Gimnàsia artística

La gimnàsia artística és una disciplina de la gimnàsia. El Diccionari de la llengua espanyola definix a la gimnàsia artística com a «Especialitat gimnàstica que es practica en diversos aparats, com el potro o les barres asimètriques, o be sense ells sobre una superfície de mides reglamentàries».

Històricament, com una forma d'eixercici físic, la gimnàsia va sorgir en l'antiguetat. A partir de el XIX (19), la gimnàsia artística es va independisar de la gimnàsia general, despuix de la creació, en 1881, de la Federació Europea de Gimnàsia. Més vesprada, en Atenes 1896, es va convertir en deport olímpic practicat únicament per hòmens. Ya en els Jocs Olímpics de Ámsterdam 1928 es va permetre participar a les dònes. A partir de mediats de el XX, esta disciplina va començar a practicar-se de la manera que es coneix actualment.

Les presentacions en la gimnàsia artística són generalment individuals i no tenen una duració fixa, es realisen en diferents aparats i es dividixen en competicions masculines i femenines. Els aparats amprats en categoria femenina són barres asimètriques, agrane d'equilibri, sol i bote de potro, mentres que en la categoria masculina són anelles, barra fixa, cavall en arcs, barres paraleles, bot de potro i sol.

L'organisme encarregat de regular les normes d'este deport, aixina com de l'organisació de competicions, és la Federació Internacional de Gimnàsia (FIG).

Història

La gimnàsia moderna té el seu orige pedagògic en 1811, quan Friedrich Ludwig Jahn, professor de l'Institut Alemà de Berlín, va crear un primer espai per a la pràctica de gimnàsia artística a l'aire lliure. Gran part dels actuals aparats deriven dels seus dissenys.

Gimnàsia artística en els Jocs Olímpics

Artícul principal → Gimnasia en los Juegos Olímpicos.

Des d'Atenes 1896 fins a Londres 1948

La part atlètica i gimnàstica formaven grups en comú. La competició de gimnàsia es dividia en una part atlètica i una atra part de gimnàsia artística. La part atlètica es componia, entre atres proves, de carrera de 100 metros, bots d'altura i percha, trepar per la corda i eixercicis d'equilibri. En la part gimnàstica es realisaven tots els aparats menys el sol. Hi havia ya competició per equips. En ella es podia competir en paraleles i barra fixa de forma sincronisada; són equips de huit gimnastas com a màxim sent la puntuació final la suma dels sis millors mentres els dos pijors solament servien en les respectives puntuacions individuals. En la competició dels eixercicis individuals era necessari realisar eixercicis obligatoris i optatius i l'edat mínima per a realisar-los era de 18 anys. En 1928 les dònes varen escomençar a participar en esta modalitat en els jocs olímpics.

Participació de les dònes

Durant molts anys, l'idea de que les dònes pogueren competir en la gimnàsia olímpica resultava completament inadmissible, inclús era tabú que una dòna exhibira alguna cosa que no anaren els braços. Pero finalment, despuix d'una llarga espera, a les gimnastas se'ls va permetre prendre part en els Jocs. La seua primera aparició va ser en 1928, en els Jocs de Ámsterdam, en els que l'equip neerlandés va guanyar la medalla d'or. Gradualment, els equips femenins varen ser participant de forma habitual en les competicions gimnàstiques.

A partir d'Helsinki 1952

Esta etapa marca el començ de l'era de la gimnàsia rigorosament deportiva. Es perfilen les proves gimnàstiques clàssiques i les actuals, desapareixent totalment tot tipo de proves atlètiques i apareixent per primera volta els equips composts de 6 gimnastas.

