Anar al contingut

Els protocols dels sabio de Sion

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Els protocols dels sabio de Sion

Els protocols dels sabio de Sion (en ruso: Протоколы сионских мудрецов, transliterat com Protokoly Sionskij Mudretsov, usualment abreviat a Сионские протоколы, Sionskie Protokoly) són un libelo panfletari antisemita.[1] En la seua forma més difosa va ser compilado en l'Imperi rus a principis del sigle XX, basant-se en varis texts ficticis i en l'objecte de justificar ideològicament els pogroms que sofrien els judeus en la Rússia sarista.[2][3][3]

El text, considerat una farsa, afirma ser la transcripció d'unes supostes reunions dels «sabio de Sion», en la que estos detallen els plans d'una conspiració judeo-masónica, que consistia en el control de la maçoneria i dels moviments comunistes, en totes les nacions de la Terra, i que tindria com a fi últim fer-se en el poder mundial. Els Protocols són la publicació antisemita més famosa i més àmpliament difosa de l'época contemporànea. «Hitler els prenia com una ilustració de l'existència dels designis amagats dels judeus, una demostració de la seua permanent mentira. Encara hui, el text seguix circulant, en particular dins de les rets islamistes, i resorgix periòdicament entre els partidaris de l'extrema dreta. Ademés, constituïx un dels grans temes de la propaganda negra antisemita en Internet».[4]

En 1921, el diari britànic The Times va indicar que es tractava d'un “terramaner plagi” de l'obra Diàlec en l'infern entre Maquiavelo i Montesquieu, o la política de Maquiavelo en el sigle XIX, de Maurice Joly (a on s'ataca de forma velada un supost complot de Napoleó III per a dominar el món).[5][6][7]


Este text ha segut utilisat per individus i grups que pretenen inculcar l'odi als judeus.[2][1][8][9][10]

Creació

Llibre antisemita brasiler.

Els Protocols són un document fabricat per a fingir ser real. L'evidència textual mostra que no va poder haver segut produït abans de 1901. Per eixemple, el document aludix a l'assessinat d'Humberto I d'Itàlia, que va tindre lloc en 1900, i a l'assessinat del president nortamericà William McKinley, que va tindre lloc en 1901, com si estos fets hagueren estats planejats de bestreta.[11] El títul de Sergei Nilus per a la primera edició, àmpliament difosa, conté les dates "1902-1903" i és provable que el document s'haja escrit en eixe periodo en Rússia.[12] Cesare G. De Michelis argumenta que el document va ser fabricat en els mesos posteriors al congrés sioniste rus de setembre de 1902 i que es tractava originalment d'una paròdia de l'idealisme judeu destinada a la circulació interna entre círculs antisemites fins que es va decidir publicar-ho com si fora real. Les contradiccions en varis testimonis mostren que les persones involucrades —inclós l'editor inicial del text, Pavel Krushevan— varen ocultar deliberadament els orígens del text i varen mentir sobre ell en les décades posteriors.[13]

Si l'ubicació de la falsificació en la Rússia de 1902-1903 és correcta, llavors va ser escrita al començ d'una série de pogroms antijudíos en l'Imperi rus, en els que mils de judeus varen ser assessinats o varen fugir del país. Moltes de les persones que De Michelis sospita que estan involucrades en la falsificació, varen ser responsables directament d'incitar als pogroms.[14]


La primera menció dels Protocols va ser realisada en 1902 pel periodiste Mijaíl Osipovich Menshikov en un artícul en el periòdic conservador de Sant Petersburg titulat Novoye Vremya. Va escriure que una venerable dama de la classe alta li havia sugerit llegir un chicotet fullet, Els Protocols dels Sabio de Sion, que denunciava "una conspiració contra el món". Ménshikov es va mostrar molt escèptic sobre la seua autenticitat i va menysprear als seus autors i divulgadores com "persones en febra cerebral".[15]

En 1903, els Protocols es varen publicar com una série d'artículs en ”Znamya”, un periòdic de les Centurias Negres propietat de Pavel Krushevan. Este havia iniciat el pogrom de Kishinev quatre mesos abans.[16]

