Enūma Eliš

Enūma Eliš (també Enūma Elish o Enuma Elish) és un poema babilònic que narra l'orige de l'univers i enaltix al deu Marduk en la seua lluita contra la deesa mare Tiamat. El seu títul prové de les primeres paraules del text, que es traduïxen "Quan en lo alt..."

Contingut

Cada una de les tablillas conté entre 115 i 170 llínees de caràcters cuneïformes. La versió de la Biblioteca arqueològica d'Asurbanipal data de el VII, pero provablement el text va ser compost a finals del segon mileni a. C., o inclús abans, en l'época d'Hammurabi, durant el periodo babilònic antic (1900-1600 a. C.). Alguns elements del mit estan atestats per ilustracions que daten, a lo manco, de l'era casita (aproximadament entre els sigles XVI i el XII). El poema està constituït en versos de dos llínees, i la funció del segon és emfatisar el primer per mig d'oposició, per eixemple:

Quan en lo alt el cel no havia segut nomenat, / no havia segut cridada en un nom avall la terra ferma.

Esta forma lliterària és el cridat paralelisme semàntic, que caracterisa, per eixemple, a la poesia en la Bíblia, pero en la seua modalitat antitética. Segons este mit, ans que el cel i la terra existiren (lliteralment, «tingueren nom», cf. I:1-2), la personificació femenina primordial de l'aigua salada Tiamat i el seu espós Apsû, el deu de l'aigua dolça, varen engendrar una família de deus, entre uns atres Laḫmu i Lahamu, Anshar i Kisar (I:10-12). Anshar i Kisar engendrarien a Anu (I:14); Anu, a la seua volta, engendraria a Ea, també conegut com Nudimmud (I:16), el qual superaria als seus pares i no tindria rival entre els deus (I:20). Molts d'estos nous deus, en els seus escandalosos crits i les seues frenètiques danses, varen començar a causar disgust als dos deus primigenis, pero especialment a Apsû (I:21-28). Aixina que, Apsû va planejar acabar en estos, i aixina li'l va expondre a Tiamat. La seua esposa es va llamentar amargament per esta decisió: «¿Cóm anem a destruir a els qui hem engendrat?» (I:29-46). Pero Apsû, animat pel seu fill i assessor Mummu, decidix portar a terme el seu funesto pla (I:47-54).

La resolució de Apsû va aplegar a oïts dels deus, els qui es varen omplir d'espante (I:55-57). Llavors Ea, per mig d'un encant, va fer dormir a Apsû i ho va matar (I:59-69), fent presoner a l'assessor Mummu. Després, sobre el cadàver de Apsû va fundar el seu propi palau subaquàtic, que es coneixeria en el mateix nom de Apsû i allí va descansar (I:71-77). En el palau de Apsû, Ea i la seua esposa Damkina varen concebre a Marduk, també conegut com Bel o Senyor (I:79-84). Marduk va créixer i es va fer fort, i el seu yayo Anu, orgullós d'ell, ho va dotar de tota perfecció (I:86-107).

Passat un temps, Tiamat, resentida per la mort del seu espós i incitada per alguns dels deus, va decidir prendre venjança per la mort de la seua Apsu (I:108-125). Llavors va preparar un chicotet pero temible eixèrcit per a acabar en els deus rebels: va fer onze mònstruos, entre els que se citen una hidra, un dragó, un héroe pelut, un «gran dia», un gos salvage, un home-escorpión, un dimoni feroç, un home-peix i un home-bou (I:126-146). Ademés, va prendre com a espós al seu fill Kingu i li va encomanar la direcció de l'eixèrcit, entregant-li les tablillas del destí, l'autoritat sobre tots els deus: lo que diguera Kingu hauria de complir-se (I:147-162).

Quan Ea va tindre coneiximent dels plans de Tiamat, es va dirigir al seu yayo Ansar per a informar-ho:

Pare meu, Tiamat, la nostra mare, ha concebut odi cap a nosatres:
ha alçat un eixèrcit en la seua fúria salvage
i tots els deus s'han passat al seu costat,
inclús els que vosatres vàreu engendrar prenen partit per ella (II:11-14)

Apesadumbrado, Ansar va respondre al seu net:

Fill meu, tu vares provocar la guerra,
assumix la responsabilitat de lo que vares fer solament:
tu vares expondre i vares matar a Apsu.
Sobre Tiamat, a qui tu vares enfurir, ¿quí és semblant a ella? (II:53-56).

Anu va demanar a Ea que anara a on Tiamat per a tractar d'aplacar-la per mig d'algun dels seus encants, com havia fet en Apsu (II:77-78). No obstant, en acostar-se a la deesa, Ea es va donar conte de que els seus encants eren totalment inocuo per a ella (II:80-82;85-86). Tornat a la presència del seu yayo Ansar, Ea va confessar la seua impotència i li va demanar que enviara a un atre deu contra ella. No obstant, es va mostrar segur de que Tiamat, encara que fort, no era invencible, puix «encara que el poder d'una dòna siga molt gran, no iguala al d'un home» (II:92). Ansar va enviar llavors al seu fill Anu (II:96-102), pero Anu va córrer la mateixa sòrt que Ea, i tornat a Ansar va demanar que enviara a un atre deu contra la temible Tiamat (II:103-118).