Cronologia de la gimnàsia artística

• En 1776, el primer professor de gimnàsia moderna va ser Johann Friedrich Simón, en l'escola de Basedow, en la ciutat alemana de Dessau.
• En 1806 en Espanya, el primer centre oficial a on es va practicar va ser en l'Institut Real Pestalozzi, fundat per Amorós en Madrit.
• En 1811, l'educador Friedrich Ludwig Jahn, considerat pare de la gimnàsia, va fundar en Berlín el Turnverein, la societat gimnàstica.
• En 1888, la gimnàsia va ser arraïlant-se en algunes escoles i es va fundar l'Associació Amateur de Gimnàsia.
• En 1903 es va realisar per primera volta el Campeonat Mundial per a varons.
• En 1928 es va agregar la competició femenina per primera volta.
• En 1934 es va celebrar els primers Campeonats el Món femenins.
• En 1975 es va celebrar per primera volta la Copa del Món de Gimnàsia Artística.

Els gimnastas

Característiques físiques

La força, movilitat, flexibilitat i coordinació muscular, independentment de l'entrenament, són fonamentals per a l'èxit d'un gimnasta. La genètica és crucial per a que estes característiques existixquen i d'esta manera es destaque en la modalitat elegida.

La preparació d'un gimnasta consta de tres fases, en vàries etapes:

• Primera etapa: Dura aproximadament fins als 10 anys d'edat. Es «descobriran les capacitats del gimnasta per mig de la preparació física», ademés d'ensenyar-li els fonaments tècnics del deport.
• Segona etapa: Dura aproximadament des dels 10 fins als 15 anys d'edat. S'inclou un «periodo de preparació especialisada inicial», ademés de la preparació de «moviments més complexos i dels caràcters psíquics». Despuix d'un periodo d'entrenament especialisat, «es realisa l'ensenyança de moviments i combinacions de major dificultat».
• Tercera etapa: Dura aproximadament des dels 16 fins als 19 anys d'edat. En esta etapa es finalisarà el «perfeccionament de la preparació física», ademés de continuar-se el «entrenament d'elements de gran dificultat».

Aparats

Categoria femenina

La gimnàsia artística femenina presenta quatre modalitats principals:

• Barres asimètriques

Barres asimètriques.

La barra inferior pot ser ajustada entre 140 i 160 cm d'altura, mentres que la superior deu situar-se entre 235 i 240 cm d'altura. Les barres estan, en la seua base, separades per un metro de distància i poden ser ajustades fins a una separació màxima entre elles de 143,5 cm. La rutina varia segons la categoria.

Una rutina d'èlit en les barres asimètriques deu incloure transicions entre les dos barres, piruetes, diferents elements de vol, diferents elements sense vol i un bot final, que indica el fi de la rutina. Les rutines no deuen durar més de 30 segons.

• Barra d'equilibri

Barra d'equilibri.

L'eixercici deu durar entre 70 i 90 segons i cobrir tota la llongitut de l'aparat. La gimnasta deu realisar moviments acrobàtics, gimnàstics i de dansa per a conseguir una alta puntuació. Hi ha algunes exigències en la barra d'equilibri: una série acrobàtica que incloga a lo manco dos elements de vol, un gir sobre una cama de per lo manco 360 graus, un bot de gran amplitut, una série gimnàstica/acrobàtica, una série gimnàstica i un element de treball propenc a la barra. La barra d'equilibri se situa a 1,2 m d'altura, té 10 cm d'ample i medix 5 m de llarc. L'eixecució global de l'eixercici deu causar l'impressió de que la gimnasta ho porta a terme en el sol, no en una superfície d'1 dm d'ample. Les gimnastas han de realisar sobre este aparat una série gimnàstica (bots gimnàstics), una série acrobàtica (elements de dificultat), una mixta (un element acrobàtic i un de gimnàstic), un gir de 360 graus i un element estàtic en mínim de dos segons de duració, i per últim una eixida. Depenent de l'entrada que facen a l'aparat poden usar trampolí. L'eixercici s'ha de realisar sense interrupcions, té que haver un encadenament armonioso entre la série d'elements i també diferents ritmes. S'han de realisar a lo llarc de tota la barra. Si la gimnasta cau de la barra, té 10 s per a tornar a pujar i continuar en l'eixercici.

• Sol

Sol.

