Erupció misteriosa de 1808

Concentració de sulfat en un testic de gèl pres en Groenlàndia central, datat a partir de variacions estacionals d'isòtops d'oxigen. El registre de l'erupció misteriosa s'observa abans de 1810. El pico observable despuix de 1815 correspon a l'erupció del Tambora.

Es creu que una colossal erupció volcànica, en un índex de explosividad volcànica (IEV) de 6, va ocórrer a finals de 1808, contribuint a un periodo de disminució global de la temperatura que va durar per anys, disminució que va ser exacerbada per l'erupció del Tambora (IEV 7) en 1815.

Antecedents

Abans de 1990, la deterioració global del clima en la década de 1810 era considerat normal pels climatólogos, entés este com a part del periodo de la Menuda Edat de Gèl. Durant estudis de testics de gèl en l'Antàrtida i en Groenlàndia durant la década de 1990, es va trobar evidència d'una erupció volcànica massiva al començament de 1809, no obstant, per a llavors no existia cap tipo de registre històric respecte a erupció volcàniques de gran magnitut durant dit periodo. Investigacions posteriors, junt en l'anàlisis dendrocronológico de varis pins, senyalaven a 1808 com l'any de l'erupció.

Localisació i data

Els vulcanólogos es varen trobar sorpresos no solament per la revelació de l'erupció, sino també per la falta de registres històrics sobre la mateixa. Es va buscar evidència sobre la mateixa en tot lo món, sent esta finalment trobada en 2014 quan Álvaro Guevara-Murua i Caroline Williams, de l'Universitat de Bristol, varen localisar una descripció feta per Francisco José de Caldas sobre una serie events atmosfèrics consistents en una erupció volcànica.

Caldas va servir com a director de l'Observatori Astronòmic de Bogotà entre 1805 i 1810, i va reportar en 1809 que gran part de Colòmbia «s'ha vist coberta per un núvol molt llauger», la qual li restava lluentor al sol i a les estreles. Caldas va observar el fenomen per primera volta l'11 de decembre de 1808, i va senyalar junt a est una marcada disminució de la temperatura en Bogotà. El núvol va poder haver segut una boira seca composta per àcit sulfúric en aerosol, emissió recurrent durant erupció volcàniques. Observacions similars varen ser realisades en Llima per Hipólito Unanue.

Els reportes analisats han dut a sugerir als investigadors que l'erupció va ocórrer en un periodo de 14 dies abans o despuix del 4 de decembre de 1808. Les observacions de Caldas i Unanue varen indicar l'existència d'un vel d'aerosol estratosférico d'a lo manco 2600 km d'extensió en abdós hemisferis. L'únic orige per a tal vel seria un volcà ubicat en la zona intertropical.

L'única àrea en els tròpics a l'occident de Colòmbia i Perú, en volcans potencialment explosius i en poca presència humana durant el periodo en qüestió és la de l'Oceà Pacífic suroccidental, entre Indonèsia i Tonga. Esta àrea presenta varis volcans altament explosius com el Rabaul i l'Ambrym, i en 1808 caria, llevat alguns misionero en Tahití, d'assentaments europeus. A banda de l'observació esporàdica per part d'exploradors, la majoria de l'observació volcànica en esta zona solament s'ha donat des de mediats de el XIX. Pese a que existixen relats orals sobre erupció entre els pobladors natius de la regió, estos no han pogut ser datats de manera precisa.