Eixèrcit industrial de reserva

Desocupats en la coa d'un menjador social en Chicago durant la Gran Depressió, 1931. La "llei general de l'acumulació capitalista" de Marx postula que l'acumulació de riquea en un pol va acompanyada de l'acumulació de misèria i la creació d'un eixèrcit de reserva de mà d'obra en l'atre.

Eixèrcit industrial de reserva és un concepte desenrollat per Karl Marx en la seua obra El Capital que es referix a l'existència estructural, en les societats que el seu modo de producció és el capitaliste, d'una part de la població que resulta excedentaria com força de treball relatiu a les necessitats de l'acumulació del capital. Un eixèrcit industrial de reserva —un eixèrcit de desocupats permanent— és necessari per al bon funcionament del sistema de producció capitalista i la necessària acumulació de capital. És sinònim de «població obrera sobrera», encara que este terme és més ampli per incloure a aquells impossibilitats per al treball.

Marx no va inventar el terme "eixèrcit industrial de reserva". El seu colaborador Friedrich Engels ya ho va utilisar en el seu llibre La situació de la classe obrera en Anglaterra de 1845. Lo que Marx va fer va ser teorizar l'eixèrcit de reserva del treball com una part necessària de l'organisació capitalista del treball. Com resumix Engels en Del socialisme utòpic al socialisme científic:

I aixina com l'implantació i l'aument quantitatiu de la maquinària varen dur en si el desplaçament de millons d'obrers manuals per un número reduït d'obrers mecànics, el seu perfeccionament determina l'eliminació d'un número cada volta major d'obrers de les màquines, i, en última instància, la creació d'una massa d'obrers disponibles que sobrepuja la necessitat mija d'ocupació del capital, d'un verdader eixèrcit industrial de reserva, com yo vaig haver de cridar-ho ya en 1845, d'un eixèrcit de treballadors disponibles per als temps en que l'indústria treballa a tot vapor i que després, en les crisis que sobrevenen necessàriament despuix d'eixos periodos, es veu llançat el carrer, constituint en tot moment un grillete nugat als peus de la classe treballadora en la seua lluita per l'existència contra el capital i un regulador per a mantindre els salaris en el nivell baix que correspon a les necessitats del capitalisme.

Marx "va rebujar de pla la possibilitat d'alcançar el plena ocupació dins dels llímits del modo capitaliste de producció", ya que ha d'existir una oferta illimitada de força de treball a fi d'impedir que els auments salarials absorbixquen les guanys dels capitalistes. "Grosso modo, la desocupació de la força de treball és consustancial al modo de producció capitalista i a les seues lleis del moviment". D'acort en Marx, en époques anteriors a l'implantació del sistema capitaliste, el desocupació estructural a escala massiva rarament existia, a banda d'aquell causat per desastres naturals i guerras. De fet, la paraula «ampre» seria un producte llingüístic d'esta era. Un nivell permanent de desocupació presupon una població obrera àmpliament depenent d'un sòu o salari per a la supervivència, sense possibilitat d'atres mijos de vida. Aixina com també el dret dels capitalistes o empresaris de contractar i despedir empleats d'acort en condicions econòmiques o comercials (precarietat laboral).

Marx va afirmar que no existixen lleis de població que siguen efectives en qualsevol moment, sino que cada modo de producció té les seues pròpies lleis demogràfiques. En este sentit si hi haguera superpoblación en una societat capitalista és superpoblación en relació en els requeriments de l'acumulació capitalista. És per açò que la demografia no pot restringir-se a contar gent de maneres diverses, ya que també ha de considerar les relacions socials entre ells.

Tots els métodos per a desenrollar la producció es trastruecan en mijos de dominació i explotació del productor, mutilen a l'obrer convertint-ho en un home fraccionat, ho degraden a la condició d'apèndix de la màquina, per mig de la tortura del treball aniquilen el contingut d'este, li enajenan a l'obrer les potències espirituals del procés laboral en la mateixa mida en que a dit procés s'incorpora la ciència com a potència autònoma, tornen constantment anormals les condicions baix les quals treballa, ho someten durant el procés de treball al més mesquí i odiós dels despotisme, transformen el temps de la seua vida en temps de treball, tiren la seua dòna i la seua prole baix la roda de Zhaganat del capital.

En essència, el mercat de força de treball està baix el domini total del capital. Com diu Marx: "En estes condicions, la llei de l'oferta i la demanda corona el despotisme capitaliste".

