Facenda de Sant Mateo de la Zarca

La Facenda de Sant Mateo de la Zarca està localisada en el nort de l'Estat de Durango, en Mèxic. La capella de Sant Mateo de la facenda forma part del Camí Real de Terra Adins, declarat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO en 2010 (1351-053).

La facenda va prendre eixe nom durant el XVIII, en el qual els propietaris li varen donar nom del seu sant patró, l'apòstol Mateo, a qui està dedicada la capella. Per un atre costat, la paraula “zarca” prové de l'àrap i significa “dòna d'ulls clars". En este cas s'identifica el lloc perque té un manantial en aigua térbola d'alt contingut mineral.

Orige i formació de la Zarca

La declaració de Francisco d'Ibarra, primer governador de la Nova Viscaya, sobre la riquea i fertilitat de les terres de dita província va desnugar un procés de colonisació que va iniciar a finals de el XVI en la concessió de mercés reals als espanyols. Les mercés que varen donar orige a la Zarca varen ser otorgades a Juan Pérez de Vargas, en 1586, i al capità Bartolomé Fernández, en 1592, tan sol uns anys despuix de la fundació de la vila de Durango.

Per un atre costat, en 1618, els germans Cristóbal i Juan de Ontiveros varen prendre possessió de les terres localisades en la Vall de la Magdalena. Entre elles estaven les estàncies de Pérez de Vargas i Fernández. Va succeir a Cristóbal de Ontiveros el seu fill del mateix nom; empero, les rebelions índies de el XVII, que es varen donar a causa dels abusos dels encomenderos, varen provocar que estes possessions permaneixqueren despobladas per huitanta anys.

No va ser fins a 1707 en que Juan Andrés de Alday va començar a poblar-les novament introduint gent armada. Alday, que era tinent de governador i alcalde major, no era propietari d'estes terres, per lo que va ser denunciat pels amos nominals, hereus de Ontiveros. Despuix de pagar-los 1,000 pesos, va prendre possessió del seu domini i posteriorment ho va heretar als seus fills, Andrés i Romualdo. Els Alday varen vendre la Zarca, en 1716, a un atre vasc cridat Juan de Veitia.

Ademés del creiximent de la mineria i expansió econòmica que varen experimentar les regions de Zacatecas i Durango, el XVIII va dur en si la realisació de les composicions de terres. Estes composicions en la Corona espanyola varen donar a les facendes el domini llegal de les terres baldías, cridades també realengos, que no estaven considerades en les mercés originals, en lo que la seua superfície i forma varen quedar conformades definitivament. Va ser en eixos anys en que Veytia va traspassar la Zarca a Juan José de Juangorena Miguelena i Ugarte, qui era el seu propietari en 1776.

En 1815, Fernando Díaz de la Campa va acodir a un crèdit hipotecari per a comprar la Zarca a Lorenzo García de Noriega. En fallir Díaz de la Campa la seua viuda va vendre el crèdit que va ser pagat en 1851 per Felipe de Jesús Flores Alcalde, a pesar de que els ganados eren saquejats per apaches i comanches. El seu fill Felipe va vendre la facenda a Luciano Veyán Lapelouse i a la seua esposa Juana Natera del Fierro el 26 de decembre de 1877 en 28 mil pesos. Veyán era fill d'immigrants francesos, els qui es varen establir inicialment en Veracruz com a comerciants de sedes fins a mudar-se cap al nort durant l'Intervenció Francesa.

La Facenda durant el Porfiriato

En les últimes décades de el XIX la Zarca va experimentar gran activitat econòmica gràcies al fi de les guerres índies i la reducció de l'inseguritat en netejar-se els camins de salteadores. Esta situació va permetre que Veyán es convertira en un dels més grans i adinerats terratinents en adquirir les facendes de Sant Lorenzo del Caixco, Sant Joan Batiste de Cerro Gros i Antonio del Pas del Pinole.

