Entelèquia

Erro al crear miniatura:

Aristóteles, el filòsof que va falcar el terme "entelèquia".

La entelèquia és un terme filosòfic definit per Aristóteles. El terme té el seu orige en la paraula grega ἐντελέχεια (entelékheia), combinació de enteles (‘complet’), telos (‘fi’, ‘propòsit’) i echein (‘tindre’). La paraula va ser creada pel mateix Aristóteles, sent possible traduir-la com ‘tindre el fi en sí mateixa’.

Fòra de l'àmbit filosòfic, entelèquia s'usa en espanyol en el sentit de «cosa irreal».

Concepte aristotèlic

per a Aristóteles, el terme entelecheia fa referència a cert estat o tipo d'existència en el que una cosa està treballant activament en sí mateixa (en la metafísica aristotèlica, la entelecheia és l'estat opost a la energeia), en oposició al concepte de potencialitat: la entelecheia és un treball actiu cap a la consecució d'un fi, intrínsec a la mateixa cosa. Pero és també eixe fi, eixe estat en que l'entitat ha realisat totes les seues potencialitats, i per tant, ha alcançat la perfecció.

Per eixemple, l'arbre és entelèquia de la llavor, l'objecte cap al que la llavor tendix sense influències externes d'atres ents en l'objectiu de realisar totes les seues potencialitats. I al mateix temps, l'entelèquia és lo que impulsa a la llavor a créixer i convertir-se en un arbre.

Evolució del terme

En alguns sistemes filosòfics, pot denotar una força que tendix a la pròpia realisació de les coses i no al estat final perseguit, com també dia Aristóteles. Este concepte ocupa una posició central en la metafísica de Leibniz, i està íntimament relacionat en la seua monadología. Aixina, cada entitat sentiente conté en sí mateixa, en cert modo, el seu propi univers, ya que esta mateixa, sense impuls extern, tendix cap a eixa autorrealización. D'esta forma, cada entitat sentiente és una mónada, una entitat totalment independent que no té contacte en atres entitats llevat a través de l'acció mediadora de Deu.

En el sistema de creències biològic conegut com vitalisme, segons Hans Driesch, les coses vives estan animades per una entelèquia similar al concepte freudiano de aneu, el Élan vital, el Qi, el prana, o el orgón segons Wilhelm Reich.

Reich va ser el primer en dur el concepte més allà de la seua aplicació teòrica, construint dispositius que afirmava eren capaços d'absorbir, acumular, dirigir i aplicar de forma pràctica eixa «energia orgónica» en els sers humans i l'atmòsfera. Els seus partidaris afirmaven que dits aparats demostraven l'existència d'eixa energia «bàsica» en els organismes i el cosmos, i inclús que Reich va mostrar que l'estancament o bloqueig de dita energia causava desórdens sicològics o fisiològics. Eixes afirmacions són difícils, si no impossibles, de demostrar, i per definició resulta impossible al dia d'hui comprovar-les de forma rigorosa segons el método científic.

Val la pena resaltar que l'interpretació de Driesch del significat de entelèquia és contrària a l'interpretació feta per Aristóteles, i molt similar en realitat al significat per a est de energeia.

Hegel també es referix al concepte d'entelèquia en la seua obra Fenomenologia de l'esperit.

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Entelèquia en el Viccionari. Plantilla:RAER

• filosofia. org/enc/ros/entel. htm Entelèquia, Diccionari soviètic de filosofia, Edicions Pobles Units, Montevideo 1965
• filosofia. org/enc/ros/drie. htm Hans Driesch, Diccionari soviètic de filosofia, Edicions Pobles Units, Montevideo 1965
• filosofia. org/hem/dep/rco/1240005. htm Aristóteles, Urbà González Serrà - Esbossos filosòfics
• trujaman. org/index. php? title=Entelequia L'Entelèquia