i algunes vèrtebres de l'esquena. L'eixemplar SII era més gran, pero a pesar del seu tamany encara és un individu subadulto. Incloïa ossos del cràneu, una série d'onze vèrtebres en el coll i onze en l'esquena, costelles, escàpula esquerra, abdós coracoides, abdós extremitats anteriors, els ossos púbics i l'extremitat posterior dreta. El sacre i la coa s'havien perdut per una erosió relativament recent. L'animal va ser trobat en posició vertical en les extremitats verticals, lo que s'explica perque s'hauria quedat envolt en fanc.[29]

Un capataç natiu preparant una costella gran.

A principis d'octubre de 1909, es va excavar el "Lloc ab", a 1,2 quilómetros al norest del tossal. Entre els restants desarticulats de molts saurópodos, també es varen recolectar dos fèmurs de Giraffatitan. Un possible húmer jagantesc estava massa danyat per a ser salvat. El "lloc cc", a 2,9 quilómetros al norest del tossal, contenia un esquelet de Giraffatitan desarticulat que incloïa vèrtebres del coll, vèrtebres del tronc, costelles, escàpula i húmer. En 1910, es va obrir una atra pedrera de Giraffatitan, "Lloc I" a 3.1 quilómetros al nort del tossal de Tendaguru. Contenia l'esquelet d'un individu de tamany mijà que incloïa una base de cervell, una série de huit vèrtebres del coll, una vèrtebra del tronc, costelles, abdós escàpules, un coracoides, un húmer esquerre i un peroné esquerre.[29]

Les pedreres mencionades anteriorment representen solament els llocs més importants a on es varen trobar ossos de Giraffatitan. En dotzenes d'atres ubicacions de Tendagaru es varen trobar troballes d'ossos grans de saurópodos que varen ser referits al tàxon en les publicacions de Janensch, pero dels quals no es conserven les notes de camp, per lo que es desconeixen les circumstàncies precises dels descobriments. En part, açò reflectix una falta de documentació sistemàtica per part de l'expedició. Molts bombardejos aliats varen destruir molts documents en 1943. També es va perdre part dels fòssils. No obstant, la major part de l'esquelet és conegut.