Va aparéixer de nou en 1905 com a capítul final (Capítul XII) de la segona edició de Velikoe v malom i antikhrist ("Lo gran en lo chicotet i el Anticristo"), un llibre de Sergei Nilus. Est afirmava que els Protocols eren obra del Primer Congrés Sioniste, celebrat en 1897 en Basilea, Suïssa.[17] Quan es va senyalar que el Primer Congrés Sioniste havia segut obert al públic i que varen assistir molts no judeus, Nilus va canviar la seua versió, dient que els Protocols eren el treball de reunions dels Sabio de Sion entre 1902 i 1903, contradient la seua pròpia declaració prèvia de que havia rebut la seua còpia en 1901:


En 1906 els Protocols varen aparéixer en forma de fullet editat per Georgy Butmi de Katzman.[17]

Estes primeres impressions en rus es varen utilisar com a ferramenta per a convertir als judeus en chivo expiatorio, a els qui els monàrquics culpaven de la derrota en la guerra rus-japonesa i la revolució de 1905. Tots els texts tenen en comú l'idea de que els judeus aspiren a dominar el món. Ya que els Protocols es presenten simplement com un document, es necessiten la portada i la contraportada per a explicar el seu supost orige. No obstant, les diverses chafades són mútuament inconsistentes. L'afirmació general és que el document va ser furtat d'una organisació judeua secreta. Ya que el supòsit manuscrit original furtat no existix, un es veu obligat a restaurar una suposta edició original. Aixina ho va fer l'estudiós italià Cessara G. De Michelis en 1998, en una obra traduïda a l'anglés i publicada en 2004, a on tracta el seu tema com apòcrif.[17][18]

En 1905 una investigació secreta ordenada per Pyotr Stolypin, president del Consell de Ministres de Rússia, va aplegar a la conclusió de que els Protocols varen aparéixer per primera volta en París en círculs antisemites al voltant de 1897-1898.

[19] Quan Nicolás II va conéixer els resultats de l'investigació va dir que els eixemplars dels Protocols "deurien ser confiscats, una bona causa no pot defendre's per mijos bruts".[20] A pesar d'esta orde, o per la "bona causa", varen proliferar numeroses còpies.[5] Nicolás II va llegir posteriorment a la seua família els Protocols durant la seua estància pres.[21] Es va trobar una còpia dels Protocols entre els efectes personals de Nicolás II despuix de la seua eixecució.[22]

A mida que es desenrollava la Revolució Russa, lo que va provocar que els russos afiliats al Moviment Blanc fugiren a Occident, este text es va convertir en un arma política utilisada contra els bolcheviques, que eren descrits com abrumadorament judeus i que supostament eixecutaven el "pla" plasmat en els Protocols. L'objectiu era desacreditar la Revolució d'Octubre, impedir que Occident reconeguera a l'Unió Soviètica i provocar la caiguda del règim de Vladimir Lenin.[17][18][22][3][2][23] Durant uns quinze anys, els Protocols varen tindre escassa influència, pero a partir de 1917 es varen vendre millons d'eixemplars en més de vint idiomes.[24]

En 1921 la princesa Catherine Radziwill va donar una conferència privada en Nova York en la qual va dir que els Protocols eren una falsificació realisada entre 1904 i 1905 pels periodistes russos Matvei Golovinski i Manasevich-Manuilov baix la direcció de Pyotr Rachkovsky, cap del servici secret rus en París.[25]


En 1944 l'escritor alemà Konrad Heiden va identificar a Golovinski com un autor dels Protocols.[26] El relat de Radziwill va ser recolzat per l'historiador rus Mijaíl Lepekhine, qui va publicar les seues troballes en novembre de 1999 en el semanari francés L'Express.[27] Lepekhine va considerar els Protocols com a part d'un esquema per a persuadir al sar Nicolás II de que la modernisació de Rússia era en realitat partix d'un pla judeu per a controlar el món.[28] Stephen Eric Bronner va escriure que els grups oposts al progrés, el parlamentarisme, l'urbanisació i el capitalisme, i a un paper judeu actiu en estes institucions modernes, es varen sentir particularment atrets per l'antisemitisme del document. [29] L'acadèmic ucranià Vadim Skuratovsky va realisar un extens anàlisis lliterari, històric i llingüístic dels Protocols senyalant l'influència de la prosa de Fyodor Dostoyevsky (en concret de El gran inquisidor i Els dimonis) en els escrits de Golovinski, incloent els Protocols.[28]

