Criticalidad autorganizada
Criticalidad autorganizada és un terme usat en física per a descriure (classes de) sistemes dinàmics que tenen punts crítics com un atractor en la seua evolució temporal.
El comportament macroscòpic dels sistemes en criticalidad autorganizada exhibix invariancia d'escala espacials i temporals típiques d'una transició de fase, per eixemple soroll 1/f. A diferència d'un punt crític comú al com s'aplega per un ajust extern del paràmetro d'orde, els sistemes que exhibixen criticalidad autorganizada espontàneament es mantenen prop del punt crític, d'ahí el seu nom. El concepte va ser concebut originalment per Per Bak, Chao Tang i Kurt Wiesenfeld ("BTW") en un artícul publicat en Physical Review Letters en 1987 i és considerat un dels mecanismes que generen la complexitat
que nos rodeja.
El concepte ha segut aplicat en camps molt diversos incloent geofísica, cosmologia, evolució i ecologia, economia, gravetat quàntica, sociologia, física solar, física de plasma, neurobiología
i atres camps.
Els fenomens crítics autorganizados poden observar-se en sistemes en desequilibri en molts graus de llibertat estesos i en algun grau de no linealidad. Molts eixemples validant este concepte han segut identificats des de l'artícul original, pero encara no hi ha acort sobre les condicions necessàries i suficients per a que un sistema exhibixca criticalidad autorganizada.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Criticalidad autorganizada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.