Galícia
| Galícia Galicia | |||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Comunitat autònoma d'Espanya | |||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||
.svg)
Galícia (en gallec, Galicia -denominació oficial- o Galiza) és una comunitat autònoma espanyola, situada al nort-est de la Península Ibèrica i formada per les províncies de A Corunya, Lugo, Orense i Pontevedra. Geogràficament, llimita al nort en el mar Cantàbric, al sur en Portugal, a l'oest en l'oceà Atlàntic i a l'est en el Principat d'Astúries i Castella i Lleó (províncies de Zamora i Lleó).
A Galícia pertoquen l'archipèlec de les illes Cíes, l'archipèlec d'Ons, i l'archipèlec de Sàlvora, aixina com atres illes com Cortegada, Arosa, les Sisargas, o las Malveiras.
Galicia te uns 2,78 millons d'habitants (2008), en una distribució poblacional que aglomera la major part de la franja entre Ferrol i Vigo. Santiago de Compostela és la capital en un estatut especial, dins de la província de A Corunya.
El himne de Galícia, Os Pinos, elaborat per Eduardo Pondal, es referix a Galícia com la nació de Breogàn, héroe celta. L'estatut d'autonomia, en el seu artícul primer, definix a Galícia com a nacionalitat històrica.
Història[editar | editar còdic]
Les etapes més importants de Galícia son:
Cultura megalítica[editar | editar còdic]
La primera clarament identificada, es caracterisa per la seua capacitat constructora i arquitectònica, junt en el seu sentit religiós, fonamentat en el cult als morts com mediadors entre l'home i els deus deus. Este sentit religiós té la seua importància fins l'actualitat. Estaven constituïts en clans. D'eixa época donen testimoni milers de túmuls i medorres esparcides per tot lo territori.
Edat de Bronze[editar | editar còdic]
Es en estos temps quan s'ateny el desenroll metalúrgic, impulsat per la riquea minera. Pareix que pels canvis climàtics, varis pobles de la meseta es varen traslladar a Galícia, incrementant la població i els conflictes entre pobles.
Es l'época de producció de diversos utensilis i joyes d'or o de bronze, que inclús foren portades més allà dels Perineus.
Etapa Castrenya[editar | editar còdic]
L'etapa castrenya va florir en la segona mitat de l'Edat de Ferro, resultat de la fusió de la cultura de l'Edat de Bronze i atres contribucions posteriors, coexistint en part en l'época romana. Els celtes tragueren noves varietats al ganado, el cavall domesticat i provablement el centeno.
En el primer poble celta que va invadir Galícia fon el dels Saefes al sigle XI a.C.. El poble dels Saefes someté al Oestrymnio, pero este va influir en el seu primer sobre tot al camp de la religió, de la organisació política i de les relacions marítimes en Bretanya i Anglaterra. El seu caràcter eminentment guerrer feu que Estrabó digué que ells eren els més difícils de véncer de tota Lusitània. Fa falta dir que la província romana de Gallaecia pròpia dels galaics encara no estava constituïda política i administrativament.
Els castres són recints fortificats de forma circular, que estan provists d'u o varis murs concèntrics, precedits generalment del seu corresponent fos, i situats, la majoria de ells, al cap d'oters i montanyes.
Entre els castres de tipo coster destaquen el Fazouro, Santa Tegra, Baronya i O neixón. En l'interior es poden mencionar el castre de Castromao i el de Viladonga. El fet de que l'home s'adapte al terreny i no al contrari es comú a tots estos castres.
En quant als temples, l'única construcció trobada es la d'Elvinya. Al castre de Meiràs es conserva una necròpolis. En atres castres existien unes menudes construccions que tenien forma de caixa, a on eren guardades les cendres (cultura sorotàptica, dels camps d'enterrament d'urnes o Urnenfelder com es coneixen per la seua denominació en alemà). També existixen atres construccions que estan parcialment soterrades i que tenen un depòsit per l'aigua, als que els vestigis de foc indiquen que deurien servir per incinerar els cadàvers.
Des de finals del Megalític apareixen inscripcions sobre les roques granítiques a cell obert, de les quals encara es desconeix l'orige verdader i el significat (son molt conegudes les de Camp Lameiro).
La romanisació[editar | editar còdic]
Els romans varen sometre a Galícia per a aprofitar els seus recursos miners. En el tems la convertirien en província del imperi i reconeixerien la seua personalitat cridant-la Gallaecia. En ells, els castres pergueren el seu vell valor defensiu. Treballaren noves tècniques, noves vies de comunicació, noves formes d'organisar la propietat i una llengua nova, pero foren tolerants en la seua cultura existent.
El cristianisme aplegaria a Galícia en els romans. Conseguiria lo que no va conseguir el llatí i es va impondre a arrianisme dels sueus i el paganisme prerromà. Els sueus, que mantingueren Galícia com regne independent cent setanta anys, foren progressivament mediatisats pels visigots. Fon en la seua época en la que es varen impondre definitivament la llengua llatina i el cristianisme, evolucionat el primer cap al gallec i barrejant-se el segon en els costums pagans.
L'Islam aplegaria al sur de Galícia i solo el nort es mantindria com bastió de la Reconquista fins que, despuix de recuperar lo sur, este s'independisara en el nom de Portugal. Les activitats econòmiques dels castrenyos es basen en la agricultura i ganaderia-pastoril.