En el registre de finques de 1898 apareix que la facenda de Sant Mateo de la Zarca contava en una superfície de 93,978 hectàrees i en les seues agostaderos pastaban 40,000 ovelles. Tenia un valor fiscal de 213,250 pesos. La Zarca i Sant Joan Batista conformaven el 21.6% del total del Partit de Indé.

Luciano Veyán va heretar les seues propietats als seus fills en1905. La facenda de la Zarca va quedar a Rodolfo Veyán Natera.

Reforma agrària i desintegració

Degut a que la població duranguense estava composta en gran percentage per jornaleros que rebien salaris que a penes els permetien cobrir els seus nivells de subsistència, el Durango de la Revolució Mexicana va estar somés a radicals moviments agraris populars. Durant el orozquismo, l'cabecilla José de Jesús Campos va incendiar la casa gran de la Zarca i moltes atres facendes per a evitar que els seus amos finançaren al govern. En el triumfo dels revolucionaris es va iniciar el repartiment agrari i la desintegració de les facendes. Aixina la facenda de la zarca va ser dividida en chicotetes propietats i ejidos, com es troba fins a la data.

Construccions

Les edificacions de la casa gran i la capella són d'estil neoclàssic; varen ser reconstruïdes pel mestre alarife Tomás García en 1890. L'iglésia va ser dedicada a Sant Mateo i a la Verge de Lourdes. “La portada és molt senzilla; consta d'un cos i, sobre este, una finestra coral formada per un arc flamígero i terminada en un chicotet arremate. El entablamento està sostingut per dos columnes adossades i, sobre elles, dos florones.” L'interior del temple està techado en una volta de canó. L'altar està ornamentado en quatre columnes corintias i una caseta en el seu centre porta una image francesa de Sant Lucas, enviada per equivocació en lloc de l'image de Sant Mateo. La casa va ser edificada en 1891, pero va ser incendiada en 1912 i restaurada en 1950 per la família Valéncia.

Activitat econòmica

La gran extensió de la Zarca va ser coneguda principalment per la seua criança de borregos i mules, ademés ser “lloc de concentració per als hatos transhumants que, provinents de Chihuahua i Nou Mèxic, es dirigien cap al centre del virreinato.” Les mules eren fonamentals per a la regió, ya que s'ampraven en el transport de mercaderies, en l'agricultura i en l'activitat minera, característica de l'Estat.

Des del Porfiriato, Durango va prendre un paper important en l'activitat ganadera. Les seues extenses terres cobertes de pastura varen permetre l'introducció de gran número de borregos ramboullet, cavalls, rucs, bous hereford i suïssos, i vaques jersei i durham. D'esta manera l'estat va ser un centre notable de producció de llana, llet i carn. Per a 1902, Durango era la tercera entitat en major número d'ovelles en el país. Més allà, els seus hacendados ganaders varen experimentar grans auments en productivitat gràcies al desenroll de tècniques que s'enfocaven en el refinament genètic de les races.

Va ser en esta época en que la Facenda va experimentar el seu major creiximent econòmic, incrementant el seu número de ganado vacú, oví i caprino i número de bous de brega.

El Camí Real de Terra Adins

La Facenda va formar part del Camí Real de Terra Adins, que contava en una extensió d'aproximadament 2900 quilómetros. Iniciava en la Ciutat de Mèxic i terminava en Santa Fe, Nou Mèxic. També cridat el Camí de l'Argent, va ser una important via d'intercanvi comercial i cultural que va enllaçar centres importants d'activitat minera. “És una ruta consolidada per la mineria i la circulació d'argent i mercuri, ademés de blat, dacsa i diverses mercaderies que abastien a les comunas nortenyes i atres regions.”

Des de l'época prehispánica, el camí conectava una série de centres d'intercanvi, i va ser estés durant l'época colonial, lo que va permetre l'expansió dels espanyols cap al nort. La construcció de ciutats, convents i centres miners va crear una via de major seguritat front a l'amenaça chichimeca per a conectar les vastes terres del nort en el centre del virreinato.