Teòrics de la conspiració senyalen que Els sabio de Sion s'haurien reunit durant el Primer Congrés Sioniste celebrat en Basilea, Suïssa del 29 al 31 d'agost de 1897, el qual va ser presidit per Theodor Herzl.[30] No obstant, no existix evidència que demostre l'existència d'una societat secreta en tal nom. Els Protocols pretenen ser les actes alçades per dita organisació.[31]

Trasfondo en les teories de la conspiració

En la societat russa ya existia un resentiment cap als judeus pero l'idea d'una conspiració judeua internacional per a dominar el món va ser acunyada en la década de 1860. Jacob Brafman, un judeu de Minsk, va tindre una baralla en agents del kahal local despuix de lo que es va convertir a l'Iglésia ortodoxa russa i va escriure texts que polemisaven contra el Talmud i el kahal.[32] Brafman va dir en els seus llibres Les germandats judeues locals i universals (1868) i El llibre del kahal (1869), publicades en Vilna, que un kahal secret tenia l'objectiu de socavar als empresaris cristians ortodoxos, apoderar-se de les seues propietats i, en última instància, fer-se en el poder polític. També va dir que hi havia una ret conspiratoria internacional baix el control central de l'Aliança Israelita Universal de París, que llavors es trobava liderada per Adolphe Crémieux, un prominent francmaçó.[32]


Despuix dels escrits de Brafman, atres obres varen difondre un concepte similar al dels Protocols. Entre estes està La conquista del món pels judeus (1878),[33] publicat en Basilea i escrit per Osman Bey (naixcut com Frederick van Millingen). Millingen era un britànic fill del mege britànic Julius Michael Millingen, pero va servir com a oficial en l'eixèrcit de l'Imperi otomà, a on va nàixer. Es va convertir a l'islam i despuix a l'Iglésia ortodoxa russa. La seua obra va ser succeïda per El Talmud i els judeus (1879), d'Hippolytus Lutostansky, que afirmava que els judeus volien repartir-se Rússia.[34]

Maurice Joly

S'ha calculat que uns 160 passages dels Protocols[35] varen ser plagiats de la sàtira política de Maurice Joly titulada Diàlec en l'infern entre Maquiavelo i Montesquieu. L'obra de Joly és un atac a penes velat a les ambicions polítiques de Napoleón III, el qual, representat pel personage no judeu Maquiavelo,[7] planeja apoderar-se del món. Joly, un republicà que posteriorment va servir en Comuna de París, va ser jujat el 25 d'abril de 1865 i sentenciat a 15 mesos de presó com a resultat directe de la publicació d'este llibre.[36] Umberto Eco va considerar que Diàlec en l'infern va plagiar parts a la seua volta d'una novela d'Eugène Sue titulada Els Mystères du Peuple (1849–56).[37] Joly es va suïcidar en 1878.[2]

Frases identificables com de Joly constituïxen un 4% de la primera mitat de la primera edició i un 12% de la segona mitat; edicions posteriors, incloent la majoria de les traduccions, tenen frases més llargues de Joly.[38]

Els Protocols 1-19 seguixen de prop l'orde dels Diàlecs 1-17 de Maurice Joly. Per eixemple:

Montesquieu: ¿Cóm són els préstams? Per l'emissió d'obligacions, que implica per al Govern l'obligació de pagar interessos proporcionals al capital que ha pagat. Aixina, si un préstam és del 5%, l'Estat, despuix de 20 anys, ha pagat una suma igual al capital prestat. Als 40 anys ha pagat el doble, i el triple despuix de 60 anys: no obstant, seguix sent deutor de tot el capital (Diàlecs, de Joly, p. 250)

Un préstam és un assunt del paper del Govern, que comporta l'obligació de pagar interessos que ascendixen a un percentage de la suma total dels diners prestats. Si un préstam està en el 5%, llavors en 20 anys, el Govern hauria pagat innecessàriament una suma igual a la del préstam en la finalitat de cobrir el percentage. En 40 anys s'ha pagat el doble, i en 60 tres voltes eixa cantitat, pero el préstam continua com un deute no pagat (Protocols, de Nilus, p. 77)

Maquiavelo: De la mateixa manera que el deu Vishnú, la meua prensa tindrà un centenar de braços, i eixos braços es donen la mà en tots els diferents matisos d'opinió en tot el país (Diàlecs, de Joly, p. 141)