L'eixercici de sol deu estar adaptat musicalment per mig d'una coreografia, deu durar entre 70 i 90 seg i cobrir tota l'àrea del sol. La gimnasta deu amprar elements acrobàtics, gimnàstics i de dansa per a obtindre una alta puntuació en el seu eixercici. Estos elements deuen incloure dos séries acrobàtiques, una en a lo manco un o més mortals, una série acrobàtica/gimnàstica i una série gimnàstica. La gimnasta deu mesclar armoniosamente estos elements mentres que deu fer un us versàtil de l'espai del sol, canviant la direcció i el nivell de moviment. Els elements gimnàstics deuen fluir lliurement durant l'eixercici mentres que els bots deuen cobrir grans distàncies i les piruetes i girs afegir emoció a la música. L'àrea que comprén el sol és de 12 per 12 m.

• Bot de potro

Bot de potro.

El bot practicat en este aparat (cavall, caballete o potro) és un dels que requerix una miqueta més d'esforç. Els diferents bots d'esta modalitat en la categoria femenina estan agrupats en quatre tipos, definint cada u les variades posicions del cos i els moviments que es realisen durant l'eixercici. Des de l'inici de la carrera fins que els peus toquen el sol, la gimnasta deu estar totalment concentrada. Depenent del bot que la gimnasta decidixca realisar, est deu complir en les exigències del còdic de puntuació vigent. Un bon bot comença en una carrera forta o accelerada; la gimnasta desapega del trampolí, elevant els seus peus per damunt del cap en una tremenda rapidea durant el prevuelo (des del trampolí fins a contactar en el cavall). El segon vol i l'aterrisage són fases crítiques. Cal observar l'altura i la distància conseguides, aixina com el número de mortals i girs. Ademés, les gimnastas deuen "clavar" els seus estacionaments, sense donar cap pas de més. Normalment, el número de mortals i girs realisats per la gimnasta conformen la dificultat del bot. La pista usada per a prendre carrera cap al bot medix un metro d'ample per 25 m de llarc. El potro medix 120 cm d'alt i té 35 cm d'ample per 160 cm de llarc.

Categoria masculina

La gimnàsia artística masculina presenta sis modalitats principals:

• Anelles: l'aparat està construït per una estructura d'a on pengen dos anelles, a 2,75 m del sol. La distància entre elles és de 50 cm i #el seu diàmetro intern és de 18 cm. La prova consistix en una série d'eixercicis de força, balanç i equilibri. El jurat valora el control de l'aparat i la dificultat dels elements de la coreografia. Quant menys tremole l'estructura de la que pender les anelles, millor serà la puntuació de l'eixecució del gimnasta. És l'aparat de força per excelència de la gimnàsia.

• Barra fixa: es tracta d'una barra de 2,40 m de llarc, colocada paralela al sol sobre una estructura de metal a 2,80 m d'altura. La prova consistix en moviments de força i equilibri. El gimnasta deu fer moviments giratoris en una rutina acrobàtica, que inclou els girs pròpiament dits, soltes, reprens i piruetes. Una de les característiques principals en este aparat és la fluïdea en la que es desenrolla la rutina. Un element deu estar lligat a un atre sense detenció i mantenint la continuïtat i la direcció del moviment inicial. Per a tal efecte, qualsevol interrupció o canvi injustificat de la direcció del moviment és motiu de deducció. Un atre element definitiu a calificar, és l'àngul a on s'inicia o es finalisa cada eixercici, prenent com a referència llínees imaginàries que nos marquen des dels 0° fins als 360°. En l'actualitat es tracta de fer d'est un aparat molt atractiu per la seua acrobàcia, per la qual cosa, cada eixercici que es realisa té que ser distint al següent.

