Anar al contingut

Dinastia Konbaung

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La dinastia Konbaung, algunes voltes nomenada com a dinastia Alaungpaya, va ser l'última família que va regnar en Birmània, entre 1752 i 1885, establint el Tercer Imperi Birmà,[1] el segon major de l'història birmana.[2]

En vista de la fragmentació de la dinastia Toungoo, Alaungpaya (1714-1760), cap d'un poblat propenc a Mandalay, va formar un eixèrcit, en el que va derrotar al regne mon d'Hanthawaddy, al sur de Birmània i despuix va conquistar al noreste l'estat Shan, reunint cap a 1759 tota Birmània (i Manipur) a pesar del respal francés i britànic a Hanthawaddy.

Alaungpaya va atacar la capital siamesa d'Ayutthaya, pero va ser forçat a mamprendre la retirada. El seu fill Hsinbyushin, el tercer rei de la dinastia (1763-1776), va enviar tropes a l'interior dels regnes veïns i va repelir triunfalmente quatre invasions vengatives de China.

El sext rei de la dinastia, Bodawpaya (1782-1819), va acumular vàries campanyes fallanques contra els siameses i va traslladar la capital cap a Amarapura. Ell també va conquistar el Regne d'Arakan. Les seues incursions a l'interior d'Assam varen despertar l'ira dels britànics i, baix el mando de Bagyidaw (1819-1837), Birmània va ser derrotada en la primera guerra anglo-birmana. A partir de llavors, les possessions de Birmània varen ser declinant gradualment, per a terminar en la total anexió per part dels anglesos en 1885 despuix de la tercera guerra anglo-birmana .

Durant la dinastia Konbaung, la capital va ser moguda vàries voltes per raons religioses, polítiques i estratègiques: Shwebo (1752–1760), Sagaing (1760–1765), Ava (1765–1783, 1821–1842), Amarapura (1783–1821, 1842–1859) i Mandalay (1859–1885).

Història

Fundació

La dinastia va ser fundada per un cap de llogaret, que més vesprada seria conegut com Alaungpaya, en 1752 per a desafiar al Regne restaurat Hanthawaddyque acabava de derrocar a la dinastia Taungoo. En 1759, les forces d'Alaungpaya havien reunificado tota Birmània (i Manipur) i expulsat al French i als britànics que havien proporcionat armes a Hanthawaddy.[3]

Tro del lleó en el saló del tro del palau real d'Amarapura (pintura de Colesworthy Grant, 1855).

El segon fill d'Alaungpaya, Hsinbyushin, va aplegar al tro despuix d'un breu regnat del seu germà major, Naungdawgyi (1760-1763). Va continuar la política expansionista del seu pare i finalment va prendre Ayutthaya en 1767, despuix de sèt anys de lluita.

Relacions en Siam

En 1760, Birmània va iniciar una série de guerres en Siam que durarien fins a ben entrat el XIX. En 1770, els hereus d'Alaungpaya havien destruït Ayutthaya Siam (1765-1767), somés gran part de Laos (1765) i derrotat quatre invasions de la China Qing (1765-1769).[4] En els birmans preocupats durant atres dos décades per una atra invasió imminent dels chinencs,[5] Siam es reunificó en 1771 i va proseguir en la captura de Lan Na en 1776.[6] Birmània i Siam varen estar en guerra fins a 1855, pero despuix de décades de guerra, abdós països varen intercanviar Tenasserim (a Birmània) i Lan Na (a Siam).

Relacions en China

En defensa del seu regne, la dinastia va lliurar en èxit quatre guerres contra la dinastia Qing de China, que vea l'amenaça de l'expansió del poder birmà en Orient. En 1770, a pesar de la seua victòria sobre els eixèrcits chinencs, el rei Hsinbyushin va demanar la pau en China i va concloure un tractat per a mantindre el comerç bilateral en el Regne Mig, molt important per a la dinastia en aquella época. La dinastia Qing va obrir llavors els seus mercats i va restablir el comerç en Birmània en 1788, despuix de la reconciliació. A partir de llavors, les relacions pacífiques i amistoses varen prevaldre entre China i Birmània durant molt temps.

