Anar al contingut

Diamants marrons

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Diamants marrons

Els diamants marrons són la varietat de color més comú de diamants naturals. El color marró reduïx el seu atractiu com a pedres precioses i la majoria s'utilisen per a fins industrials. No obstant, els alvanços tècnics i els programes de millora de la seua comercialisació, especialment en Austràlia, han donat lloc a que els diamants marrons guanyen valor com a pedres precioses en els últims anys.[1] Els diamants d'Austràlia, que constituïxen un terç de la producció mundial, són especialment rics en pedres marrons. S'ha dedicat molta investigació científica a entendre l'orige del color marró. S'han identificat vàries causes, incloent danys per irradiació, impurees de níquel i defectes en la ret cristalina relacionats en la deformació plàstica. Este últim fenomen es considera com la causa predominant, sobretot en els diamants purs. Un tractament d'alta pressió i alta temperatura s'ampra per a corregir els defectes en la ret i convertir diamants marrons en pedres grogues o inclús incoloras.

Introducció

Els diamants presenten varis colors com a groc, vert, taronja, diferents tons de color rosa i roig, marró, gris i negre. Abans del desenroll de la mina de diamants de Argyle en Austràlia en 1986, la majoria dels diamants marrons es consideraven inútils per a la joyeria, i ademés ni tan sols eren evaluats en l'escala de color dels diamants, i es varen utilisar principalment per a fins industrials. No obstant, l'estratègia de màrqueting va canviar en les décades de 1980 i els diamants marrons s'estan convertint en pedres precioses populars.[2][3] El canvi es va deure principalment als números: la mina de Argyle, en les seues 35 millons de quilats (7.000 kg) de diamants a l'any, fa al voltant d'un terç de la producció mundial de diamants naturals,[4] el 80% dels diamants de Argyle són de color marró.[5] El percentage de diamants café és menor en atres mines, pero casi sempre és una part important de la producció total.[6] En conseqüència, l'investigació científica s'ha intensificat en les causes de color marró en el diamant i les formes d'alterar, com es descriu en la secció causa del color.

Diamants marrons singulars

Colecció de diamants marrons en el Smithsonian. El colgante en forma de pera en la part inferior del collar pesa 67 quilats (13 g)