• Cavall en arcs: cridat aixina per la seua semblança en l'animal, és un aparat compost per un llom elevat sobre el que estan ensamblados dos arcs travessers. Posseïx les següents dimensions: 1,15 m d'altura per 1,60 m de llongitut i un ample de 35 cm. L'altura dels arcs és de 12 cm i la distància entre abdós arcs és ajustable entre 40 cm i 45 cm. Una série típica del cavall en arcs es basa en el moviment de les cames, que el gimnasta deu moure circularmente (molins) pres en les mans de les anelles, encara que és requisit eixecutar també moviments pendulares (tijeras). Els moviments deuen eixecutar-se sense interrupcions i sense que les cames toquen l'aparat
• Barres paraleles: es tracta de dos barres de 3,5 metros, colocades a 1

,75 m d'altura i en forma paralela, distanciades entre sí per una distància d'entre 42 cm i 52 cm. La prova consistix en eixercicis d'equilibri —girs i parades de mans— i de força, a on el gimnasta deu utilisar obligatòriament les dos barres.

• Bot de potro: es tracta de botar sobre una plataforma impulsat per un trampolí. És la prova de menor duració de la gimnàsia artística. Cada gimnasta té dret a dos bots. La pista té 25 metros i termina en el trampolí en el que el gimnasta deu prendre impuls per a botar cap a un potro colocat a 1,35 metros d'altura. El bot deu realisar-se en els dos peus junts i recolzar simultàneament abdós mans sobre el potro, devent caure a més de dos metros del potro.

• Sol: es realisa sobre una superfície de 12x12 metros, construïda d'un material elàstic per a amortiguar les caigudes. Els eixercicis tenen una duració de 50 a 70 s, per als hòmens. Durant la prova es realisen moviments acrobàtics i gimnàstics anteriorment identificats en la nota de partida.

Reglament

La manera en que s'evalua la gimnàsia

Les competicions de gimnàsia artística oficials solen tindre tres modalitats tant en la categoria masculina com en la femenina:

• Competició individual general
• Finals individuals per aparats
• Competició per equips

En la competició individual general, cada gimnasta competix en tots els aparats per a coronar al campeó individual. En la final participen els 24 gimnastas en millors puntuacions en la ronda clasificatoria. La nota final de cada gimnasta s'obté sumant la puntuació que va conseguir en cada aparat.

En les finals individuals per aparats es definix al millor deportiste en cada u d'ells. En esta competició participen els 8 gimnastas en millors puntuacions en cada aparat durant la ronda clasificatoria, permetent-se un màxim de dos gimnastas d'una mateixa nacionalitat.

En la competició per equips participen els huit equips en les millors puntuacions durant la ronda clasificatoria.

Sistema de puntuació

El sistema de puntuació queda fixat per la FIG para tots els nivells de competició. Els nivells inferiors o les competicions fòra de la jurisdicció de la FIG es rigen per una normativa diferent.

El sistema actual data de 2006, quan les normes vigents varen sofrir una profunda modificació per les #controvèrsia en els Jocs Olímpics d'Atenes 2004, en els que es va qüestionar l'objectivitat de les normes de puntuació del moment i es va criticar una excessiva valoració de la dificultat dels eixercicis en detriment de la seua eixecució.

Generalitats del nou sistema

La gimnasta espanyola Sara More en la barra d'equilibri.

Un dels principals elements del sistema de puntuació és la taula d'elements. Esta taula arreplega els possibles elements (girs, bots, #acrobàcia, etc) d'este deport, assignant-los un nivell de dificultat. Cada u dels eixercicis és evaluat per dos grups de juges, obtenint-se d'esta manera dos puntuacions. Cada grup de juges evalua un dels següents aspectes de l'eixercici:

• Dificultat: Per a obtindre el valor de la calificació de dificultat, en primer lloc se sumen els huit elements més difícils de l'eixercici d'acort a la taula d'elements i se sumen les seues puntuacions. Al valor obtingut se li sumen punts per elements extra o per contindre elements de tots els grups requerits. La realisació d'elements perillosos comporta una penalisació de la rutina.

• Eixecució: S'evalua, fins a 10.0 punts, l'eixecució artística de l'eixercici, penalisant, per eixemple, caigudes de l'aparat.

La suma d'estes dos puntuacions serà la calificació final de l'eixercici.

Referències

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Gimnasia artística de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.