Espanyol pastuso

Archiu:Dialectos Colombia.png

Dialectes de l'espanyol en Colòmbia, el dialecte pastuso (púrpura) es parla en el suroccidente del país.

Archiu:Dialectos Ecuador.png

Dialectes de l'espanyol en Equador, el dialecte pastuso (norteño) apareix en groc

El espanyol pastuso és un dialecte del idioma espanyol que es parla en el sur de Colòmbia (altiplano nariñense, sur de Cauca, occident de Putumayo) i Equador (província de Carchi). Correspon al dialecte més septentrional del espanyol andino, varietat parlada també en les montanyes (terres altes) d'Equador, Perú, Bolívia, el nort de Chile i el Noroest argentí.

Influència i varietats

l'isoglossa (llímit) més septentrional de l'espanyol pastuso es troba en la vall del riu Patía, encara que la seua influència dialectal es pot sentir també en les ciutats colombianes de Popayán i Florencia (incloent el sur del departament Huila), a on es mescla en l'espanyol vallecaucano i l'espanyol tolimense, respectivament.

Cap a l'oest, el llímit ho marquen les estribacions de la Cordillera Occidental, que ho separa del espanyol chocoano del Pacífic colombià. No obstant, la seua influència és perceptible en la costa nariñense per la colonisació pastusa en els rius Mira i Telembí.

La colonisació del piedemonte amazónico també ha estés l'espanyol pastuso a la conca mija i baixa de riu Putumayo, situant-se l'isoglossa més oriental en el municipi de Port Leguízamo.

L'isoglossa més meridional es troba en el vall del riu Chota, que marca els llímits entre les províncies equatorianes de Carchi i Imbabura.

En general, es poden identificar dos subdialectes dins de l'espanyol pastuso:

• La varietat de les terres altes, parlada en la regió andina de Nariño, l'Alt Putumayo, el Nuc de Almaguer i la província de Carchi;
• I la varietat de les terres baixes, parlada en el piedemonte del Putumayo i en la Bota Caucana.

Fonologia

1. Es presenta seseo, és dir, com ocorre en totes les varietats del espanyol americà, la s, z i c es pronuncien com a /s/: còure i coser sonen igual.
2. La /s/ té tres formes principals: laminoalveolar (comú en tota Amèrica), apicodental (en un allargament perceptible, similar a l'interior de Mèxic o de Perú) i apicoalveolar (en un sò similar al de sh).
3. La /s/ tendix a sonorizarse /z/ en posició intervocàlica (entre vocals): passat > passado, retornar > regressar
4. Està absent el yeismo, distinguint-se entre el sò de la lletra i (/ʝ̞/) i el del dígraf ll (/λ/ o /ʒ/ en alguns casos): durícia i cayo es pronuncien distint en el dialecte tradicional.
5. La "j" es pronuncia palatal o velar /x/ forta, de la mateixa manera que Mèxic, Argentina o Perú, i no com la glotal o faríngea /h/ suau del restant de Colòmbia.
6. La /n/ final és alveolar i no velar com en les zones llitorals o costeres.
7. És comú la realisació arrastrada o asibilada de la rr i r final, principalment en àrees rurals. És dir es pronuncia com /řř/. Esta traça es considera incult en el costat de Colòmbia, pero és acceptat en Equador.
8. De la mateixa manera que en el centre de Mèxic i el restant de la regió Andina, alguns parlants tendixen a debilitar les vocals i a donar un major émfasis a les consonante.

1. Com ocorre en algunes variants de l'espanyol, se sol emmudir la /d/ final en les paraules oxítonas principalment finalisades en /a/: veritat > verdá, realitat > realidá.
2. Pel contrari, mai es debilita la /d/ en posició intervocàlica: paraules com: res, amat i partit es pronuncien clarament. Igualment els sons /b/ i /g/ mai s'ometen.
3. En contrast en els dialectes de les àrees llitorals, la /s/ final d'una paraula mai es debilita.
4. En Nariño, a diferència d'alguns parlants del restant de Colòmbia, la /s/ intervocàlica mai s'aspira ni elide: nosatres es pronuncia clarament, mai nohotros.

Vore també

• Pastuso
• Espanyol andino
• Idioma espanyol en Colòmbia
• Idioma espanyol en Equador
• Aurelio Arturo