Escola cartogràfica mallorquina
| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
.jpg){kind=link}
La escola cartogràfica mallorquina és l'expressió falcada pels historiadors per a referir-se al grup d'autors de cartes portulanas i instruments de navegació, inicialment sobretot judeus i judeoconversos en alguns cristians associats, que va florir en l'illa espanyola de Mallorca en els sigles XIII, XIV, XV i XVI.
L'escola mallorquina sol ser contrastada en les escoles contemporànees de Gènova i de Venècia. Tradicionalment s'afirmava que les cartes mallorquines es caracterisaven per estar més ricament decorades i mostrar més informació geogràfica sobre l'interior dels continents que les venecianes, que serien més austeres i purament marítimes. No obstant, estudis recents han refutado esta visió, mostrant que també hi havia cartes veneciano ornamentadas i que mostraven coneiximents geogràfics més amplis.[1]
El terme de "escola cartogràfica" és rebujat per varis historiadors, que consideren més exacte parlar de "escola pictòrica mallorquina" ya que els autors de cartes portulanas eren davant tot iluminadores de manuscrits.[2] Segons una síntesis recent, la "escola" mallorquina va consistir no en geógrafos ni en astrònoms sino en una successió de tallers familiars "basats en el treball de copistas, pintors o iluminadores, orientats a un mercat mediterràneu".[3]
Orígens
[editar | editar còdic]Mallorca, la major de les Illes Balears en l'oest de Mediterràneu, té una llarga història vinculada a la navegació. Mercaders musulmans i judeus varen comerciar a través de la Mar Mediterrànea en Itàlia, Egipte i Tunis, i en el sigle XIV el seu comerç va ingressar en l'Atlàntic, aplegant fins a Anglaterra i els Països Baixos.
Governat com un regne musulmà independent durant gran part de l'Alta Edat Mija, Mallorca va quedar baix domini cristià en 1231, encara que va mantindre certa independència com Regne de Mallorca fins a 1344, quan va ser anexada permanentment a la Corona d'Aragó. Açò va coincidir en un periodo d'expansionisme aragonés a través del Mediterràneu fins a Cerdenya i Còrsega, Sicília i Grècia (Atenes i Neopatria), en el que a sovint es va recórrer a l'experiència nàutica, cartogràfica i mercantil de Mallorca. Els comerciants i la gent de mar mallorquins varen encapçalar l'intent de la Corona aragonesa d'apoderar-se de les Illes Canàries recent descobertes en l'Atlàntic des de la década de 1340 fins a la década de 1360.
Els cosmógrafos i cartógrafos mallorquins varen experimentar i varen desenrollar les seues pròpies tècniques cartogràfiques. Fundaven el seu coneiximent geogràfic en diverses fonts, que circulaven gràcies a l'ambient multicultural de l'illa. Els comerciants musulmans i judeus varen participar en un extens comerç en Egipte i Tunis, i en el sigle XIV varen començar a fer negocis en Anglaterra i els Països Baixos. Els mapes mallorquins varen ser apreciats pels príncips i governants d'Aragó i França. Eren fàcils de reconéixer per les seues ilustracions de lluents colors de traces geogràfiques significatives i retrats de governants estrangers.[4]
Controvèrsia sobre l'orige
[editar | editar còdic]Tant Mallorca com Gènova han segut considerades per diversos historiadors el breçol de la carta portulana, i és poc provable que esta controvèrsia es resolga alguna volta. Poques cartes anteriors a 1300 han sobrevixcut fins als nostres dies. La denominada Carta Pisana, realisada a fins del sigle XIII (1275–1300), és la carta nàutica més antiga que es conserva.[5]
Els primers eixemplars existents, des de la primera mitat del sigle XIV, semblen haver segut elaborats per cartógrafos genoveses, i les cartes mallorquines varen aparéixer solament en la segona mitat del sigle. Com a resultat, molts historiadors han argumentat que la cartografia mallorquina deriva dels genoveses, citant a la misteriosa figura d'Angelino Dulcert, possiblement un immigrant genovés que treballava en Mallorca en la década de 1330, com l'intermediari clau en la transmissió.
A finals de el XIX, Adolf Erik Nordenskiöld va afirmar que les cartes que es conserven són enganyoses, que els primers mapes genoveses eren solament còpies fidels d'un hipotètic prototip (ara perdut), compost al voltant de 1300 per un desconegut cosmógrafo mallorquí, possiblement en la participació de Ramon Llull.[6]
Una posició intermija reconeix la prioritat dels genoveses, pero insistix que l'escola mallorquina va tindre un orige autònom, en el millor dels casos "inspirada" (pero no derivada) dels genoveses.[7] Les investigacions recents tendixen a inclinar-se cap al primera interpretació, pero al mateix temps rebugen algunes de les afirmacions italianes més extremes i reconeixen el desenroll mallorquí diferenciat.[8]
Ademés d'en Mallorca i Itàlia, es varen fer cartes portulanas en Portugal, de les quals la més antiga conservada data de 1470,[9] i posteriorment en atres països com l'Imperi Otomà, la Corona de Castella, França, Països Baixos etcétera.