Referències

  1. ↑ Hartman, Scott (2014). «Sauropods and Kin: Brachiosaurus altithorax». Scott Hartman's Skeletal drawing.com. Consultat el 7 de juliol de 2016.
  2. ↑ Hartman, Scott (2014). «Sauropods and Kin: Giraffatitan brancai». Scott Hartman's Skeletal drawing.com. Consultat el 7 de juliol de 2016.
  3. ↑ 3,0 3,1 Taylor, Mike (2 de juny de 2014). «How big was Brachiosaurus altithorax? I pixen, really?». Sauropod Vertebra Picture of the Week. Consultat el 7 de juliol de 2016.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Mazzetta, G.V.(2004).«Giants and Bizarres: Body Size of Some Southern South American Cretaceous Dinosaurs.».Historical Biology.16: 1–13.doi:10.1080/08912960410001715132.
  5. ↑ 5,0 5,1 Larramendi, Asier (2015). «Giraffatitan brancai». Consultat el 7 de juliol de 2016.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Paul, G.S.(1988).«The brachiosaur giants of the Morrison and Tendaguru with a description of a new subgenus, Giraffatitan, and a comparison of the world's largest dinosaurs».Hunteria.2(3): 1–14.
  7. ↑ Christiansen, P. (1997). "Feeding mechanisms of the sauropod dinosaurs Brachiosaurus, Camarasaurus, Diplodocus and Dicraeosaurus." Historical Biology, 14(3): 137-152.
  8. ↑ Campione, Nicolás E.; Evans, David C.(10 de juliol de 2012).«A universal scaling relationship between body mass and proximal limb bone dimensions in quadrupedal terrestrial tetrapods».BioMed Central Biology.10(1): 1.doi:10.1186/1741-7007-10-60.Consultat el 7 de juliol de 2016.
  9. ↑ Hartman, Scott (22 de juliol de 2014). «Smackdown: Supersaurus vs. Giraffatitan and Diplodocus». Scott Hartman's Skeletal drawing.com. Consultat el 7 de juliol de 2016.
  10. ↑ Paul, Gregory S. (Març de 2010). «Gregory S. Paul's Dinosaur Mass Table». Consultat el 7 de juliol de 2016.
  11. ↑ 11,0 11,1 Janensch, W.(1950).«The Skeleton Reconstruction of Brachiosaurus brancai.».: 97–103.
  12. ↑ Colbert, I(1962).«The weights of dinosaurs».American Museum Novitates.2076: 1–16.
  13. ↑ Russell, D.; Béland, P.; McIntosh, J.S.(1980).«Paleoecology of the dinosaurs of Tendaguru (Tanzània)».Mémoires de la Societé géologique de la France.59: 169–175.
  14. ↑ Anderson, J.F.; Hall-Martin, A.; Russell, D.A.(1985).«Long-bone circumference and weight in mammals, birds and dinosaurs».Journal of Zoology.207(1): 53-61.doi:10.1111/j.1469-7998.1985.tb04915.x.
  15. ↑ Alexander, R. McN.(1985).«Mechanics of posture and gait of some large dinosaurs».Zoological Journal of the Linnean Society.83(1): 1-25.doi:10.1111/j.1096-3642.1985.tb00871.x.
  16. ↑ Peczkis, J.(1995).«Implications of body-mass estimates for dinosaurs».Journal of Vertebrate Paleontology.14(4): 520-533.
  17. ↑ Gunga, H.-C.; Kirsch, K.A.; Baartz, F.; Röcker, L.(1995).«New data on the dimensions of Brachiosaurus brancai and their physiological implications».Naturwissenschaften.82(4): 190-192.
  18. ↑ Gunga, H.-C.; Suthau, T.; Bellmann, A.; Stoinski, S.(2008).«A new body mass estimation of Brachiosaurus brancai Janensch, 1914 mounted and exhibited at the Museum of Natural History (Berlin, Germany)».Fossil Record.11(1): 33-38.doi:10.1002/mmng.200700011.
  19. ↑ Henderson, D.M.(2004).«Tipsy Punters: Sauropod Dinosaur Pneumaticity, Buoyancy and Aquatic Habits».Proceedings: Biological Sciences.271(Supplement 4): 180-183.
  20. ↑ Benson, R. B. J.; Campione, N. S. E.; Carrano, M. T.; Mannion, P. D.(2014).«Rates of Dinosaur Body Mass Evolution Indicate 170 Million Years of Sustained Ecological Innovation on the Avian Stem Lineage».PLoS Biology.12(5): i1001853.doi:10.1371/journal.pbio.1001853.
  21. ↑ Witmer, L.M.(2001).«Nostril position in dinosaurs and other vertebrates and its significance for nassal function».Science.293(5531): 850–853.doi:10.1126/science.1062681.
  22. ↑ Naish, D. (20 de març de 2009). «Junk in the trunk: why sauropod dinosaurs did not possess trunks». ScienceBlogs. Archivat des de l'original, el 13 de giner de 2012.
  23. ↑ Witmer, Lawrence(2001).«Nostril position in dinosaurs and other vertebrates and its significance for nassal function».Science.293(5531): 850-853.Consultat el 7 de juliol de 2016.
  24. ↑ Janensch, W. (1929). "Material und Formengehalt der Sauropoden in der Ausbeute der Tendaguru-Expedition." Palaeontographica (Suppl. 7) 2:1–34.
  25. ↑ Janensch, W. (1950). "Die Wirbelsäule von Brachiosaurus brancai." Palaeontographica (Suppl. 7) 3:27–93.
  26. ↑ Janensch, W. (1961). "Die Gliedmaßen und Gliedmaßengürtel der Sauropoden der Tendaguru-Schichten." Palaeontographica (Suppl. 7) 3:177–235.
  27. ↑ Olshevsky, G(1991).«A revision of the parainfraclass Archosauria Cope, 1869, excluding the advanced Crocodylia».Mesozoic Meanderings.2: 1–196.
  28. ↑ 28,0 28,1 Maier, Gerhard. 2003. African dinosaurs unearthed: the Tendaguru expeditions. Life of the Past Séries (ed. J. Farlow). Indiana University Press, Bloomington, Indiana
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 Wolf-Dieter Heinrich, 1999, "The Taphonomy of Dinosaurs from the Upper Jurassic of Tendaguru (Tanzània) Based on Field Sketches of the German Tendaguru Expedition (1909-1913)", Mitteilungen aus dem Museum für Naturkunde in Berlin. Geowissenschaftliche Reihe 2: 25-61