Estos periòdics, de la mateixa manera que el deu de l'Índia Vishnú, seran dotats de centenars de mans, cada una de les quals se senten en el pols diferent de l'opinió pública (Protocols, de Nilus, p. 43)

Montesquieu: Ara entenc la figura del deu Vishnú: tens un centenar de braços, com l'ídol de l'Índia, i cada u dels dits toca un resort (Diàlecs, de Joly, p. 207)

El nostre govern s'assembla al deu hindú Vishnú. Cada una de les nostres cent mans activarà un resort de la maquinària social de l'Estat (Protocols, de Nilus, p. 65)

Organisaré, per eixemple, immensos monopolis financers —reserves de la fortuna pública— dels que dependrà tan estretament la sòrt de totes les fortunes privades, que al sendemà de qualsevol catàstrofe política seran absorbides en el crèdit de l'Estat. Vosté és economiste, Montesquieu: pese el valor d'esta combinació. (Diàlecs, de Joly, p. 75)

Be pronte organisarem enormes monopolis —colossals reserves de riquees— en els que les fortunes dels cristians, inclús les grans, dependran de tal forma d'ells, que al sendemà d'una catàstrofe política seran absorbides en el crèdit dels Estats. Senyors economistes ací presents, consideren l'importància d'esta combinació (Protocols, de Nilus, p. 42)

Cal aplegar a que en l'Estat hi haja solament proletaris, alguns millonaris i soldats (Diàlecs de Joly, p. 77)

Cal que en els Estats hi haja solament proletaris, alguns millonaris... i soldats (Protocols, de Nilus, p. 45)

Sila va tornar deificado, ningú va tocar un cabell del seu cap (Diàlecs, de Joly, p. 159)

Sila estava deificado (ningú va tocar un cabell del cap de Sila) (Protocols, de Nilus, p. 93)

Hermann Goedsche

Goedsche va escomençar una carrera com a columnista conservador i va escriure ficció lliterària baix el pseudónimo Sir John Retcliffe.[39] La seua novela de 1868 Biarritz conté un capítul titulat El cementeri judeu de Praga i el Consell de Representants de les Dotze Tribus d'Israel. En ell, Goedsche (que no sabia que només dos de les dotze "tribus" bíbliques originals permaneixien) representa una reunió nocturna clandestina de membres d'una misteriosa caçola rabínica que està planejant una "conspiració judeua" diabòlica. Durant la mijanit, s'apareix el diable per a contribuir en les seues opinions i coneiximents. El capítul s'assembla molt a una escena de l'obra Giuseppe Balsamo (1848) d'Alejandro Dumas, en la qual Joseph Balsamo, també conegut com Alessandro Cagliostro, i companyia planegen l'assunt del collar.[40]


En 1949 el hispanista neerlandés J. A. van Praag va aplegar a la conclusió de que Hermann Goedsche devia conéixer l'obra de l'escritor espanyol del Sigle d'Or Francisco de Quevedo titulada L'Illa dels Monopantos, un relat de ficció satírica dirigit contra el Comte-Duc d'Olivares, valgut del rei Felipe IV, en el que es conta el història de la reunió secreta dels rabíns d'Europa en els cristians que estan disposts a colaborar en ells -els "monopantos"- per a apoderar-se del món. Esta relació és considerada provable pel hispanista francés Joseph Pérez.[3]

Gonzalo Álvarez Chillida, historiador espanyol, també creu provable el hipòtesis de van Praag, ya que Goedsche "era un home interessat pels temes hispans, com ho va demostrar en dos de les seues noveles, titulades Villafranca i Pobla". Aixina, lo que Quevedo va concebre com una fantasia satírica, "inspirant-se sense dubte en el supost complot dels converso, revelat per la Carta dels judeus de Constantinopla", de Juan Martínez Silíceo, en el XIX alguns antisemites, seguint l'estructura i contingut dels Monopantos, ho varen convertir en autèntiques reunions judeues secretes.[41]