Mentres Ansar estava furiós pel fracàs del seu fill i el seu net, sense saber a quí enviar, Ea va ser a visitar al seu fill Marduk, i li va dir:

Marduk, fes-me cas i escolta al teu pare:
tu eres el meu fill, en qui em complac.
Presenta't reverentement davant Ansar
i parla, i pren el teu lloc i aplaca-ho (II:131-134).

Marduk, entenent perfectament a qué es referia el seu pare i ansiós per assumir este comés, es va presentar davant Ansar li va dir:

Yo aniré i compliré els teus desijos.
¿Quin varó s'ha atrevit a moure guerra contra tu?
¿I va Tiamat, una dòna, a atacar-te en les seues armes?
Pare, que nos vares concebre, goja't i alegra't:
pronte calcigaràs el coll de Tiamat (II:142-148).

Ansar es va alegrar en gran manera davant el valor del seu descendent, i va manar reunir als deus per a expondre'ls el pla de Marduk (III:1-10). Per a això va enviar al seu assessor Kaka als deus Laḫmu i Laḫamu, qui narra lo succeït: cóm Tiamat ha decidit fer la guerra i cóm Ea i Anu han segut incapaces de detindre-la (III:67-124). Consternados davant esta situació, «tots els deus que decreten destins» es varen reunir en presència de Ansar, varen celebrar un convit i varen nomenar a Marduk vengador seu (III:125-138). «Ho varen assentar en el tro real: a la vista dels seus pares, va ser establit com a sobirà» (IV:1-2). Per a demostrar el seu poder, Marduk va fer desaparéixer i aparéixer una constelació en la seua sola paraula (IV:19-26), a la vista de la qual cosa els deus es varen convéncer i varen aclamar: «¡Marduk és rei!» (IV:28).

Marduk es va preparar per a la batalla: es va fabricar un arc (IV:35), es ciñó l'espasa i va prendre el seu garrot en la mà dreta (IV:36-37), va obtindre una ret per a arreplegar les entranyes de Tiamat (IV:41) i es va fer en els quatre vents i atres elements de la tormenta (IV:42-49). Finalment, va preparar el carro per a la batalla, tirat per quatre cavalls: destructor, inmisericorde, pisoteador i raudo (IV:50-54). I aixina es va anar a la trobada de Tiamat.

Encara que a l'inici va perdre el valor en contemplar les fauces de la terrible deesa i els trucs de Kingu (IV:65-70), pronte va tornar en sí quan Tiamat li va llançar el seu primer conjur. Marduk va tirar contra ella la tormenta-inundació, reprochant-li la crueltat per a en els seus fills i les seues accions en pro d'una guerra, i la va reptar, dient: «Cenyix-te les teues armes, que tu i yo anem a prendre posicions i lluitar» (IV:77-86). Furiosa per estes paraules, la deesa es va abalançar contra qui la reptava. Llavors Marduk la va atrapar en la seua ret i va manar contra ella els vents, que Tiamat, obrint la boca, engulló. Pero estant ella aixina, en la boca oberta i la seua pancha unflada pels vents, Marduk va tirar contra ella una flecha que va encertar en la pancha, esgarrant-ho i derramant les seues entranyes (IV:89-104). Morta Tiamat, el seu eixèrcit es va dispersar, i Kingu va ser fet presoner. Marduk li va arrebatar les tablillas del destí i les va fer seues (IV:119-122).

Tornant al cadàver de Tiamat, Marduk va esclafar el cap en el seu maza i li va tallar les venes (IV:128-132): la sanc, escampada pel vent, va dur la notícia de la victòria als demés deus, i «el Senyor (Marduk) va descansar, analisant el cadàver per a vore cóm ho anava a desmembrar d'un modo adequat» (IV:135). Davant tot, ho va separar en dos parts com una closca (IV:137), i va posar una de les mitats en el cel, com un sostre que no deixara que s'escaparen les aigües que hi havia damunt (IV:138-140). Després va fixar les morades d'alguns dels deus en el cel (IV:141-146). Va establir les estacions creant les estreles i les constelacions (V:1-11), els mesos creant la lluna (Nannar) i indicant-li en precisió els seus cicles (V:12-36); aixina mateix va crear el sol, els núvols a partir de certa bromera procedent de Tiamat (V:47-49). Marduk va crear també els vents i les tormentes, pero es va reservar per a sí mateixa dispondre d'ells a la seua discreció (V:50-52). En obrir a Tiamat, hi havia aigua salada (els oceans), i dels ulls de la deesa morta varen brotar els rius Tigris i Éufrates (V:54-55). I aixina, en el cos inerte de Tiamat Marduk va seguir formant les montanyes, els rius i el restant del món (V:56-67). Terminat tot i havent establit les lleis i decrets que regirien l'ordenat funcionament del cel i de la terra, va entregar les regnes de tot al seu pare Ea (V.67-68).

