Disc dispers

El disc dispers (també conegut com a disc difuso) és una regió del sistema solar la part del qual més interna se solapa en el cinturó de Kuiper (a 30 UA del Sol) fins a una distància desconeguda que podria ser d'uns quants centenars de UA (fins ara 460) i també a atres inclinaments per damunt i per baix de l'eclíptica. Conté un número incert de cossos celests (de moment s'han descobert uns 90) coneguts en el nom de objectes dispersos, o simplement objectes del disc dispers (en anglés scattered-disk objects o SDO), i que formen part de la família dels objectes transneptunianos. Són cossos gelats, composts de roca, metal i gèl, alguns de més de 1000 km de diàmetro, el primer dels quals va ser descobert en l'any 1995. El membre més gran del grup és el planeta nano Eris, descobert en 2005.

Formació

El descobriment del disc dispers és encara tan recent que no se sap en seguritat quin va ser el seu orige, pero el hipòtesis més acceptada pels astrònoms explica que els objectes dispersos es varen formar en el cinturó de Kuiper i despuix varen ser dispersats per l'interacció gravitatoria en algun dels planetes exteriors, principalment Neptú, cap a òrbites en grans excentricitats i inclinaments, mentres el cinturó de Kuiper recorda de fet una corona circular relativament plana, que s'estén de 30 a 45 UA del Sol i alberga objectes en òrbita circular (cubewanos) o llaugerament excèntrica (plutinos i twotinos), el disc difuso presenta objectes en paràmetros orbitales heterogéneus que, freqüentment, com en el cas de Eris, posseïxen inclinaments també majors de 45° respecte a l'eclíptica. Es pensa que moltes d'estes òrbites siguen inestables, i que els objectes del disc difuso estiguen generalment destinats a alluntar-se progressivament del centre del sistema solar i a pertànyer a la núvol de Oort o a l'espai interestelar.

En òrbites interiors al cinturó de Kuiper pero tan inclinades i excèntriques com les dels SDO, es troben uns objectes coneguts en el nom de centauros. Alguns astrònoms creuen que els centauros i els SDO tenen un orige comú en el cinturó de Kuiper: mentres que els primers són objectes que varen ser expulsats cap a l'interior del sistema solar, els segons varen ser cap a l'exterior. Ademés, objectes en òrbites intermiges com (29981) 1999 TD₁₀ fan la classificació encara més borrosa i, de fet, el Centre de Planetes Menors llista els centauros i els SDO junts. En reconeiximent a esta borrosa classificació, alguns científics utilisen el terme objecte dispers del cinturó de Kuiper (en anglés scattered Kuiper belt object o SKBO) per a classificar tant els centauros com els objectes del disc dispers.

El cas de Sedna

Si ben Sedna és oficialment considerat un objecte del disc difuso, el seu descobridor, Michael Brown, ha sugerit que l'elevada distància del cos (76 UA en el seu perihelio) faça improvable qualsevol forma d'interacció gravitacional significativa en els planetes coneguts, i que l'objecte deuria per tant ser considerat un membre de la núvol de Oort interna. Segons esta llínea d'investigació, es faria necessari trobar una llínea de demarcació entre Sedna i objectes més interns, com Eris, en possessió de tots els requisits necessaris com a integrant del disc difuso. Com Sedna, també (148209) 2000 CR₁₀₅ (descobert anteriorment) i atres cossos localisats en els anys successius semblen eludir la definició tradicional d'objectes del disc difuso, i podrien pertànyer a la part més interna del núvol de Oort.

Paràmetros orbitales

Erro al crear miniatura:

Disc dispers i objectes del cinturó de Kuiper.

El primer objecte del disc difuso en ser descobert va ser (15874) 1996 TL₆₆, trobat en 1996 per Mauna Kea; posteriorment s'ha inclós en la categoria inclús (48639) 1995 TL₈, conegut des de 1995, i descobert en l'àmbit del proyecte Spacewatch.

El diagrama adjunt representa les òrbites de tots els objectes del disc difuso fins a 100 unitats astronòmiques, en oposició en les òrbites dels objectes del cinturó de Kuiper (en gris) i dels cossos en resonància orbital en els jagants gaseosos del sistema solar intern (en vert). l'excentricitat de les òrbites es representa per mig de llínees que s'estenen des del perihelio al afelio; l'inclinament orbital es representa en l'eix de les ordenades.

Perihelio

Els cossos del disc difuso no presenten mai perihelio inferiors a les 35 UA, i se situen per tant ben alluntades de la zona d'influència gravitacional directa de Neptú (llínees roges). Els plutinos (en grisa, Plutó i Orcus) i els objectes en resonància orbital 2:5 (en vert) poden alcançar distàncies menors de Neptú solament perque les seues òrbites són menys estables pels fenomens de resonància.

Característiques peculiars

Els objectes del disc difuso presenten paràmetros orbitales que varien entre les enormes anomalies i la clamorosa regularitat. Alguns casos emblemàtics, representats en groc, són:

• 1999 TD₁₀, que la seua elevadíssima excentricitat orbital (propenca a 0,9) du la seua perihelio molt prop de l'òrbita de Saturn, convertint-ho en un membre potencial de la família dels centauros;
• 2002 XU₉₃, caracterisat per posseir el major inclinament orbital observada (prop de 78° sobre l'eclíptica);
• 2004 XR₁₉₀, caracterisat per una òrbita circular molt inclinada.

Resonàncies orbitales

Els objectes en resonància orbital en atres cossos (mostrats en vert) no són considerats membres del disc difuso. Algunes simulacions sugerixen que numerosos objectes podrien estar subjectes a resonàncies orbitales particularment dèbils, aquells 6:11, 4:9, 3:7, 5:12, 3:8, 2:7, 1:4. És possible que diversos cossos ya observats recaiguen finalment dins d'esta categoria.