Daibutsuyō
Daibutsuyō (大仏様 lit. gran estil Buda?) És un estil d'arquitectura religiosa japonesa que va sorgir a finals del XII o principis del XIII. Junt en Wayō i Zenshūiō, és un dels tres estils més significatius desenrollats pel budisme japonés sobre la base de models chinencs.
Originalment cridat tenjikuyō (天竺様 lit. estil indi?), pero ya que no tenia res a vore en l'Índia va ser rebatejat per l'erudit Ōta Hirotaro durant el XX.[1] Ōta deriva el nom de l'obra de Chogen, particularment del Daibutsuden de Todai-ji.
Pronte es va abandonar despuix de la mort del seu creador, provablement degut a que no harmonisa en els gusts redactors, va influir no obstant, atres estils de construcció en les seues solucions racionals.[2] La combinació de wayō i daibutsuyō en particular, es va fer tan freqüent que a voltes es classifica per separat baix el nom de Shin-wayō (新和様 nou wayō'?).[3] Este estil grandiós i monumental és l'antítesis de l'estil senzill i tradicional wayō. El Nandaimon en Todai-ji i Amida-do en Jōdo-ji en Ono són els seus millors eixemples existents.[2][3]
Història
L'estil va ser introduït pel sacerdot Chōgen, qui en 1180 va dirigir la reconstrucció de Todai-ji, que havia segut destruïda durant les guerres Genpei.[2] Chōgen acabava de retornar de l'últim dels seus tres viages a China i, per tant, va elegir com a base el treball d'arquitectura de la dinastia Song. Va ser recolzat en el seu treball innovador pel primer shōgun Minamoto no Yoritomo.
Del seu treball en el temple només tres estructures es mantenen, la Nandaimon, que seguix sent el millor eixemple Daibutsuyō, el Kaizandō i la Hokkedō.[2] La majoria de les traces característiques de la porta són els grups de soport de sis nivells (tokyō) proyectant-se directament de les columnes i conectats entre sí per llaços tan llarcs com la frontera.[2] Durant el periodo Edo la sala Principal del temple, el Daibutsuden, també va ser reconstruït en l'estil, al que donaria el seu nom.
Chogen va construir atres edificis d'este estil prop i al voltant de Nara, dels quals la Amida-do en Jōdo-ji en Ono és un bon eixemple existent.[2]
L'estil va declinar ràpidament despuix de la mort del seu creador, provablement perque no estava d'acort en els gusts redactors. Els elements estructurals són tractats com a elements de disseny, i la rugosidad delliberada de l'edifici se supon que és part de la seua bellea, pero el concepte era provablement massa aliena als contemporàneus de Chōgen, i va ser rebujada.[4]
Característiques
L'estil Daibutsuyō va ser de curta duració, pero innovadora, i moltes de les idees que va introduir varen ser adoptades per atres estils. En particular, durant el periodo Muromachi l'estil tradicional Wayō estava tan fortament influenciat que la mescla dels dos és a voltes cridat Shin-wayō.
- Artesania en fusta grossa i aspecte general imponent
- L'us de tirants penetrants
Durant el periodo Heian els temples es varen construir utilisant només tirants no penetrants (nageshi (長押?)) fet per a encaixar al voltant de columnes i pilars i clavat. L'estil daibutsuyō, primer, i l'estil zenshūiō, més vesprada, els va reemplaçar en voltons penetrants (nuki (貫?)), Que travessen la columna, i eren, per tant, molt més eficaç contra els terremots.[5][2] No obstant, el nageshi es va mantindre com un element purament decoratiu.[6]
- elements estructurals grossos visibles en funció decorativa.
Com ya es va mencionar, molts elements estructurals es deixen al descobert i tenen una funció decorativa. Per eixemple, membres de soport del sostre no estan coberts per un sostre i per lo tant són totalment visibles des de l'interior del temple.[2] els llaços estabilisadors del soport del Nandaimon (tōrihijiki (通り肘木?)),[7] que recorre tot l'ample de la porta també són completament visibles. Els elements estructurals són molt més grossa que en els edificis Zen.[2]
- Sashihijiki
El sashihijiki (挿肘木?) És un braç del soport que en lloc de descansar sobre un bloc de soport en la part superior d'un pilar, s'inserta directament en ell, com era normal en l'anterior estil wayō. En Todai-ji, tant el Nandaimon com el Daibutsuden tenen sis sashihijiki, un en la part superior de l'atra (mutesaki tokyō).
- Ōgidaruki
Un atre detall únic en este estil són la ōgidaruki ōgidaruki (扇垂木 lit. fan rafters?).[2] Els voltons de soport del sostre es propaguen als cantons des d'un únic punt, en un patró en forma de palmito.
- Kibana
Les puntes de cada voltó que descolla termina en una estructura anomenada kibana (木鼻 lit. nas de fusta?).[2]
Vore també
Referències
- ↑ Japanese Architecture and Art Net Users System (ed.): «JAANUS» (en anglés). Consultat el 17 de novembre de 2015.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 Nishi, Kazuo; Hozumi (1996). Kodansha International (ed.). What is Japanese architecture? (en anglés). ISBN 4-7700-1992-0. Consultat el 17 de novembre de 2015.
- ↑ 3,0 3,1 Fletcher, Sir Banister; Cruickshank (1996). Architectural Press (ed.). Sir Banister Fletcher's a history of architecture (en anglés). ISBN 0-7506-2267-9. Consultat el 17 de novembre de 2015.
- ↑ Young, David; Young, Michiko (2012). The Art of Japanese Architecture (en anglés), New York: Tuttle Pub.. ISBN 1462906575.
- ↑ Hamashima, Masashi (1999). Shibundō (ed.). Jisha Kenchiku no Kanshō Kiso Chishiki (en japonés), Tòquio, pp. 160.
- ↑ «nageshi» (en anglés). Consultat el 17 de novembre de 2015.
- ↑ «tooshihijiki» (en anglés). Consultat el 17 de novembre de 2015.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Daibutsuyō» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.