Diòcesis de Tongeren
La diòcesis de Tongeren o de Tongres (en latín: Dioecesis Tungrensis, en francés: Diocèse de Tongres i ) va ser una circumscripció eclesiàstica de l'Iglésia catòlica en Bèlgica. Es tractava d'una diòcesis llatina, immediatament subjecta a la Santa Sèu. Va ser traslladada a Maastricht circa 560 i restaurada com diòcesis titular el 30 de maig de 1969 com a diòcesis de Tongeren o Tongres. Des del 5 de juny de 2019 és sèu vacant.
Territori i organisació
La diòcesis estenia la seua jurisdicció sobre els fidels catòlics de rito llatí residents en un territori que incloïa parts de 5 països: Bèlgica, Luxemburc, Alemània, Països Baixos i França.
La sèu de la diòcesis es trobava en la localitat de Tongeren, actualment ubicada en el territori de la diòcesis d'Hasselt.
Història
En l'época del Imperi romà el territori al nort de les Ardenas a lo llarc de les valls travessades pel riu Mosa i els seus afluents estava habitat pel poble tungro, l'assentament principal del qual va ser cridat pels romans Atuatuca Tungrorum, hui Tongeren. La civitas Tungrorum pertanyia a la província romana de Germania Segona, com ho atesta la Notitia Galliarum de principis del V.[1]
Els catàlecs episcopals més antics de Tongeren reconeixen com a primer bisbe a Matern de Colónia, que certament va ser bisbe de Tréveris i despuix arquebisbe de Colónia i que provablement va treballar com a bisbe misionero en el territori de Tongeren, ans que este s'erigira com a diòcesis independent.[2]
El primer bisbe històricament documentat de la civitas Tungrorum és Servacio. El seu nom apareix en les actes del pseudoconcilio de Colónia en 346; en el 350 va ser enviat a Orient junt en una delegació per a trobar-se en l'emperador Constancio; en 359 va participar en el concilie de Rímini. Tradicionalment la seua mort, que va tindre lloc en Maastricht, se situa en el 384. Despuix de Servacio, els catàlecs antics mencionen una série de bisbes (Agrícolo, Ursiano, Designato, Renato, Sulpicius, Quirilio i Eucherio), que són desconeguts per a l'història i dels que no se sap absolutament res. Les llegendes de Servacio parlen de la destrucció de Tongeren pels hunos, o de tribus germàniques; pero eixa senya no està provat ni des del punt de vista històric ni des de les evidències arqueològiques.[3]
A partir del V el territori de Tongeren va ser ocupat i despuix subyugado pels francs, encara pagàs. Els bisbes de Tongeren varen tindre la tasca d'evangelizar a estos pobles: la seua conversió va escomençar baix Falco (primera mitat del VI) i va continuar en els seus successors. El bisbe Monulfo, segons Gregorio de Tours, va construir una iglésia sobre la tomba de sant Servacio en Maastricht, a on, segons la mateixa font autorisada, va anar el primer en traslladar la residència episcopal circa 380 (algunes fonts criden a partir de llavors a la diòcesis com de Tongeren i Maastricht). En la segona mitat del VII, la sèu de la civitas Tungrorum va ser honrada en la presència de sants bisbes, que varen completar la evangelisació de la zona. Remaclo va ser el fundador dels monasteris de Malmedy i Stavelot, dels quals també va ocupar el càrrec d'abad. Lamberto va completar la conversió dels pagans i va ser assessinat en Lieja, potser a principis del VIII. El seu successor, Huberto, va fer construir una basílica per a albergar les seues relíquies, que es va convertir en el primer verdader núcleu de la ciutat de Lieja, a on el nou bisbe va traslladar la seua residència episcopal circa 720.
Segons alguns historiadors belgues,[4] mai va haver un trasllat formal de la sèu episcopal, sino tan sol canvis de residència, alguns dels quals, es varen convertir en el temps en residències habituals i han obtingut el prestigi de sèu oficial. Maastricht i Lieja no varen ser les úniques ciutats dels episcopi Tungrorum, també Dinant, Huy, Namur i Mouzon varen ser per certs periodos sede dels bisbes.[5] Inclús quan la sèu es va transferir primer a Maastricht i despuix a Lieja, Tongeren, la sèu original, va seguir sent la sèu formal i oficial de la diòcesis durant sigles. De fet, fins al XI, els bisbes de Lieja varen conservar la costum de cridar-se episcopus Tungrorum; en un diplomar datat en octubre de 907 el palau episcopal de Tongeren, que va existir fins al XII, va ser reconegut com la residència principal i més important de la diòcesis (episcopii domus principalis). La Santa Sèu distinguix entre les diòcesis titulars de Tongeren i Maastricht i l'actual diòcesis de Lieja, sent el llímit temporal entre les dos primeres circa l'any 530 i entre les dos últimes l'any 720.
Diòcesis titular
Des del 30 de maig de 1969 Tongeren figura entre les sèus episcopals titulars de l'Iglésia catòlica com a diòcesis de Tongeren o de Tongres. Des del 5 de juny de 2019 és sèu vacant.
Notes
Referències
- ↑ Chronica minora, p. 557.
- ↑ (en francés) Sylvestre Balau, Etude critique dones sources de l'histoire du Pays de Liège au Moyen-Age, en Mémoires dones savants étrangers de l'Académie royale de Belgique, tom LXI, Brusseles, 1902-1903, p. 5.
- ↑ Boeren, op. cit., p. 26.
- ↑ Boeren, op. cit, pp. 31-32 i nota 27.
- ↑ Cfr. Boeren, op. cit., pp. 32-34.
Bibliografia
- (en llatí) Denis de Sainte-Marthe, Gallia christiana, vol. III, París, 1725, col. 806-1050
- (en francés) Louis Duchesne, Fastes épiscopaux de l'ancienne Gaule, vol. III, París, 1915, pp. 184-193
- (en francés) P. C. Boeren, Els évêques de Tongres-Maestricht, en Revue d'histoire de l'Église de France, 168 (1976), pp. 25-36
- (en francés) J. I. Demarteau, Liège et els principautés épiscopals de l'Allemagne occidentale, en Bulletin de l'Institut archéologique liégeoise, tom XVII, Lieja, 1898, pp. 309-415
- (en francés) Léon Vanderkindere, La Formation territoriale dones principautés belges au Moyen Âge, Brusseles, ed. H. Lamertin, 1902, pp. 184-194
- (en llatí) Pius Bonifacius Gams, Séries episcoporum Ecclesiae Catholicae, Leipzig, 1931, pp. 248-250
- (en llatí) Konrad Eubel, Hierarchia Catholica Medii Aevi, [1], pp. 301–302; [2], p. 175; [3], p. 222; [4], p. 219; [5], pp. 241–242; [6], p. 258
- Este artícul conté una traducció derivada de «Diócesis de Tongeren» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.