Anar al contingut

Farina torrada

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Plantilla:Possible fusionar

Farina de blat torrat.

Les farina torrades són aliments elaborats a partir de cereals mòlts i torrats, que són consumits en diferents parts del món, especialment en Amèrica, Europa i Àfrica. Segons la seua composició i el seu orige geogràfic, poden ser conegudes baix diverses denominacions. La ventaja de les farina torrades front a les farina crues radica en el seu major digestibilidad.[1]

En Canàries

Artícul principal → Gofio.


En les Illes Canàries es coneix baix el nom de gofio. En el periodo prehispánico de l'història de les illes, es preparava a pur de blat i ordi, encara que per influència americana hui en dia sol fer-se de millo (dacsa). El gofio canari, que es molia en un molí de mà fet de pedra, prové dels pobles amaziges del nort d'Àfrica, els antics pobladors de les illes, encara que el seu orige és més antic.[2] El gofio (mesclat en aigua o llet) era l'aliment de base dels llauradors canaris,[3] i es va estendre pel continent americà baix l'influència dels emigrants canaris.[4]

En Argentina i Chile

Artícul principal → Ñaco.
Molino de mà usat per a fer farina torrada en la década de 2010 en Chile.

Paralelament, les farina torrades de dacsa formen part de la cultura tradicional de distints pobles d'Amèrica del Sur. En Chile i Argentina solen cridar-se simplement farina torrada o ñaco, depenent del lloc. Inca Garcilaso de la Vega arreplega en els seus escrits que els indígenes de Chile recolectaven els grans de cereals selvats, que despuix torraven i molien per a preparar ulpo, com despuix varen fer en el blat i l'ordi.[5] En Argentina, despuix de la conquista espanyola, els pehuenches molien i torraven la farina de blat en chicotets molins. La farina l'intercanviaven als espanyols per atres bens, puix no disponien dels mijos necessaris per a cultivar els cereals.[6] Per a moldre-la s'utilisaven molins manuals (kudi en mapudungún) i posteriorment molins d'aigua. l'ulpo és una beguda de farina torrada i aigua, consumida pels mapuches, que en el nort de Chile rep el nom de cocho.

En Chile, la farina torrada s'ampra ademés com a ingredient per a distintes begudes alcohòliques, tals com la Chupilca (una mescla de farina torrada i vi) o el Pihuelo (farina torrada i chicha de raïm). També es mescla en cervesa negra, que en Chile es coneix com a malta.[7]

La farina torrada del archipèlec de Chiloé sol contindre una part de linaza que li conferix una olor i sabor caracterìsticos.


Referències

  1. ↑ (1988).«Evaluació de la calitat proteínica de farina de leguminosas obtingudes per tostación en llet calfades.».Archius llatinoamericans de nutrició: orgue oficial de la Societat Llatinoamericana de Nutrició.38(1-2): 159.Consultat el 26 de decembre de 2016.
  2. ↑ Berthelot, Sabin (1819). Ethnografia i anals de la conquista de les Illes Canàries (en espanyol), Imp., Litogr. i Llibreria Isleña, p. 263. Consultat el 26 de decembre de 2016.
  3. ↑ (2012) Estudis i impressions de Hermann Schacht sobre Canàries i Madeira (en espanyol), Centre de la Cultura Popular Canària, p. 79. Consultat el 26 de decembre de 2016.
  4. ↑ Fariña González, Manuel A.«La presència isleña en Amèrica: la seua chafada etnogràfica».Coloquis d'Història Canari Americana.8(8): 71.Consultat el 26 de decembre de 2016.
  5. ↑ Gay, Claudio (1844). Història fisica i politica de Chile segun documents adquirits en esta republica durant dotze anys de residència en ella i publicada baix els auspicis del suprem govern (en espanyol), pp. 90-91. Consultat el 26 de decembre de 2016.
  6. ↑ D'Angelis, Pedro. «Dels seus aliments, músiques, i uns atres pasatiempos», Coleccion d'Obres i Documents relatius a l'Història antiga i moderna de les províncies del Rio de l'Argent: Història Argentina del descobriment, poblacion i conquista de les Províncies del Rio de l'Argent (vol. 1) (en espanyol), pp. 64. Consultat el 26 de decembre de 2016.
  7. ↑ (2017) Coctelería Criolla. La primera guia de tragallades chilenes, Primera edició, Santiago: Montacerdos, pp. 28-29, 24-26 i 14-15. ISBN 978-956-9398-19-3.