Fitorregulador

l'etileno constituïx un dels cinc grups principals de fitorreguladores.

El fitorregulador és aquell producte regulador del creiximent de les plantas; normalment es tracta d'hormonas vegetals (fitohormonas), i les seues principals funcions són estimular o paralisar el desenroll de les raïls i de les parts aérees.

Les «fitohormonas» són composts orgànics sintetisats en un orgue o sistema de la planta i que es translocan a un atre orgue a on, a molt baixes concentracions, provoquen una resposta fisiològica.

Una planta, per a créixer, necessita llum, oxigen i CO₂, que principalment pren del aire; i aigua i elements minerals, inclós el nitrogen, que pren principalment del sol. En tots estos elements, la planta fabrica matèria orgànica, convertint materials senzills en els complexos composts orgànics de que estan composts els sers vius.

La planta no es llimita a aumentar la seua massa i la seua volum, sino que es diferencia, es desenrolla, adquirix una forma i crea una varietat de cèlulas, teixits i òrguens.

¿Cóm pugues una de sola cèlula, el zigoto, ser l'orige de les variadísimas partixes ─refillol, raïl, flor, frut, llavor─ que componen l'extraordinari individu conegut com una "planta normal"? Molts dels detalls de cóm estan regulats estos processos no són coneguts, pero ha quedat clar que el desenroll normal depén de la conjunció de numerosos factors interns i externs.

Característiques

Els fitorreguladores reunixen un conjunt de característiques:

Són chicotetes molèculas químicas que afecten al desenroll i creiximent dels vegetals a molt baixes concentracions (per eixemple, en el refillol d'una pinya tropical —Ananas comosus— només es troben 6 mg per kg de material vegetal d'àcit indolacético —auxina—, una coneguda fitohormona. Són sintetisats per les plantes. El vocablo «hormona» procedix de la paraula grega «hormaein» que significa excitar. No obstant, hui se sap que moltes hormones tenen efectes inhibitoris. De modo que en lloc de considerar les hormones com estimuladores, potser siga més útil considerar-les com a reguladors químics. La resposta a un «regulador» particular depén no només del seu contingut (estructura química) o de la seua presència en un teixit, sino de la capacitat del teixit per a percebre-ho («llegir-ho») a trávés de l'existència de receptors específics (especificidad tisular). No totes les fitohormonas són necessàriament translocadas a atres òrguens vegetals. Per eixemple, l'etileno és una fitohormona gaseosa capaç de difondre lliurement a l'aire, travessant les membranes celulars i les parets celulars. No obstant, en la seua difusió és capaç d'eixercir efectes fisiològics en teixits distints d'aquell en que va ser sintetisat. Per una atra part, ya lliure en l'aire, el etileno pot afectar atres òrguens vegetals exposts, particularment si la planta o algun orgue (per ej., frut) es troba en ambients tancats en els que la concentració de etileno no siga controlada i termine per superar els llindars crítics requerits per a la seua acció.

Thidiazuron, eixemple de regulador del creiximent vegetal. Li'l classifica en el grup de les citocininas, del tipo fenilurea.

Alguns composts inorgànics (Ca²⁺, K⁺) poden ser movilisats per la planta i són capaces de desencadenar respostes fisiològiques, pero no poden ser sintetisats per ella, raó per la qual no es consideren hormones vegetals. Lo mateixa es pot dir d'alguns composts de síntesis com el 2,4-D (anàlec auxínico). No obstant, el 2,4-D sol incloure's en la nòmina de reguladors del creiximent vegetal.

Es coneixen cinc grups principals d'hormones vegetals o fitohormonas: les auxinas, les citocininas, les giberelinas, el etileno i l'àcit abscísico. Totes elles actuen coordinadamente per a regular el creiximent en les diferents parts d'una planta.

Atres substàncies que en algun moment poden considerar-se com fitohormonas són: les poliaminas, els jasmonatos, l'àcit salicílico, els brasinoesteroides, i la sistemina.