Relacions en Vietnam

En 1823, emissaris birmans dirigits per George Gibson, fill d'un mercenari anglés, varen aplegar a la ciutat vietnamita de Saigon. El rei birmà Bagyidaw estava molt interessat en conquistar Siam i esperava que Vietnam poguera ser un aliat útil. Vietnam acabava d'anexionarse Camboya. L'emperador vietnamita era Minh Mạng, que acabava d'accedir al tro despuix de la mort del seu pare, Gia Long (fundador de la dinastia Nguyen). Una delegació comercial de Vietnam havia estat recentment en Birmània, desijosa d'ampliar el comerç de nius de pardals (tổ iến). No obstant, l'interés de Bagyidaw en enviar una missió de tornada era assegurar una aliança militar.[7][8]

Expansió occidental, Primera i Segona Guerres Anglo-Birmanes

Enfrontada a una poderosa China i a un resurgente Siam en l'est, la dinastia Konbaung ambicionaba expandir l'Imperi Konbaung cap a l'oest.

Bodawpaya va adquirir els regnes occidentals d'Arakan (1784), Manipur (1814), i Assam (1817), lo que va conduir a una llarga frontera mal definida en l'Índia britànica.[9] La cort de Konbaung havia posat les seues mires en la possible conquista de la Vengala britànica en esclatar la primera guerra anglo-birmana.

Els europeus varen escomençar a establir llocs comercials en la regió del delta del Irrawaddy durant este periodo. Konbaung va intentar mantindre la seua independència per mig de l'equilibri entre l'Imperi colonial francés i l'Imperi britànic. Al final va fracassar, els britànics varen trencar relacions diplomàtiques en 1811, i la dinastia va lliurar i va perdre tres guerres contra l'Imperi Britànic, que varen culminar en l'anexió total de Birmània pels britànics.

La Pagoda de Shwedagon durant la primera guerra anglo-birmana (1824-26).

Els britànics varen derrotar als birmans en la primera guerra anglo-birmana (1824-1826) despuix d'enormes pèrdues per abdós parts, tant en térmens de mà d'obra com d'actius financers. Birmània va tindre que cedir Arakan, Manipur, Assam i Tenasserim, i pagar una quantiosa indemnisació d'un milló de lliures esterlines.

En 1837, el germà del rei Bagyidaw, Tharrawaddy, es va fer en el tro, va posar a Bagyidaw baix arrest domiciliari i va eixecutar a la reina principal Em Nu i al seu germà. Tharrawaddy no va intentar millorar les relacions en Gran Bretanya.

L'últim rei, Thibaw Min (dreta), ací en la reina Supayalat i la seua germana la reina menor Supayalay, va ser depost per la força pels britànics despuix de la tercera guerra anglo-birmana en 1885.

El seu fill Paguen, que es va convertir en rei en 1846, va eixecutar a mills -algunes fonts diuen que fins a 6.000- dels seus súbdits més rics i influents baix càrrecs falsos.[10] Durant el seu regnat, les relacions en els britànics varen ser cada volta més tenses. En 1852 va esclatar la Segona Guerra Anglo-Birmana. Paguen va ser succeït pel seu germà menor, el progressiste Mindon.

Reformes

Conscients de la necessitat de modernisar-se, els governants de Konbaung varen intentar promulgar vàries reformes en un èxit llimitat. El rei Mindon i el seu hàbil germà, el príncip hereu Kanaung, varen crear fàbriques estatals per a produir armes modernes i mercaderies; al final, estes fàbriques varen resultar més costoses que efectives per a evitar invasions i conquistes estrangeres.

