Direcció relativa
Les direccions relatives més comunes són esquerra, dreta, davant, darrere, dalt i avall. Cap direcció absoluta es correspon en cap de les direccions relatives. Açò és una conseqüència de l'invariancia traslacional de les lleis de la física: la naturalea, en térmens generals, es comporta de la mateixa manera, sense importar en quina direcció s'oriente el marc en el que es verifica un fenomen. Com demostra el resultat nul del experiment de Michelson i Morley, no hi ha un marc de referència inercial absolut. No obstant, hi ha relacions definides entre les direccions relatives. Esquerra i dreta, alvance i arrere, i dalt i avall, són tres parells de direccions complementàries, cada parell ortogonal als atres dos. Estes direccions relatives també es coneixen com a coordenades egocèntriques.[1]
Tradicions i convencions
[editar | editar còdic]Com les definicions d'esquerra i dreta basades en la geometria de l'entorn natural són difícils de manejar, en la pràctica, el significat de les paraules de direcció relativa es transmeten a través de la tradició, l'aculturación, l'educació i la referència directa. Una definició comuna de dalt i avall utilisa la gravetat i el planeta Terra com a marc de referència. Com hi ha una força de gravetat molt notable que actua entre la Terra i qualsevol atre objecte propenc, avall es definix com la direcció en la que un objecte es mou en referència a la Terra quan es permet que caiga lliurement. Dalt es definix com la direcció oposta a avall. Una atra definició comuna utilisa un cos humà, de peu, com a marc de referència. En eixe cas, dalt es definix com la direcció dels peus al cap, perpendicular a la superfície de la Terra. En la majoria dels casos, dalt és una posició orientada en direcció generalment oposta a la de l'efecte de la gravetat.
.jpg){kind=link}
En situacions a on es necessita un marc de referència comuna, lo habitual és usar una referència egocèntrica. Un eixemple simple és la senyalisació vial. Un atre eixemple és l'escenografia, a on "per l'esquerra" "per la dreta", "per dalt" i "per avall" en un escenari teatral, es definixen, per convenció, des del punt de vista de l'actor, pero a on "dalt" i "avall" no seguixen la convenció lligada a la gravetat. Un eixemple d'una vista no egocèntrica és el maquetació de pàgines, a on els térmens relatius "mitat superior" o "marge esquerre" es definixen respecte a l'observador, pero s'ampraven en sentit invers per als componedores tipogràfics, per als que coincidia en un punt de vista egocèntric. En medicina i ciència, a on les definicions precises són crucials, les direccions relatives (esquerra i dreta) són els costats de l'organisme, no els de l'observador. Lo mateix és cert en heràldica, a on l'esquerra i la dreta en un escut d'armes es tracten com si l'escut estiguera sent sostingut pel que ho descriu. Per a evitar confusions, s'ampra terminologia llatina: dextra i sinistra per a dreta i esquerra. La pròpia dreta i la pròpia esquerra són térmens que s'usen principalment per a descriure imàgens, i superen la confusió potencial de que la mà dreta o "pròpia dreta" d'una figura està en la mà esquerra tal com la veu l'espectador d'una image frontal.
L'alvanç i la reculada es poden definir en referir-se al moviment d'un objecte o persona. Avant es definix com la direcció en la que es mou l'objecte. Arrere es definix llavors com la direcció oposta a alvançar. Alternativament, "alvance" pot ser la direcció apuntada per la nas de l'observador, definint "cap a arrere" com la direcció des del nas cap al vora sagital del parietal del cràneu de l'observador. Sobre un barco, "alvance" indicaria la posició relativa de qualsevol objecte que es trobe en la direcció cap a on apunta el barco. Per a objectes simètrics, també és necessari definir cap a avant i cap a arrere en térmens de la direcció esperada. Molts trens de transport públic es construïxen simétricament, en cabines de control en abdós extrems, i les definicions d'avant, arrere, esquerra i dreta són temporals.
Estant a una distància significativa dels pols magnètics, es pot calcular la posició relativa d'esquerra i dreta usant una brúixola i el sol. Situant-se de front al sol, abans del migdia, el punter nort de la brúixola apunta a la mà "esquerra". Despuix del migdia, apunta a la "dreta".
Geometria de l'entorn natural
[editar | editar còdic]
La regla de la mà dreta és una forma comuna de relacionar les tres direccions principals. Durant molts anys, una qüestió fonamental en física va ser si la regla de la mà esquerra seria equivalent. Moltes estructures naturals, inclosos els cossos humans, seguixen certa "orientació", pero es va assumir àmpliament que la naturalea no distinguia les dos possibilitats. Açò va canviar en el descobriment de les violacions de paritat en la física de partícules. Si una mostra d'àtoms de cobalt-60 es magnetiza de modo que giren en sentit contrari a les agulles del rellonge al voltant d'algun eix, la radiació beta resultant de la seua desintegració nuclear es dirigirà preferentment en sentit opost a eixe eix. Ya que el sentit contrari a les agulles del rellonge es pot definir en térmens de dalt, alvance i dreta, este experiment diferencia inequívocament el sentit d'esquerra a dreta utilisant sol elements naturals: si s'invertiren, o els àtoms giraren en el sentit de les agulles del rellonge, la radiació seguiria l'eix de rotació en lloc d'opondre's a ell.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Dirección relativa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.