  • El diamant Jubileu d'Or és en l'actualitat el diamant tallat més gran del món. Va ser trobat en 1985 com una pedra en bruto de 755,5 quilats (151 g) en la mina Premier, de Suràfrica (una de les mines de diamants més famoses del món, dirigida per De Beers). La pedra va ser tallada quedant-se en 545,67 quilats (109,13 g). Un grup d'empresaris liderat per Henry Ho de Tailàndia la va comprar a De Beers en 1995. El diamant va rebre el nom de Jubileu d'Or en homenage al Rei Bhumibol Adulyadej, i se li va regalar en motiu del 50 aniversari de la seua coronació.[7]
  • El diamant "Earth Star" (Estrela de la Terra) es va trobar en una mina surafricana de De Beers (la mina de Jagersfontein), el 16 de maig de 1967. El diamant va aparéixer en la cota 760 m d'una fumeral volcànic. La gema en bruto pesava 248,9 quilats (49,8 g) i es va tallar en forma de pera, en un pes de 111,59 quilats (22,32 g). La peça conta en un fort color marró i una lluentor extraordinària. El diamant es va vendre en 1983 per 900.000 dólars.[8][9]
  • L'Estrela del Sur (nom original portugués "Estrela do Sul") és un dels diamants més grans que s'han trobat en Brasil i el primer diamant brasiler en rebre el reconeiximent internacional.[10] La pedra en bruto original va ser trobada en 1853 per una esclava d'orige africà, troballa pel que va ser recompensada en la seua llibertat i una pensió vitalícia. El diamant va ser tallat en una talla de coixí que pesa 128,48 quilats (25,70 g). Durant molt temps, l'Estrela del Sur va ser considerada com "de llunt, el major diamant descobert per qualsevol dòna en qualsevol lloc",[11] fins que en la década de 1980 es va descobrir el Diamant Incomparable. El diamant té una nota de color rosat.
  • El diamant Incomparable és un atre diamant africà, un dels més grans jamai trobats en tot lo món (890 quilats (180 g)). Una jove ho va trobar en 1984 en una pila d'enrunes procedents de l'abocador de l'antiga mina de diamants MIBA, en la República Democràtica del Congo. El material excavat en les mines s'acumulava en escombreras despuix del procés de recuperació, i es considerava altament improvable que continguera diamants. Es va pensar que la pedra podria ser tallada per a obtindre la major joya del món, pero finalment, el tamany es va reduir a 407,5 quilats (81,5 g) en benefici de tindre un menor número de defectes interns. A pesar d'això, es va convertir en el tercer diamant tallat més gran despuix del Cullinan I i del Jubileu d'Or.[12][13][14] Abans de ser tallada, la pedra va ser el diamant més gran de color marró i el quart diamant més gran de qualsevol color que s'haja descobert despuix del Cullinan (3106,75 quilats (621,35 g)), del Excelsior Diamond (995 quilats (199 g)) i de l'Estrela de Sierra Leona (968,9 quilats (193,8 g)).[12] La pedra va ser tallada per un equip dirigit per Marvin Samuels, qui va obtindre la copropiedad de la pedra junt en Donald Zale de Zales Joyers i Louis Glick. En novembre de 1984, les pedres terminades varen ser posades en exhibició: un sol diamant de 407,48 quilats (81,50 g) en forma de "triolette, i catorze peces adicionals. En particular, el restant de pedres tallades tenien colors molt variats, des de casi incoloro a groc-marró. La major d'estes pedres encara du el nom de Diamant Incomparable, i va ser calificat per el GIA com internament sense defectes en l'any 1988.[13]
  • El Lesotho Brown va ser descobert en 1967 per Ernestina Ramaboa en la mina de diamants de Letseng en Lesotho, en Letseng-la-Terai. La pedra en bruto pesava 601 quilats (120 g) i es va tallar en 1968 en 18 diamants polits en un total de 252,40 quilats (50,48 g). La més gran, de 71,73 quilats (14,35 g), és una peça de talla esmeralda coneguda com Lesotho I. El Lesotho III (el tercer brot per tamany de la pedra) pesa 40,42 quilats (8,08 g) i té forma de marquesa. Va ser propietat de Jackie Kennedy, a qui li'l va regalar el seu segon marit, el navier grec Aristóteles Onassis. L'anell en el que estava engarzar (en un ensellament de platí creada pel joyer Harry Winston), tenia un valor estimat de 600 000 dólars nortamericans, pero en la subasta dels bens de Jackie Kennedy en abril de 1996 va alcançar un preu de 2 587 500 dólars. El Lesotho I es va subastar en la casa Sotheby's en Ginebra el 19 de novembre de 2008, com a part d'una venda de joyes excepcionals, pero no va aplegar a vendre's. El seu preu estimat s'havia fixat entre 3.360.000 i 5.600.000 francs suïssos (lo que equivalia a entre 2.783.894 i 4.639.824 dólars). En la descripció del lot mencionat, s'indicava que es posava a la venda pel mateix propietari que originalment li l'havia comprat cap a 1969 al joyer Harry Winston.[15] També s'indicava que la joya tenia una claritat de VVS2 i una excelent simetria, i encara que la pedra (i els atres fragments del Lesotho) té un color marró pàlit, este últim detall no es mencionava en el text de la subasta.