Els reis Konbaung varen ampliar les reformes administratives iniciades en el periodo de la dinastia Toungoo Restaurada (1599-1752) i varen alcançar nivells sense precedents de control intern i expansió exterior. Varen reforçar el control en les terres baixes i varen reduir els privilegis hereditaris dels caps Shan. També varen instituir reformes comercials que varen aumentar els ingressos del govern i els varen fer més predibles. L'economia monetària va seguir guanyant terreny. En 1857, la corona va inaugurar un sistema complet d'imposts i salaris en metàlic, ajudat per la primera moneda d'argent estandardisat del país.[11]

Mindon també va intentar reduir la pressió fiscal rebaixant el pesat impost sobre la renda i va crear un impost sobre la propietat, aixina com aranzel sobre les exportacions estrangeres. Estes polítiques varen tindre l'efecte contrari d'aumentar la pressió fiscal, ya que les èlits locals varen aprofitar l'oportunitat per a promulgar nous imposts sense baixar els antics; varen poder fer-ho ya que el control des de central era dèbil. Ademés, els aranzel sobre les exportacions estrangeres varen ofegar el floreciente comerç.

Mindon va intentar posar a Birmània en major contacte en el món exterior, i va organisar el Quint gran sínodo budiste en 1872 en [Regió de Mandalay|Mandalay]], guanyant-se el respecte dels britànics i l'admiració del seu propi poble.

Mindon va evitar l'anexió en 1875 cedint els Estats Karenni.

No obstant, l'alcanç i el ritme de les reformes varen ser desiguals i, en última instància, varen resultar insuficients per a frenar l'alvanç del colonialisme britànic.[12]

Tercera guerra anglo-birmana i destronamiento de la monarquia

Va morir abans de poder nomenar successor, i Thibaw, un príncip menor, va ser aupado al tro per Hsinbyumashin, una de les reines de Mindon, junt en la seua filla, Supayalat (Rudyard Kipling la menciona com a reina de Thibaw, i pren prestat el seu nom, en el seu poema "Mandalay"). El nou rei Thibaw va procedir, baix la direcció de Supayalat, a massacrar a tots els possibles aspirants al tro. Esta massacre va ser dirigida per la reina.

Erro al crear miniatura:
Una pintura tradicional de Saya Chone representa l'abdicació del rei Thibaw.

La dinastia va aplegar al seu fi en 1885 en l'abdicació forçada i l'exili del rei i la família real a l'Índia. Els britànics, alarmats per la consolidació de l'Indochina francesa, es anexionaron el restant del país en la tercera guerra anglo-birmana de 1885. L'anexió es va anunciar en el parlament britànic com a regal d'Any Nou a la regna Victoria l'1 de giner de 1886.

Encara que la dinastia havia conquistat vastes extensions de territori, el seu poder directe es llimitava a la seua capital i a les fèrtils planures del riu Irrawaddy. Els governants konbaung varen promulgar severes levas i varen tindre dificultats per a lluitar contra les rebelions internes. En diverses époques, els estats Shan varen pagar tribut a la dinastia Konbaung, pero a diferència de les terres Mon, mai varen ser controlades directament pels birmans.

Governe

La dinastia Konbaung era una monarquia absoluta. Com en el restant del surest asiàtic, el concepte tradicional de realea aspirava a que els Chakravartin (monarques universals) crearen el seu propi mandala o camp de poder dins de l'univers Jambudipa', junt en la possessió de l'elefant blanc que els permetia assumir el títul de Hsinbyushin o Hsinbyumyashin (Senyor dels Elefants Blancs), varen eixercitar un paper significatiu en els seus esforços. De major importància terrenal era l'amenaça històrica d'incursions periòdiques i l'ajuda a les rebelions internes, aixina com l'invasió i l'imposició del señorío dels regnes veïns dels Mon, Tai Shans i Manipuris.[13]

Divisions administratives

El regne estava dividit en províncies nomenades myo (မြို့).[14][15] Estes províncies estaven administrades per Myosa (မြို့စား), que eren membres de la família real o els funcionaris de més alt ranc de la Hluttaw.[16] Recaptaven ingressos per al govern real, pagadors al Shwedaik (Tesor Real) en determinis fixos, i es quedaven en lo que sobrava.[16] Cada myo estava subdividido en districtes cridats taik (တိုက်), que contenien conjunts de llogarets anomenats ywa (ရွာ).[14]

