Domo de sal
Un domo de sal o diapiro salino és un tipo d'estructura geològica en forma de cúpula, que s'origina quan un gros llit de minerals evaporíticos (principalment sal comuna o halita) localisat en profunditat, s'introduïx verticalment en els estrats rocosos circumdants, formant un diapiro. És una formació important en la geologia del petròleu, perque les estructures de sal són impermeables i poden conduir a la formació d'una trampa estratigráfica.
Formació
La formació d'un domo de sal comença en el depòsit de sal en una conca marina aïllada. Degut a que el fluix d'eixida de l'aigua de mar rica en sal en la conca no està equilibrat pel fluix d'entrada, la major part de tota l'aigua perduda en la conca es produïx per evaporament, lo que es traduïx en la precipitació i la deposición de evaporitas de sal. La velocitat de sedimentació de la sal és significativament major que la velocitat de sedimentació de les roques clásticas,[1] pero se sap que un sol event d'evaporament rar volta és suficient per a produir les vastes cantitats de sal necessàries per a formar una capa lo suficientment grossa per a que es forme un diapiro. Açò indica que deu ocórrer un periodo sostingut d'inundacions episódicas i de successius evaporament de la conca, com es pot vore en l'eixemple de la crisis de salinitat del Mediterràneu mesiniense. En l'actualitat, es poden vore depòsits de evaporitas acumulant-se en conques que simplement tenen accés restringit pero no se sequen per complet; que proporcionen casos anàlecs a alguns depòsits reconeguts en el registre geològic, com la conca Garabogazköl en Turkmenistan.
En el temps, la capa de sal es cobrix en sediment depositats per damunt, quedant enterrada baix una sobrecàrrega cada volta més gran. El sediment suprayacente sofrirà compactació, causant un aument de la densitat, i per lo tant, una disminució de la seua flotabilitat. A diferència dels clastos, la pressió té un efecte significativament menor sobre la densitat de la sal per la seua estructura cristalina i açò finalment fa que tenda a surar, elevant el sediment que es troba sobre ella. La ductilitat de la sal inicialment li permet deformar-se plásticamente i fluir lateralment, desacoplando el sediment suprayacente del sediment subjacent. Ya que la sal té una flotabilitat major que el sediment de dalt, si un event de falla significatiu afecta la superfície inferior de la sal, esta pot escomençar a fluir verticalment, formant un coixí de sal.[2] El creiximent vertical d'estos coixins de sal crea una pressió ascendent en la superfície, causant deformacions i falles[3] (vore: tectònica de la sal).
Les possibles forces que impulsen el fluix de sal són la càrrega diferencial en la capa font i els contrasts de densitat en el sediment de sobrecàrrega.[4] Les forces que resistixen este fluix són la massa de l'estrat superior i la resistència inherent del bloc a la falla, és dir, la seua resistència.[4] Per a equilibrar el contrast de densitat entre el sediment superior i la sal, comença el diapirismo actiu. L'altura del diapiro deu ser més de dos terços fins a tres quartos de la gruixa de l'estrat superior.[4] Si el diapiro és estret, la seua altura deu ser major.[4]
Finalment, durant millons d'anys, la sal perforarà i travessarà el sediment suprayacente, primer com una forma de cúpula i despuix com un diapiro de sal completament desenrollat en forma de fonc. Si el diapiro salino ascendent trenca la superfície, pot convertir-se en un glaciar de sal capaç de fluir sobre el terreny. En secció travessera, estes grans cúpules poden tindre entre 1 i 10 km de secció i profunditats de fins a 6,5 km.
Estructura
Les estructures típiques del diapirismo actiu presenten una fossa tectónica central en forma de cresta, flanquejada per aletes que giren cap a dalt i cap a fòra.[4] Les falles inverses poden separar les aletes de la zona central. Les falles normals creen fosses tectòniques centrals en forma de cresta i es propaguen cap a avall.[4] Noves falles es formen més cap a fòra, a mida que l'arc del domo es torna més marcat.[4] Estes estructures ocorren baix de la superfície i no estan necessàriament associades en el domo en la superfície. El domo no es mostrarà en superfície a menos que siga molt ample o alt en relació en la gruixa de la sobrecàrrega.[4]
Referències
- ↑ Schreiber, B.C. and Hsü, K.J. (1980) Evaporites. In Developments in Petroleum Geology, Vol. 2 (Ed. G.D. Hobson), pp. 87–138. Elsevier Science, Amsterdam.
- ↑ RGD 1993. Geological Atles of the subsurface of The Netherlands: Explanations to map sheet IV Texel-Purmerend (1:250,000). Rijks Geologische Dienst (Haarlem): 127 pp.
- ↑ Dronkert, H. & Remmelts, G. 1996. Influence of salt structures on reservoir rocks in Block L2, Dutch continental shelf. In: Rondeel, H.E., Batjes, D.A.J., Nieuwenhuijs, W.H. (eds): Geology of gas and oil under the Netherlands, Kluwer (Dordrecht): 159–166.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 «Mechanics of Active Salt Diapirism».Tectonophysics.228
- 275–312.doi:10.1016/0040-1951(93)90345-k.Consultat el 20 d'agost de 2019.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Domo de sal» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.