Encáustica

Eixemple de encáustica provinent de Solunto, Sicília (I, Museu archeologico regionale vaig donar Palermo).

Caraça teatral provinent també de Solunto.

Verge en el chiquet, Monasteri de Santa Catalina, en el Sinaí.

Retrat de mòmia de dòna. Encaústica sobre fusta. Hawara, Periodo Romà d'Egipte, c. 55-70. British Museum.

L'encáustica, que va derivar del grec enkaustikos ('gravar a fòc'), és una tècnica de pintura que es caracterisa per l'us de la cera com a aglutinant dels pigments, la mescla té efectes molt cubrientes i és densa i cremosa, la pintura s'aplica en un pinzell o en una espátula calenta. L'acabament és un poliment que es fa en draps de lli sobre una capa de cera calenta prèviament estesa (que en este cas ya no actua com a aglutinant sino com a protecció). Esta operació es diu encaustisació i està perfectament descrita per Vitruvio, arquitecte i ingenier romà (c. 70–25 a. C.) que diu aixina:

Cal prendre una capa de cera calenta sobre la pintura i a continuació cal polir en uns draps de lli ben secs.

Història

És una tècnica coneguda i utilisada des de l'Antiguetat. Els romans l'usaven sobretot en taules. Plinio el Vell, enciclopedista romà del I, descriu l'us de la encáustica sobre el marfil, tècnica que ya llavors es considerava antiga. Dona conte de que l'inici de la tècnica derivaria de la pintura dels barcos en cera per a impermeabilizarlos, als que es va agregar color en époques de guerra. La cera conseguia impermeabilizar la fusta i la feya més resistent a la sal i als rigors del temps.

En la regió d'El-Fayum, al nort d'Egipte es varen descobrir uns retrats de gran força expressiva, en sarcòfecs de fusta, realisats en encáustica. Són dels sigles I i II. En els anàlisis dels murals de Pompeya, despuix de molt temps d'especulacions, s'ha aplegat a la conclusió de que no varen ser pintats a la encáustica.

El seu us és comú fins als sigles VI i VII i són eixemples d'esta etapa els icons bizantins del Monasteri de Santa Catalina del Mont Sinaí. Durant els sigles següents, i a partir del VIII i el IX, esta tècnica cau en desús fins que reapareix als començos de l'Edat Mija. Un bon eixemple d'icon pintat a la encáustica és el de la Verge en chiquet entronisats del monasteri de Santa Catalina del mont Sinaí, en Egipte.

Torna a ser àmplia la seua utilisació en el XVIII i XIX, especialment en Anglaterra i França. El pintor francés Eugène Delacroix (1798–1863), utilisa en moltes de les seues obres uns colors prèviament desleídos en cera. En el XX el pintor, escultor i artiste gràfic nortamericà Jasper Johns realisa encáusticas sobre tela en obres que anuncien ya el Pop Art; aixina mateix, el pintor mexicà Maurici Toussaint utilisa esta mateixa tècnica en la seua obra, dins del moviment neomexicanisme.

Preparació

Es feya una mescla de cera en pigments de colors i s'afegia una solució que s'obtenia en les cendres de fusta i aigua. Solució alcalina de carbonat i bicarbonat de potassi o de sodi, un lleixiu de l'época. A esta combinació s'afegia coa o resina. Es calfava la superfície a pintar i també les espátulas en els braseros, cridats cauterium. A voltes, es feya primer el dibuix gravant-ho en la espátula calenta i despuix es reblia l'incisió en el preparat de pintura.