Estil mallorquí
[editar | editar còdic]
En els sigles XIX i XX, els historiadors de la cartografia varen falcar el concepte d'una "escola" de cartografia mallorquina, diferenciada de les de Gènova i Venècia, a partir de 1375. La distinció entre les tres escoles era, segons ells, més d'estil que d'alcanç. La mallorquina es caracterisa per mostrar: una ret de rumbos en un únic centre; els rius en color i en tota la seua extensió; les cordilleres en formes característiques estandardisades; emblemes heràldics; signes convencionals per a ciutats i algunes ilustracions tradicionals per a llocs com Jerusalem o l'Arca de Noé.[1]
El primer mapa que correspon plenament a este estil és l'Atles català de 1375 (atribuït al cartógrafo mallorquí Cresques Abraham), que inclou molts detalls de les regions interiors i està replet d'ilustracions colorides i riques. Els tipos de mapes produïts per l'escola mallorquina comprenen des de cartes nàutiques simples fins a mapamundis circulares monumentals.[1] Algunes cartes nàutiques es venien junt en instruments com brúixolas i compassos mentres que unes atres, les més ricament decorades, eren objectes ornamentals per a regal, destinades a clients en llocs tan lluntans com França, Anglaterra o Flandes.[10]
Entre les característiques reproduïdes en casi totes les cartes mallorquines es troben:
- Notes i etiquetes disperses en català.
- La mar roja pintada en color roig.
- Les montanyes de l'Atles representades com una palmera.
- Els Alps dibuixats com una pata de gallina.
- El Tajo com un cayado de pastor, en la curva al voltant de Toledo.
- El Danubio com una cadena d'esclavons o lomas.
- Bohemio com una ferradura.
- L'illa canària de Lanzarote coloreada en un escut genovés (creu roja sobre blanc).
- L'illa de Rodas també es coloreada en un escut en una creu.
- L'escut de bandes de la Corona d'Aragó es reproduïa en la major freqüència possible, incloent la cobertura de l'illa de Mallorca.
- Una brúixola en algun lloc del mapa, en l'Estrela Polar en el nort.[11]
Entre les persones en miniatura que es troben habitualment en molts mapes mallorquins, es troben representacions dels comerciants en la Ruta de la Seda i en la ruta transahariana, l'Emperador de Mali assentat sobre una mina d'or i el barco de Jaume Ferrer.
Encara que l'escola italiana es va adherir en gran mida al seu estil poc dens, alguns cartógrafos italians posteriors, com els germans Pizzigani i Battista Beccario varen experimentar en temes mallorquins, i varen introduir algunes de les seues característiques en els seus propis mapes.
Encara que alguns historiadors distinguixen els mapes italians com "nàutics" i els mapes mallorquins com "nàutic-geogràfics", és important senyalar que els mallorquins no varen sacrificar la funció nàutica essencial de les seues portolanos. Excloent les ilustracions pintoresques, les cartes de Mallorca són per a la navegació tan detallades i útils com les italianes.
A partir de 1440, els mapes mallorquins com els de les famílies Viladestes i Valseca mostren una pèrdua significativa d'informació geogràfica i etnogràfica a causa de la desaparició i mala interpretació de molts símbols.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Billion, Philipp. “How did medieval cartographers work? New insights through a systematic analysis of the visual language of medieval portolan charts up to 1439”. CFC (216): 33–45.
- ↑ “Jafudà Cresques i Samuel Corcós. Més documents sobre els jueus pintors de Cartes de navegar (Mallorca, s. XIV)” (28 de juliol 1984). Bolletí de la Societat Arqueolgica Lul·liana: Revista d'Estudis Històrics (40): 341–350.
- ↑ Medievalismo.(21)
- 55-79.
- ↑ «Newberry Library». Archivat des d'el original, el 11 de juny de 2011. Consultat el 28 d'abril de 2010.
- ↑ Aczel, Amir D. (2001). The riddle of the compass: the invention that changed the world (en en), Orlando: Harcourt Books. ISBN 978-0-15-600753-5.
- ↑ Nordenskiöld (1896, 1897).
- ↑ Winter (1958).
- ↑ Pujades (2007) i Campbell (1987; 2011)
- ↑ (1964) History of Cartography, Watts, pp. 65,66.
- ↑ “Commissioning and Use of Charts Made in Majorca c.1400: New Evidence from a Tuscan Merchant’s Archive” . Imago Mundi 71 (1): 22–33. doi:.
- ↑ Més vesprada, els mapes de l'escola italiana varen començar a incloure una rosa dels vents, pero varen colocar un circunflejo (^) com la marca del nort. Els mapes portuguesos (des de 1504) varen utilisar una flor de lis com la marca del nort. Vore Winter (1947: p.25)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Escuela cartográfica mallorquina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.