Causes del color

Diamants purs, abans (dalt) i despuix (avall) de l'irradiació i el recocido. [1] (inicial 2 × 2 mm) [2 al 4] irradiados per diferents dosis d'electrons de 2 MeV [5 i 6] i irradiados en dosis diferents i recocido a 800 °C

Irradiació

L'irradiació d'un diamant per mig de partícules d'alta energia (electrons, ions, neutrons) o rajos gamma) descoloca els àtoms de carbono i genera buits en l'estructura del diamant. Estos buits produïxen centres de color vert en els diamants transparents purs i de color vert-groc en els diamants grocs. Els diamants grocs tenen un color sobretot per les impurees de nitrogen i constituïxen la majoria de tots els diamants naturals. El calfament dels diamants irradiados a temperatures superiors a 600 °C genera un color café associat en l'agregació dels buits, en o sense nitrogen.[16]

Tal irradiació i tractament de recocido pot produir-se en la naturalea perque els diamants són acompanyats a sovint per minerals que contenen urani i emeten partícules alfa. No obstant, el color produït d'esta manera es llimita a una fina capa superficial de pocs micrómetros.[17] El color homogéneu es pot produir si el tractament es realisa artificialment, utilisant electrons, neutrons o rajos gamma. El tractament de radiació induïx característiques llínees agudes d'absorció òptica que són fàcilment detectades per tècniques espectroscópicas.[16]

Diamants marrons sintètics

Els diamants sintètics creats per mig de la compressió de grafit a varis gigapascales i calfat a temperatures superiors a 1500 °C són generalment rics en nitrogen. El nitrogen en els diamants es dispersa a través de la ret, com a àtoms individuals, i induïx el color groc. El níquel s'afig a sovint al grafit per a accelerar la seua conversió en diamant. L'incorporació de níquel i nitrogen al diamant induïx un color marró. El níquel és fàcilment detectable per mig de les seues senyals d'absorció característiques i la seua lluminiscència òptica, lo que fa que estos diamants siguen fàcilment identificables.[18]

Diamants marrons naturals

Mentres que el color marró pels buits d'irradiació o les impurees de níquel es pot reconéixer fàcilment a través espectroscópicas (absorció, per eixemple), la majoria dels diamants marrons naturals no presenten picos d'absorció característics. Existix un consens sobre que el seu color es deu a la deformació plàstica. Esta raó en particular ha segut degudament identificada (grans grups d'àtoms faltantes) solament en els diamant marrons naturals del tipo IIa.[19] Atres resultats recents sugerixen que estos grans grups d'àtoms faltantes (mini-espais buits) són també una causa provable en atres tipos de diamants.[20][21] Els defectes en la ret d'àtoms de carbono són provablement els responsables del color dels diamants notables descrits anteriorment.

Diamants marrons tractats en calor

El concepte de que el color marró podria estar relacionat en les imperfeccions de la ret d'àtoms ha conduït a una tècnica per a convertir diamants marrons en diamants de color groc clar o inclús incoloros, molt més valiosos. El diamant és somés a altes pressions d'entre 6 i 10 GPa i temperatures superiors a 1600 °C, que restituïxen estos defectes (en un procés similar al recocido en els metals).[1] La tècnica ha segut demostrada en varis laboratoris d'investigació en Rússia i en els Estats Units. En març de 1999, Pegasus Overseas Ltd (POL) de Amberes, Bèlgica, una subsidiària de Lazare Kaplan International, va escomençar la comercialisació de diamants processats per General Electric (GE). Eixos diamants varen rebre el nom de GE POL (o GEPOL ) i es comercialisen en els EE. UU. com a diamants Bellataire. L'existència i l'identitat del procés de tractament es va considerar tan rellevant, que en tots els diamants tractats es grava en làser una inscripció de tamany micrométrico en les lletres "GEPOL".[22] En 2004, no obstant, la secció GE de diamant va ser comprat per Littlejohn i Co. i renombrada com Diamond Innovations. Des de 1999, vàries empreses de tot lo món han adoptat la tècnica, i s'utilisen diferents noms de marca per a identificar els diamants processats.[23]