Edat Mija[editar | editar còdic]
L'aparició del sepulcre de l'Apòstol Santiago en plena guerra de la Reconquista li va conferir a Galícia una importància clau dins de l'enfortiment dels regnes cristians, erigint-se en un eix cultural pel que s'escamparen, entre atres, el art romànic o la lírica dels trobadors, fent d'ella també un contrapés cultural front el centralisme.
Edat Moderna[editar | editar còdic]
A partir de l'escriturisació normativa en castellà escomençada per Alfonso X, el gallec com llengua escomençà una decadència embalada dins del procés d'uniformisació d'Espanya, passant pels nomenats Sigles Obscurs, als que la supervivència llingüística fon solament oral. Al sigle XVIII s'escomençà a prendre consciència de la situació de divisió llingüístic-social entre els gallecparlants i els castellaparlants.
Sigle XIX[editar | editar còdic]
En 1833 Galícia pert la seua representativitat com unitat administrativa i desapareix la Junta del "Regne de Galícia". Es ací que naixen les actuals quatre províncies gallegues que estructuren el territori baix administració del govern central. Es troba en el sigle del primer sorgiment d'un moviment polític que va a defendre a Galícia per causa d'esta pèrdua de poder.
El pronunciament de Miguel Solís va a alçar en armes a una part de l'eixèrcit per a defendre l'unitat de Galícia contra la pèrdua d'eixa administració anterior. Finalment foren massacrats en la batalla de Compostela i el 23 d'abril de 1846 fusilats els supervivents, coneguts a partir d'ahí com els Màrtirs per la Llibertat o Màrtirs de Carral.
El Rexurdimiento suposa una tentativa culturaliste de defensa de la galleguitat posterior ad eixa tentativa política el afiançament de la consciència de diferenciació cultural parella a un ideal polític d'auto-pertinença. Açò supon la recuperació de la llengua gallega com vehícul d'expressió cult. D'esta época són escritors com Rosalía de Castro, Manuel Murguía, Manuel Leiras Pulpeiro o Eduardo Pondal, entre atres.
Denominació[editar | editar còdic]
En l'antiguetat els grecs la dien kaleikói (καλλαικoι), que era el nom en que els seus habitants es coneixien a si mateixos. Lo topònim prové de la denominació dels pobladors celtes que arribaren en dos onades successives, la primera en torn al 1800 a.C. i la segona en torn al sigle IV a. C. (celtes d'Hallstatt). Lo topònim evolucionà a Gallaecia baix l'administració romana. En l'época mija es va contribuir com regne independent, en el nom de Reyno de Galícia format part posteriorment del Regne de Lleó, pero va mantindre el seu caràcter formal de regne (Reyno de Galícia) el territori de l'actual comunitat autònoma fins la divisió territorial de 1833, moment en lo qual es crearen les actuals províncies gallegues, i si varen desaparéixer formalment els antics regnes. En el periodo transicional entre l'Edat Antiga i l'Edat Mija Galícia fon nomenada ocasionalment Suevia degut a que en este territori fon el centre al qual es varen establir les ètnies invasores dels germans sueus (o suavos).
Divisió administrativa[editar | editar còdic]
Històricament està dividida en 7 províncies (A Corunya, Santiago, Betanzos, Mondoñedo, Lugo, Orense i Tuy), representades en l'escut de Galícia; actualment Galícia està conformada per quatre províncies:
Aixina mateix, Galícia també està conformada en numeroses comarques. Cada comarca està composta per varis municipis que al mateix temps es subdividixen en parròquies. Estan en procés de creació dos àrees metropolitanes, una en el nort (A Corunya-Ferrol) i atra en el sur (Vigo-Pontevedra).
Economia[editar | editar còdic]
L'economia de Galícia és fortament enllaçada als recursos naturals; de fet, històricament, les activitats del sector primari han estat predominants en l'economia gallega i importants per al consum i l'ocupació. No obstant això, com és la tendència de les economies desenrollades, la seua importància ha estat disminuint a poc a poc. El 1930, el valor agregat brut de l'agricultura i la peixca representava el 31,3% del total; el 2005 s'havia reduït al 4,75% del total.[1] La productivitat, no obstant, és baixa, per la qual cosa, este sector encara ocupa el 9,39 de la població econòmicament activa.
El sector secundari aporta el 28,8% del Producte interior brut gallec. Hi destaquen les contribucions de la generació d'energia i la indústria de la construcció. També cal destacar la construcció naval a Vigo i Ferrol, la indústria automovilística i la textil, aixina com la indústria relacionada en la manipulació del granit.
Quant al sector terciari, en l'actualitat, Galícia es troba en un fort procés de renovació turística.
Cultura[editar | editar còdic]
Llengües[editar | editar còdic]
Els dos idiomes oficials de Galícia són el castellà i el gallec. El gallec es reconegut com llengua pròpia de Galícia en el seu estatut. El gallec té com el portugués un tronc comú (galaic-portugués). L'independència portuguesa en l'edat mija va favorir l'evolució del portugués i el gallec fins llengües diferents, ya diferenciades en el sigle XV.
Tradicions Religioses[editar | editar còdic]
- Ofrena del antic Regne de Galícia al Apòstol Santiago, del que diuen que descansen les seues despulles devall de la catedral que porta el seu mateix nom.
Referències[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Galícia.