En 1872 una traducció russa de El cementeri judeu de Praga va aparéixer en Sant Petersburg com un panflet separat que supostament no era ficció. François Bournand, en el seu Els Juifs et nos Contemporains (1896), va reproduir el soliloquio al final d'un capítul en el que el personage Levit expressa com un fet el desig de que els judeus siguen "reis del món en 100 anys", donant crèdit a un "principal rabí John Readcliff". La perpetuació del mit de l'autenticitat de l'història de Goedsche, en particular el "discurs del rabí", va facilitar relats posteriors de l'igualment mítica autenticitat dels Protocols. De la mateixa manera que en els Protocols, molts varen afirmar que el fictici "discurs del rabí" tenia un to d'autenticitat, independentment del seu orige: "Este discurs va ser publicat en la nostra época, fa díhuit anys", es llig en un reportage de 1898 del periòdic La Croix, "i tots els Els acontenyiments que ocorrien davant els nostres ulls varen ser anticipats en ell en una precisió verdaderament aterradora."[42]

Estructura i contingut

Els Protocols és una obra de ficció, escrita intencionalment per a culpar als judeus d'una varietat de mals. Els que la distribuïxen afirmen que documenta una conspiració judeua per a dominar el món. Pero la conspiració i els seus presunts líders, referits com "els sabio de Sion", mai varen existir.[1][8][2]

Els "Protocols" pretenen documentar les actes d'una reunió de finals del XIX a la que varen assistir líders judeus mundials, els "Sabio de Sion", que conspiren per a controlar el món.[43][44]


La falsificació posa en boca dels líders judeus una varietat de plans, la majoria dels quals deriven de vells fraus antisemites.[43][44] Per eixemple, els "Protocols" inclouen plans per a subvertir la moral del món no judeu, plans per a que els banquers judeus controlen les economies del món, plans per al control judeu de la prensa i, en última instància, plans per a la destrucció de la civilisació.[44]

El document consistix en 24 "protocols". Estos han segut analisats per Steven Jacobs i Mark Weitzman, que varen senyalar diversos temes recurrents en els mateixos segons es detalla en la següent taula:[45]

Protocol Títul[45] Temes[45]
1 La doctrina bàsica: "El dret està en el poder" Llibertat; autoritat i poder; ore = diners
2 La guerra econòmica i la desorganisació conduïxen al govern internacional Conspiració política econòmica internacional; prensa/mijos com a ferramentes
3 Métodos de conquista Poble judeu, arrogant i corrupte; triar/elecció; servici públic
4 La destrucció de la religió pel materialisme Els negocis són frets i desalmado; gentils com a esclaus
5 Despotisme i progrés modern Ètica judeua; la relació del poble judeu en la societat en general
6 L'adquisició de terres, el foment de l'especulació Propietat de la terra
7 Una profecia de guerra mundial Malestar intern i discòrdia (front al sistema judicial) que conduïxen a la guerra versus shalom/pau
8 El govern de transició Element criminal
9 La propaganda omnipresent Llei; educació; francmaçoneria
10 Abolició de la Constitució; ascens de l'autocracia Política; govern de la majoria; lliberalisme; família
11 La Constitució de l'autocracia i el govern universal gentils; participació política judeua; maçoneria
12 El regne de la prensa i del control Lliberteu, censura de la prensa, publicació
13 Convertir el pensament públic de lo essencial a lo no essencial Gentils; negoci; triar/elecció; prensa i censura; lliberalisme
14 La destrucció de la religió com a preludi al sorgiment del Deu judeu Judaisme; Deu; gentils; llibertat; pornografia
15 Utilisació de la maçoneria: repressió desapiadada dels enemics gentils; maçoneria; Sabio d'Israel; poder i autoritat polítics; rei d'Israel
16 L'anulació de l'educació Educació
17 El destí dels advocats i del clero Advocats; clero; cristianisme i autoria no judeua
18 L'organisació del desorde Maldat; discurs
19 Enteniment mutu entre governant i poble Rumor; martiri
20 El programa financer i la construcció Imposts i tributació; préstams; captiveri; usura; préstam de diners
21 Préstams interns i crèdit governamental Mercat de valors i bossa de valors
22 La beneficència del govern judeu Ore=diners; triar/elecció
23 L'inculcació de l'obediència Obediència a l'autoritat; esclavitut; triar/elecció
24 El governant judeu Monarquia; document com a ficció

En la Biblioteca Britànica es conserven 43 edicions distintes. L'eixemplar rus de 1905 es troba en el número 3296 d. 17, i du el sagell d'entrada «British Museum, 10 d'agost de 1906».[46][47]