La construcció marxista del terme

Karl Marx introduïx el concepte de «eixèrcit industrial de reserva» en la secció 3 (Producció progressiva d'una superpoblación o d'un eixèrcit industrial de reserva) del capítul 23 del llibre I de El capital:

si l'existència d'una superpoblación obrera és producte necessari de l'acumulació o desenroll de la riquea sobre base capitalista, esta superpoblación es convertix a la seua volta en palanca de l'acumulació capitalista, més encara, en una de les condicions de vida del modo capitaliste de producció. Constituïx un eixèrcit industrial de reserva, un contingent disponible, que pertany al capital d'un modo tan absolut com si es criara i es mantinguera a les seues expensas.

El seu fundamentación és que en el desenroll del capitalisme, la composició orgànica del capital aumenta, lo que es traduïx que la massa del capital constant creix més ràpidament que el capital variable. Ademés el capital es vorà concentrat i centralisat en menys mans.

Sent esta la tendència històrica «absoluta», part de la població obrera devindrà «sobrant» front als requeriments de l'acumulació capitalista a lo llarc del temps. Paradòxicament, quant més rica siga una societat, més ampli serà el seu eixèrcit industrial de reserva.

No obstant, en desenrollar el concepte Marx aclarix que, depenent de l'estat de l'economia, l'eixèrcit industrial de reserva (lo que també es denomina desocupació estructural) s'expandirà o contraurà sent absorbida o expulsada força de treball de les masses valorisades pel capital. Aixina:

«L'acumulació capitalista produïx de manera constant, abans be, i precisament en proporció a la seua energia i al seu volum, una població obrera relativament excedentaria, açò és, excessiva per a les necessitats miges de valorisació del capital i per tant superflua. (...) A tot capitaliste li interessa, de manera absoluta, arrancar una cantitat determinada de treball d'un número menor d'obrers, en lloc d'extraure-la, en la mateixa baratura i inclús a un preu més convenient, d'un número major. (...) Quant més àmplia siga l'escala de la producció, tant més determinant serà eixe motiu. El seu pes s'acreix en l'acumulació del capital».

La naturalea de la gran indústria, per això, implica el canvi del treball, la fluïdea de la funció, la movilitat omnifacética de l'obrer. Per una atra part, reproduïx en la seua forma capitalista la vella divisió del treball en les seues particularitats petrificades. [...] Convertix en qüestió de vida o mort el substituir eixa monstruosidad de que es mantinga en reserva una miserable població obrera, pronta per a satisfer les variables necessitats d'explotació que experimenta el capital, per la disponibilitat absoluta de l'home per a complir les variables exigències laborals, el remplazar a l'individu parcial, al mer portador d'una funció social de detall, per l'individu totalment desenrollat, per al qual les diverses funcions socials són modos alternatius de posar-se en activitat.

Engels en Del socialisme utòpic al socialisme científic explica cóm l'anarquia de la producció capitalista genera, citant a Charles Fourier, crisis a on «la superabundancia es convertix en font de misèria i de penúria».

Tot el mecanisme del modo capitaliste de producció falla, agobiat per les forces productives que ell mateixa ha engendrat. Ya no encerta a transformar en capital esta massa de mijos de producció, que permaneixen inactius, i per açò precisament deu permanéixer també inactiu l'eixèrcit industrial de reserva.

Aportes d'atres filòsofs

En la seua obra conjunta Dialèctica de l'Ilustració els alemans Theodor Adorn i Max Horkheimer comenten lo següent:

«Els dominadors mateixos no creuen en cap necessitat objectiva (...). Només els dominats prenen com invariablement necessari el procés que en cada pujada decretada del nivell de vida els fa una miqueta més impotents. Una volta que es pot garantisar el sustente vital dels que encara són amprats en el maneig de les màquines en una part mínima del temps de treball que està a disposició dels senyors de la societat, el restant superfluo, l'immensa massa de la població és instruïda ara com a guàrdia adicional per al sistema, per a servir hui i matí de material als seus grans plans. Esta massa és alimentada com a armada dels parats. La seua reducció a purs objectes de l'administració, que configura de bestreta a tots els sectors de la vida moderna, fins al llenguage i la percepció, aparenta per a ells la necessitat objectiva davant la qual es creuen impotents. La misèria, com a contraposició de poder i impotència, creix fins a l'infinit junt en la capacitat de suprimir perdurablemente tota misèria».

Vore també

• Desocupació estructural
• Relacions de producció
• Sobreproducció

• [[Archiu:{{#switch:Marxisme|20px|Vore el portal sobre Marxisme]] Portal:Marxisme. Contingut relacionat en Marxisme.