Eriosyce megliolii

Eriosyce megliolii és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Eriosyce, dins de la família Cactaceae. És endèmica del noroest d'Argentina, específicament de la província de Sant Joan.

Descripció

Eriosyce megliolii és una espècie de cactus de hàbit solitari, en un brot globoso a subgloboso que, en l'edat, pot tornar-se curt-cilíndric. Presenta una coloració típicament grisa azulado glauco. El brot alcança habitualment entre 10 i 12 cm de diàmetro, encara que en eixemplars vells pot aplegar a medir fins a uns 45 cm d'altura. L'àpiç es troba deprimit i alguna cosa lanoso, i està característicament cobert per espines molt grosses, fortament curvades cap a l'interior i de color púrpura negrenc.

El cos s'organisa en aproximadament 12 a 14 costelles rectes i redonejades, dividides en chicotets tubèrculs prominents just per baix de les areolas. Estes costelles estan separades per regates verticals prou profunts, que accentuen el relleu del talle. Les areolas són conspicuas, de forma ovalada, en dimensions de 7 a 10 mm de llongitut i 5 a 6 mm d'esgambi. En eixemplars jóvens estan densament lanosas i pilosas, en feltre blanc groguenc que en el temps es torna blanc brut o grisáceo, desapareixent posteriorment fins a quedar casi nuetes.

Té d'1 a 4 espines centrals, subuladas, erectes i totes curvades cap a dalt. Medixen al voltant de 2,5 cm de llongitut, són robustes i típicament de color negre, tornant-se grisàcees en l'edat. Presenten puntes més o menys violàcees i una base notablement unflada. També té de 5 a 7 espines radials, ocasionalment fins a 9, de fins a 2 cm de llongitut, dispostes de forma radiada, rectes o alguna cosa curvades, i d'aspecte similar a les centrals o llaugerament més pàlides.

Les flors naixen en el centre de la planta i tenen forma d'urna, en un diàmetro d'entre 2,7 i 3 cm. La seua coloració general és pajiza, groga o groc verdosa, en un tubo floral de to roig vi. El pericarpelo i el tubo presenten escates de color groc parduzco, cobertes per abundant llana blanca densa i vàries cerdes. Els tépals externs són lanceolados, de color rosat a parduzco, i terminen en un chicotet mucrón negre. Els tépals interns també són llanceolats i mucronados, de color rosa en una nervadura central carmín més obscura. La gola és de color carmín obscur. Els filaments són blancs en bases rosades, les anteres de color groc clar, l'estil rosat i l'estigma blanc, dividit en 8 lòbuls.

El frut és chicotet, casi esfèric, de color roig vi i d'uns 10 mm de diàmetro. És sec en la madurea, inicialment verda i a sovint desintegrant-se en madurar. Les llavors són negres i lluentes, de forma ovoide i llaugerament comprimides lateralment, en una llongitut aproximada d'1,5 mm. La testa és finament barrugosa. El fil és lateral, oblicuo i gran, a sovint profundament afonat i en una vora protuberante.

Distribució i hàbitat

L'àrea de distribució natural d'esta espècie es localisa en el noroest d'Argentina, concretament en la Serra de Marayes, situada en la província de Sant Joan. Habita preferentment en biomas desérticos o de xara seca, a altituts compreses entre els 500 i els 700 m s. n. m.

Es desenrolla en formacions de mont baix, sobre sols rocosos, a on conviu de forma simpátrica en Eriosyce bulbocalyx, és dir, abdós espècies compartixen parcialment la seua àrea de distribució. No obstant, mostren preferències edàfiques diferents, lo que reduïx la competència directa. Mentres que Eriosyce megliolii s'associa principalment a sols rics en cuarzo, Eriosyce bulbocalyx semblen preferir substrats d'orige basáltico. Esta diferenciació en el tipo de sol constituïx un factor clau per a la coexistència d'estes espècies en un mateix territori.