Vore també

Notes i referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Enciclopèdia del Holocaust: Els Protocols dels Sabio de Sion
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Camacho Hidalgo, Santiago (2008). «4 Els Protocols dels Sabio de Sión», Vint grans fraus de l'història, Madrit Edaf, pp. 57-71. ISBN 9788441420564. Consultat el 17 d'octubre de 2014.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Pérez, Joseph (2005). Els judeus en Espanya, Madrit, Marcial Pons, Edicions d'Història, pp. 258-259. ISBN 9788496467033. Consultat el 17 d'octubre de 2014.
  4. ↑ Wieviorka, 2018, p. 46.
  5. ↑ 5,0 5,1 Claves, reprinted from The. The Truth About "The Protocols": A Literary Forgery. Consultat el 14 de decembre de 2017.
  6. ↑ Wieviorka, 2018, p. 45-47.
  7. ↑ 7,0 7,1 Ye’r, Bat; Kochan, Miriam; Littman, David(2001).«Islam and Dhimmitude».Fairleigh Dickinson University Press.: 142..
  8. ↑ 8,0 8,1 Els Protocols dels Sabio de Sion
  9. ↑ Álvarez Chillida, Gonzalo (2007). L'antisemitisme en Espanya, Colecció Humanitats, pp. 181. ISBN 978-84-8427-471-1. Consultat el 17 d'octubre de 2014.
  10. ↑ Juan Bautista Bergua (1964). Història de les religions, Madrit, Clàssics Bergua,(OCoLC)612517378. Consultat el 17 d'octubre de 2014.
  11. ↑ De Michelis, 2004, pp. 62–65.
  12. ↑ De Michelis, 2004, p. 65.
  13. ↑ De Michelis, 2004, pp. 76–80.
  14. ↑ Hadassa Ben-Itto, The Lie that Wouldn't Die: The Protocols of The Elders of Zion, p. 280 (London: Vallentine Mitchell, 2005). ISBN 0-85303-602-0
  15. ↑ Kadzhaya, Valery (2005-12-17). «The fraud of the century, or a book born in hell». The New Claves. Archivat des de l'original, el 2005-12-17.
  16. ↑ Kadzhaya, Valery. «The Fraud of a Century, or a book born in hell». Archivat des de l'original, el 2005-12-17..
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 De Michelis, 2004.
  18. ↑ 18,0 18,1 Cohn, 1967.
  19. ↑ Fyodorov, Boris«P. Stolypin's attempt to resolve the Jewish question».Consultat el 2006-11-23.(en ru).
  20. ↑ Burtsev, Vladimir(1938).«The Protocols of the Elders of Zion: A Proved Forgery».Jewniverse.: 106.(en ru).
  21. ↑ «Five myths about the Romanovs», The Washington Post, 2018-10-26.
  22. ↑ 22,0 22,1 Figes, 2000, p. 287.
  23. ↑ Cohn, Norman (1983). El mit de la conspiració judeua internacional: els Protocols dels sabio de Sión, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 9788420619422.
  24. ↑ «Jewish World Plot».The Times.Consultat el 12 de setembre de 2011.(en anglés)
  25. ↑ «Princess Radziwill Quizzed at Lecture; Stranger Questions Her Title After She Had Told of Forgery of "Jewish Protocols." Creates Stir at Astor Leaves Without Giving His Name – Mrs. Huribut Corroborates the Princess. Stranger Quizzes Princess. Corroborates Mme. Radziwill. Never Reached Alexander III. The Corroboration. Says Orgewsky Was Proud of Work.», The New York Times, 1921-03-04. Consultat el 2008-08-05.
  26. ↑ Freund, Charles Paul(February 2000).«Forging Protocols».Reason Magazine.Consultat el 2008-09-28..
  27. ↑ Conan, Éric(1999-11-16).«Els secrets d'unix manipulation antisémite».L’Express.(en fr).
  28. ↑ 28,0 28,1 Skuratovsky, Vadim(2001).«The Question of the Authorship of 'The Protocols of the Elders of Zion'».Judaica Institute..
  29. ↑ Bronner, 2003, p. ix, 56.
  30. ↑ M. E. Jouin: Comentari als protocols.
  31. ↑ [enllaç trencat]
  32. ↑ 32,0 32,1 Petrovsky-Shtern, 2011, p. 60.
  33. ↑ Donskis, Leonidas (2003). Forms of Hatred: The Troubled Imagination in Modern Philosophy and Literature, Rodopi. ISBN 978-9042010666.
  34. ↑ «Ritual murder encouraged...», The New York Times, 1911-08-27.
  35. ↑ Cohn, Warrant for Genocide, 1970, p. 82.
  36. ↑ Bronner, Stephen Eric (2018). A Rumor about the Jews: Conspiracy, Anti-Semitism, and the Protocols of Zion (en en), Springer, pp. 68–70. ISBN 978-3-319-95396-0.
  37. ↑ Eco, Umberto(1994).«Six Walks in the Fictional Woods».Harvard University Press.Cambridge, MA:: 135.
  38. ↑ De Michelis, 2004, p. 8.
  39. ↑ Cohn, Norman(1966).«Warrant for Genocide: The Myth of the Jewish World-Conspiracy and the Protocols of the Elder of Zion».Harper & Row.: 32–36..
  40. ↑ Eco, Umberto(1998).«Serendipities: Language and Lunacy».Columbia University Press.New York:: 14.
  41. ↑ Álvarez Chillida, Gonzalo (2002). L'antisemitisme en Espanya: l'image del judeu, 1812-2002, Madrit, Marcial Pons, pp. 50-51. ISBN 9788495379498. Consultat el 17 d'octubre de 2014.
  42. ↑ Olender, Maurice(2009).«Race and Erudition».Harvard University Press.: 11..
  43. ↑ 43,0 43,1 Chanes, 2004, p. 58.
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 Shibuya, 2007, p. 571.
  45. ↑ 45,0 45,1 45,2 Jacobs i Weitzman, 2003, pp. 21–25.
  46. ↑ M. E. Jouin, Comentari als Protocols.
  47. ↑ Willie Martin, Compendio dels Protocols.