Les províncies costeres perifèriques del regne (Pegu, Tenasserim, Martaban i Arakan) eren administrades per un virrey cridat Myowun, que era nomenat pel rei i posseïa poders civils, judicials, fiscals i militars.[16] Els consells provincials (myoyon) estaven formats per myo saye (escrigues de la ciutat), nakhandaw (receptors de les órdens reals), sitke (caps de guerra), htaunghmu (carceler), ayatgaung (cap del barri) i dagahmu (guardià de les portes).[17] Cada província estava dividida en districtes cridats myo, cada u dirigit per un myo ok (si era nomenat), o per un myo thugyi (si el càrrec era hereditari).[17] El virrey de Pegu era assistit per varis funcionaris adicionals, incloent un akhunwun (funcionari d'ingressos), akaukwun (recaptador d'aduana), i un yewun (conservador del port).

Els feus tributaris perifèrics en els llímits del regne eren autònoms en la pràctica i nominalmente administrats pel rei.[18] Entre ells es trobaven els regnes de parla Tai (lo que es va convertir en els Estats Shan durant el domini britànic), Palaung, Kachin i Manipuri. Els príncips tributaris d'estos feus juraven regularment llealtat i oferien tribut als reis konbaung (per mig de rituals cridats gadaw pwedaw)[19] i se'ls concedien privilegis reals i se'ls designava sawbwa' (de Shan saopha, 'senyor del cel')[18][20]. En concret, les famílies dels sawbwa shan es casaven regularment en l'aristocràcia birmana i mantenien estrets contactes en la cort konbaung.[18]

Arbre genealògic

Plantilla:Arbre genealògic/inici Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree/end

Notes

Referències

  1. ↑ Scott, Paul (8 juliol 2022). «Property and the Prerogative at the End of Empire: Burmah Oil in Retrospect». doi:10.2139/ssrn.4157391.
  2. ↑ Ni, Lee Bih (2013). Brief History of Myanmar and Thailand (en en), Universiti Malaysi Sabah, p. 7. ISBN 9781229124791.
  3. ↑ Phayre, 1883, p. 153.
  4. ↑ Lieberman, 2003, p. 184-187.
  5. ↑ Dai, 2004, p. 145-189.
  6. ↑ Wyatt, 2003, p. 125.
  7. ↑ Lost Footsteps. «Relacions diplomàtiques entre Birmània i Vietnam».
  8. ↑ Charney, Michael W.. “Negocis chinencs en Penang i Tenasserim (Birmània) en la década de 1820: A Glimpse from a Vietnamese Travelogue”. Journal of the South Sigues Society 55: 48-60.
  9. ↑ Myint-O, 2006, p. 109.
  10. ↑ Sanderson Beck. «Birmània, Malaya i Siam 1800-1950».
  11. ↑ Lieberman, 1996, p. 184-187.
  12. ↑ Myint-O, 2001.
  13. ↑ Surakiat, 2006, p. 8, 11, 25.
  14. ↑ 14,0 14,1 Bird, 1897, p. 104.
  15. ↑ Seekins, 2006, p. 51.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Nisbet, 1901, p. 153.
  17. ↑ 17,0 17,1 Nisbet, 1901, p. 154.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Myint-O, 2001, p. 77.
  19. ↑ Philips, 1951, p. 117, 121.
  20. ↑ Scott, 1882, p. 102.

Bibliografia

  • Dai, Yingcong (2004). “A Disguised Defeat: The Myanmar Campaign of the Qing Dynasty”. Modern Asian Studies 38: 145–189. Cambridge University Press. doi:10.1017/s0026749x04001040.
  • Lieberman, Victor B. (2003). Strange Parallels: Southeast Àsia in Global Context, c. 800–1830, volume 1, Integration on the Mainland. Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-80496-7.
  • Phayre, Arthur P. (1883). History of Burma (1967 ed.). London: Susil Gupta.
  • Wyatt, David K. (2003). History of Thailand (2 ed.). Yale University Press. ISBN 0-300-08475-7.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dinastia_Konbaung&oldid=1435715»