Doktor Faustus

Doktor Faustus

Doctor Fausto, Doktor Faustus, en alemà, és una novela de l'escritor alemà Thomas Mann; la seua redacció va escomençar en 1943 i va ser publicada en 1947 com Doktor Faustus. Dones Leben dones deutschen Tonsetzers Adrian Leverkühn, erzählt von einem Freunde ("Doctor Fausto. La vida del compositor alemà Adrian Leverkühn contada per un amic").

La novela, escrita durant l'exili nortamericà de Mann va rebre aportacions de personalitats tan importants com Ígor Stravinski, Arnold Schönberg i sobretot Theodor W. Adorn, tots exiliats residents en la ciutat de Los Àngeles, com Mann.

Argument

L'obra relata la vida del fictici Adrian Leverkühn, un prodigi en la música de principis del XX, des de la seua infància fins a la seua mort. Intencionadament fa coincidir la seua pròpia història vital en l'història moral de Fausto, pertanyent a la mitologia migeval alemana, qui es va vendre a sí mateixa al dimoni Mefistófeles. Si la presència del Dimoni és real o no en l'obra de Mann és alguna cosa que queda en l'aire, podent ser producte de l'imaginació de Leverkühn, o no. En qualsevol cas Leverkühn, inspirat per este dimoni real o fantàstic, desenrolla el seu art fins a les seues últimes conseqüències, culminant en la seua fatídica mort determinada de bestreta; aixina, paralelament la societat alemana s'encamina, en el nazisme, cap al seu fatídic i catastròfic destí.

Temes i referències

La novela seguix a grans traces les vides del filòsof alemà Friedrich Nietzsche i del músic Hugo Wolf, i el pensament estètic del compositor Arnold Schönberg, pare del dodecafonisme, de qui Leverkühn seria una espècie de alter ego en lo artístic, que no en lo personal. La vida de Leverkühn coincidix en la de Nietzsche en els orígens de la personalitat intelectual de Leverkühn en la seua época d'estudiant de Teologia i sobretot en el detall bàsic del colapse mental provocat per la sífilis, casi al final de la seua vida, malaltia que contrau Leverkühn per mig de la prostituta Esmeralda, única dòna en la que tindrà coneiximent carnal i que li convertirà durant els seus últims anys en un ser desvalido i absent al recapte de la seua mare. I coincidix en lo artístic en la de Schönberg en la busca de la veritat en l'art musical per mig de l'ordenació racional de la música en séries basades en les dotze notes de l'escala cromàtica. Esta "apropiació" de la tècnica serial desenrollada per Schönberg va supondre un motiu d'enfade per al compositor austríac, lo que va fer que Mann fera incloure en totes les edicions de la novela un aclariment reconeixent que era de Schönberg l'autoria d'eixa tècnica compositiva.

La novela de Mann entrellaça armónicamente distints elements: el destí alemà, la venda de l'ànima d'Alemània al nazisme a canvi d'un breu periodo de "glòria" —l'hora d'Alemània, que despuix de la d'Espanya, França i Anglaterra havia aplegat, dirà el narrador, Serenus Zeitblom— i el desastre al que conduirà esta ideologia al país, "la catastròfica regressió d'un esperit hiperdesarrollado a un arcaisme primitiu", procés simbolisat per la venda de Leverkühn de la seua ànima al diable a canvi de 24 anys de genial creació musical i el drama en el que tal venda sumirà al protagoniste, la filosofia de Nietzsche i l'art musical de vanguarda (Leverkühn), entre atres temes presents en la novela, com l'amistat i l'amor desgraciat o l'idea d'Eterna Tornada de Nietzsche.

Des del capítul IV en avant, la redacció de la novela rep notables influències del text Filosofia de la Nova Música i de L'estil de madurea en Beethoven, de Theodor W. Adorn, qui assessora a Mann i que inclús escriu passages sancers en descripcions musicals de les composicions de Leverkühn i reflexions estètiques sobre música, fins a completar el pla de la narració. Les referències a la vida i el caràcter huraño i solitari de Beethoven són també evidents en el desapegar afectiu general de Leverkühn, només superat per l'amor cap al seu nebot Nepomuk, considerat per Leverkühn com el seu propi fill, qui morirà tràgicament, com tràgicament va morir, encara que en circumstàncies diferents, el nebot de Beethoven, Karl, també volgut pel compositor com a un fill. La figura de Nepomuk i la manera de autodesignarse d'este, "Eco", estan inspirats en el net de Mann, Frido, no aixina la seua mort, per qui l'escritor sentia verdadera devoció, aixina com pels ulls del chiquet, traça que també resaltarà en dit personage.

En l'edició de la correspondència mantinguda per Thomas Mann en Adorn entre 1943 i 1955 es fan numeroses referències a la arietta de la Sonata per a piano n.º 32, Opus 111 de Beethoven, puix, d'acort en estos dos intelectuals, en dita peça podria situar-se l'inici de la ruptura entre la música i la bellea (o, més be, el gust popular). Seria en eixe moment quan s'abandonaria la busca de Deu a través d'una música que aplega de l'Ànima, a canvi d'una composició que profundisa en les "entranyes" de l'home.

Impacte cultural

Un fill de Thomas Mann, el també escritor Klaus Mann, reprendrà la mitologia faustiana en la seua obra Mephisto, en la que un actor ven obertament els seus ideals a l'Alemània nazi, a canvi d'una posició dins de la societat hitleriana.

En 1982 el director alemà Franz Seitz va realisar una película basada en la novela de Thomas Mann i titulada de la mateixa manera.

El músic argentí Bruno Dacarai es basa en el personage per al seu segon disc.