Et in Arcàdia ego (Poussin)

Et in Arcàdia ego (Poussin)

Els pastors d'Arcàdia (en francés, Els Bergers d’Arcadie), coneguda popularment com Et in Arcàdia ego, és un quadro del pintor francés Nicolas Poussin. Està realisat a l'oli sobre llenç. Medix 85 cm d'alt i 121 cm d'ample. Va ser pintat en 1637 i 1638. Es troba en el Museu del Louvre, de París (França). L'obra pertany al gènero mitològic, alegórico i bucólico, i representa a tres pastors idealizados i una dama disposts davant una tomba austera.

El terme i el seu orige

En este títul, Nicolas Poussin (1594–1665) va pintar dos quadros pastorales que representen pastors idealizados de l'Antiguetat clàssica, rodejant una austera tomba. Esta és la segona versió, la més famosa.

La frase és un memento mori: "Et in Arcàdia ego" es traduïx lliteralment per "també yo en l'Arcàdia (estic)", o "inclús en Arcàdia (estic) yo"; es podria interpretar com "yo, la mort, regne inclús en l'Arcàdia'".

No obstant, el biógraf de Poussin, Andre Felibien, interpreta que vol dir que "la persona enterrada en esta tomba ha vixcut en l'Arcàdia"; en atres paraules, que ells també en un temps varen gojar dels plaers de la vida sobre la terra. Es considera normalment que l'interpretació correcta és la primera. De qualsevol de les dos formes, el sentiment pretenia establir un contrast irònic en representar l'ombra de la mort sobre l'usual entreteniment i alegria que se supon que gojaven les nimfas i demés habitants de l'Arcàdia. Tradicionalment, es considera un símbol de la caducitat de la vida, inclús en els seus moments més idílics.

Obra sobre el mateix tema, de Guercino, 1622.

La primera aparició d'una tomba en una inscripció commemorativa (a Dafnis) en els paisages idílics de l'Arcàdia apareix en una obra de Virgilio: Bucólicas V 42 ff. Virgilio va agarrar als rústics sicilians idealizados que havien aparegut per volta primera en els Idilis de Teócrito i els va ubicar en el primitiu districte grec d'Arcàdia (vore Bucólicas VII i X). L'idea va ser represa en el círcul de Lorenzo de Médicis en els anys 1460 i 1470, durant el Renaixença Florentino. En la seua obra pastoral Arcàdia (1504), Jacopo Sannazaro va establir la percepció de començos de l'Era Moderna sobre l'Arcàdia com un món perdut d'idílic encant, recordat en tristor. En els anys 1590, sir Philip Sidney va fer circular còpies de la seua romançada L'Arcàdia de la Comtesa de Pembroke, que pronte va donar a l'imprenta. La primera representació pictòrica d'este familiar memento mori que va ser popularisat en la Venècia de el XVI, ara més vívido i concreta en l'inscripció ET IN ARCADIA EGO, és la versió de Guercino, pintada entre 1618 i 1622 (Galeria Barberini, Roma), en la que l'inscripció guanya força per la presència d'un cràneu en el fondo, baix del com estan gravades les paraules.

L'obra es va incloure en l'exposició del Louvre en Atlanta, que es va organisar per al High Museum of Art i es va inaugurar en giner del 2007.

Anàlisis del quadro

Poussin situa a uns pastors en els seus atributs, corones i bastons, en un paisage plàcit i lluminós. Han perdut tot gest de turbaació davant la mort, el cràneu que hi havia en una versió anterior ha desaparegut, la seua actitut de llegir i dessifrar nos indica que són pastors cults.

Els pastors de l'Arcàdia (Els Bergers d’Arcadie, ca. 1628 - 1630). Este oli sobre llenç de 101 x 82 cm és la primera versió de Poussin sobre el tema. En ella es veu una tomba diferent, mes en la mateixa inscripció.

La primera versió de Poussin d'este tema (hui en la mansió Chatsworth House, en Derbyshire, Anglaterra) va poder ser encarregada com una imitació de la versió de Guercino. Té un estil més Barroc que la versió posterior, característic de les primeres obres de Poussin. En el quadro de Chatsworth els pastors estan descobrint de forma activa la tomba semiescondida, i llegint l'inscripció en expressions curioses. La pastora, en peu a l'esquerra, posen d'un modo sexualment sugerent, molt distint del seu auster contrapunt de la versió posterior. La versió posterior té una composició molt més geomètrica, i les figures són molt més contemplativas. La cara de la pastora, que recorda a una caraça, complix les convencions del clàssic "perfil grec".