Bibliografia

  • Álvarez Chillida, Gonzalo (2002). L'antisemitisme en Espanya: l'image del judeu, 1812-2002, Madrit, Marcial Pons. ISBN 9788495379498. Consultat el 17 d'octubre de 2014.
  • Hagemeister, Michael (2006). Nationalist Myths and Modern Mija. Contested Identities in the Age of Globalization, pp. 243–255.
  • Hagemeister, Michael(2008).«The Protocols of the Elders of Zion: Between History and Fiction».New German Critique.35(103): 83–95.doi:10.1215/0094033X-2007-020.
  • (2011) «The Protocols of the Elders of Zion in court: The Bern trials, 1933–1937», The Global Impact of 'The Protocols of the Elders of Zion', Routledge, pp. 241–253.
  • Jacobs, Steven Leonard; Weitzman, Mark (2003). Dismantling the Big Lie: The Protocols of the Elders of Zion, KTAV Publishing House. ISBN 978-0-88125-785-4.
  • Kellogg, Michael (2005). The Russian Roots of Nazism White Émigrés and the Making of National Socialism, 1917–1945, Cambridge University Press.
  • Klier, John Doyle (2005). Imperial Russia's Jewish Question, 1855–1881, Cambridge University Press. ISBN 978-0521023818.
  • Lüthi, Urs (1992). Der Mythos von der Weltverschwörung: die Hetze der Schweizer Frontisten gegen Juden und Freimaurer, am Beispiel dones Berner Prozesses um die 'Protokolle der Weisen von Zion' (en de), Helbing & Lichtenhahn. OCLC 30002662. ISBN 978-3-7190-1197-0.
  • (2011) «The enemy of humanity: The Protocols paradigm in nineteenth-century Russian Mentality», The Global Impact of The Protocols of the Elders of Zion. A century-old myth, Routledge. ISBN 978-0-415-59892-7.
  • Pipes, Daniel (1997). Conspiracy: How the Paranoid Style Flourishes and Where It Menges From, The Free Press, Simon & Schuster. ISBN 978-0-684-83131-2.
  • Ruud, Charles; Stepanov, Sergei (1999). «10. Protocols, Masons and Liberals», The Tsar's Secret Police, McGill-Queen's University Press.
  • Singerman, Robert(1980).«The American Career of the Protocols of the Elders of Zion».American Jewish History.71


Referències