Els deus varen homenajar i varen rendir pleitesía a Marduk (V:77-116), que va passar de ser un dels últims deus en ser engendrat a ser el Senyor (Beʿl), com varen proclamar Lahmu i Lahamu: «Abans Marduk era el nostre fill volgut, ara és el vostre rei: obediu el seu mandat» (V:109-110). Al final d'aquella celebració, Marduk va anunciar a l'assamblea dels cels que anava a construir el seu palau com a lloc del seu repòs, i que cridaria al palau Babilonia, rebent l'aprovació dels demés deus (V:119-158).

Marduk, llavors, va comunicar al seu pare Ea un nou pla:

Amasaré la sanc i faré que hi haja ossos. Crearé una criatura amable, 'home' es dirà.
Tindrà que estar al servici dels demés, per a que ells vixquen en esment.

Un deu hauria de ser sacrificat per a utilisar la seua sanc en la creació del home. Aixina, Marduk, a sugerència de Ea, va reunir als deus i els va preguntar: «¿Quí va instigar el conflicte? ¿Quí va fer rebel a Tiamat i va posar en marcha la guerra? Que siga entregat qui va instigar el conflicte» (VI:23-25). Els deus varen dur a l'antic conseller i espós de Tiamat, Kingu, davant Ea i allí li varen donar mort (VI:31-32), i «de la seua sanc ell (Ea) va crear a el home» (VI:33). I als hòmens els va ser assignat el servici dels deus per a que ells pogueren descansar (VI:34-38).

Terminada la creació del home, els Annunaki (els deus fills de Anu) varen decidir alçar «un santuari de gran renom» en honor a Marduk, un lloc per al seu repòs (VI:51). Marduk els va animar a realisar el seu proyecte: «Construïu Babilonia (Babel), la tasca que vos heu propost» (VI:57). I els fills de Anu varen fer rajoles i varen construir la ciutat. La primera obra va ser la construcció del temple de Marduk: el santuari Esagila en el cim del zigurat Etemenanki. Era una rèplica del santuari celestial de Ea, el Apsu (VI:59-65). Després, cada deu es va fer el seu propi santuari.

Terminades les obres, Marduk va reunir a tots els deus en un convit en l'Esagila i va proclamar: «Esta és Babilonia (Babel), vostra morada assignada. ¡Complagau-vos ací! ¡Assenteu-vos en alegria!» (VI:72-73). En este context, Marduk va confirmar les lleis que havia establit i es varen dividir les tasques dels deus. (VI:78-81). Anu va prendre l'arc de Marduk, en el que este havia vençut a Tiamat, i, despuix de ponderar-ho en paraules elevades, ho va fixar en el cel junt en els atres elements i ho va fer lluir (VI:82-91). Per últim, els deus varen entregar a Marduk el regnat suprem: Anu va posar un tro elevat per a que s'assentara Marduk, els deus es varen comprometre a obedir-li en jurament, i Ansar li va donar el excelso nom de Asaluhi (VI:92-101). Els deus varen començar llavors una llarga oració exaltant a Marduk i recitant cada u dels seus cinquanta noms (VI:121-VII:136). Per últim, el mateix Ea, en escoltar esta lletania de noms gloriosos del seu fill, va proclamar: «¡Que es cride, com yo, Ea; que controle el conjunt dels meus ritos; que administre tots els meus decrets!» (VII:140.142).

El Enuma Elish termina en una exhortaació a recordar sempre els cinquanta noms de Marduk i a no ser negligent per a en ell: «Un pare li'ls ensenyarà al seu fill, i han de ser explicats als pastors» (VII:147-148). Perque «si un no és negligent per a en Marduk, el senyor (Enlil) dels deus, el seu camp florirà i ell mateixa prosperarà» (VII:149-150).

Interpretacions

El poema és vist com el història de l'eterna lluita entre l'Orde i el Caos, ya que mostra l'arquetip del guerrer que lluita contra el Caos, pese a no conseguir derrotar-li mai, per lo que la lluita és constant. Per això, Marduk, deu de la llum i l'orde, deu véncer a Tiamat, qui representa a l'obscuritat i el caos.

Tiamat és una deesa mare monstruosa i irracional, de naturalea primitiva i vengativa, terrenal, que representa al món sensitivo i corruptible, mentres que Marduk obté la confiança dels deus per a instaurar l'orde enfrontant-se a ella, en el poder que li otorga la paraula i la llei, representant al món immaterial i inteligible, el camí desijat pels deus per a crear el món civilisat.

Des d'una perspectiva marxista, Erich Fromm considera Enûma Elish com l'expressió poètica de la transformació de la societat des del matriarcat al patriarcat, més precisament el canvi de paradigma de la fertilitat de la terra com a font de la vida i la creació a la raó com a font de la creació humana.

Vore també

• Atrahasis
• Mitologia caldea
• Mummu

Bibliografia

• Enūma elish. El poema babilonio de la creació. Edició de Rafael Jiménez Zamudio. Catedra, 2020.