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Collins, A(2000).«Colour changes produced in natural brown diamonds by high-pressure, high-temperature treatment».Diamond and Related Materials.9(2)
    113.doi:10.1016/S0925-9635(00)00249-1.
  2. ↑ George E. Harlow (1998). The nature of diamonds, Cambridge University Press, p. 34. ISBN 0-521-62935-7.
  3. ↑ Jessica Elzea Kogel (2006). Industrial minerals & rocks, Society for Mining, Metallurgy, and Exploration (U.S.), p. 416. ISBN 0-87335-233-5.
  4. ↑ «The Australian Diamond Industry». Archivat des d'el original, el 16 de juliol de 2009. Consultat el 4 d'agost de 2009.
  5. ↑ (2002-11) Diamond deposits: origin, exploration, and history of discovery, p. 158. ISBN 978-0-87335-213-0.
  6. ↑ Deines, P(1997).«Carbon isotope ràtios, nitrogen content and aggregation state, and inclusion chemistry of diamonds from Jwaneng, Botswana».Geochimica et Cosmochimica Acta.61(18)
    3993.doi:10.1016/S0016-7037(97)00199-3.
  7. ↑ «The Golden Jubilee». Consultat el 3 d'agost de 2009.
  8. ↑ «The Earth Star - Famous Diamond». attributed to; Famous Diamonds by Ian Balfour and Diamonds - Famous, Notable and Unique by GIA. Diamond Articles. Archivat des d'el original, el 8 de juliol de 2009. Consultat el 3 d'agost de 2009.
  9. ↑ «Earth Star Diamond». Internet Stones.com. Consultat el 4 d'agost de 2009.
  10. ↑ «Star of the South Diamond-Famous Diamonds». Consultat el 4 d'agost de 2009.
  11. ↑ Joan Y. Dickinson (2001). The Book of Diamonds, Courier Dover Publications, p. 108. ISBN 0-486-41816-2.
  12. ↑ 12,0 12,1 «Incomparable Diamond». Consultat el 3 d'agost de 2009.
  13. ↑ 13,0 13,1 «The World of Famous Diamonds and Other Gems». Consultat el 3 d'agost de 2009.
  14. ↑ Rayner W. Hesse (2007). Jewelrymaking through history, Greenwood Publishing Group, p. 68. ISBN 0-313-33507-9.
  15. ↑ «Lot 430. Property of a lady of title - The Lesotho I diamond, Harry Winston». Consultat el 4 d'agost de 2009.
  16. ↑ 16,0 16,1 J. Walker(1979).«Optical absorption and luminescence in diamond».Rep. Prog. Phys..42(10)doi:10.1088/0034-4885/42/10/001.
  17. ↑ K. Kaneko, A.R. Lang(1993).Ind. Diam.Rev.6
  18. ↑ Kanda, H.(2000).«Large diamonds grown at high pressure conditions».Brazilian Journal of Physics.30(3)
    482.doi:10.1590/S0103-97332000000300003.
  19. ↑ (2009).«Properties of optically active vacancy clusters in type IIa diamond».Journal of Physics: Condensed Matter.21
    364216.doi:10.1088/0953-8984/21/36/364216.
  20. ↑ Jones, R.(2009).«Dislocations, vacancies and the brown colour of CVD and natural diamond».Diamond and Related Materials.18(5–8)
    820.doi:10.1016/j.diamond.2008.11.027.
  21. ↑ Hounsome, L. S.(2006).«Origin of brown coloration in diamond».Physical Review B.73(12)
    125203.doi:10.1103/PhysRevB.73.125203.
  22. ↑ Peter G. Read (2005). Gemmology, Butterworth-Heinemann, p. 162. ISBN 0-7506-6449-5.
  23. ↑ Michael O'Donoghue (2006). Gems, Butterworth-Heinemann, p. 102. ISBN 0-7506-5856-8.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Diamants_marrons&oldid=1468984»