Explosiu plàstic

Insertant detonadorés en blocs de explosiu plàstic C-4.

El explosiu plàstic és un tipo especial de material explosiu. És suau i fàcilment maleable, també en les mans, i pot presentar el benefici afegit de ser utilisable en un ranc de temperatures major que els explosius purs.

Els explosius plàstics són especialment adequats per a tasques de derrocament per la seua facilitat per a ser adaptats a qualsevol forma, aplicant-los directament a l'estructura, i a tindre una velocitat de detonació i densitat suficients per a trencar el metal. No s'utilisen normalment en voladuras ordinàries per ser significativament més cars que atres explosius que poden realisar igual de be eixes llabors. Ademés, quan un explosiu es mescla per a obtindre un explosiu plàstic, la seua potència és generalment inferior a la que té en estat pur.

Història

Un dels primers explosius plàstics va ser el Nobel 808, desenrollat per la companyia britànica Nobel Chemicals Ltd. prou abans de la Segona Guerra Mundial, a on va ser utilisat àmpliament per la Direcció d'Operacions Especials britànica en missions de sabotage. Tenia l'apariència de plastilina verda i una distintiva olor a armelas. És també l'explosiu utilisat en la munició antitanque HESH.

Durant la Segona Guerra Mundial i just despuix d'esta es varen crear numerosos explosius basats en el nou RDX (també conegut com ciclonita, hexógeno o T4, en nom químic 1,3,5-trinitro-1,3,5-triazaciclohexano C₃H₆N₆O₆ o ciclotrimetilenotrinitramina), incloent les Composicions C, C2 i finalment C3. Junt a el RDX, estos explosius varen incorporar diversos plastificadores per a disminuir la sensibilitat i crear la composició plàstica.

El C3 va ser un explosiu molt efectiu pero va resultar massa fràgil a baixes temperatures. En els anys 1960 va ser reemplaçat pel C-4, també basat en RDX pero utilisant poliisobutileno i vaig donar (2-etilhexil) sebacato com unificador i plastificador.

El Semtex va ser també desenrollat en els anys 1960 per Stanislav Brebera en unir RDX en PETN i afegir unificadores i estabilisadors.

Eixemples

Algunes varietats d'explosiu plàstic utilisades en l'actualitat són:

Dos blocs de Semtex i una càrrega de derrocament M112 que conté C-4.

• C-4, en aproximadament un 91% de RDX en pes i velocitat de detonació propenca a 8.000 m/s.
• Danubit, produït per la companyia eslovaca Istrochem (fundada per Alfred Nobel) i destinat principalment a la voladura de roca en superfície i subterrànea, encara que també pot utilisar-se baix l'aigua.
• PENO, en aproximadament un 86% de PETN, prou bla i maleable a temperatura d'entre -30 i +40 °C, pot usar-se per a voladures subaquàtiques i aplicacions mineres.
• Semtex, fabricat originalment per la companyia checoslovaca Semtin Glassworks (actualment Explosia), s'usa en voladures comercials, derrocaments i algunes aplicacions militars, sent famós gràcies a la seua popularitat entre els grups terroristes degut a que fins a molt recentment era extremadament difícil de detectar i fàcil d'obtindre.
• Nitrat de celulosa, "pólvora sense fum" gelificado convenientment, és un explosiu plàstic. Va ser creat en l'any 1845 per Schönbein per error. És més estable que la pólvora, i genera més gasos calents sense partícules en suspensió (transparents) dificultant aixina la localisació del tirador, es detona a 120 °C graus.