Cosmisme

El cosmismo rus és un moviment filosòfic i cultural sorgit en Rússia a principis del sigle XX. El cosmismo implica una teoria de filosofia natural que, aünant elements religiosos i ètics, tractava dels orígens, evolució i futur del univers i la humanitat. Les raïls d'este pensament es troben tant en la tradició filosòfica occidental com en el cristianisme ortodox rus i han tingut una posterior repercussió en alguns autors transhumanistas.

Etimologia

El concepte "cosmismo" no és habitual en el idioma espanyol. La seua utilisació prové de la traducció directa del concepte en rus космизм (kosmizm), el qual prové del grec kosmós (‘cosmos’).

Descripció

En Rússia estan encara molt arraïlades en la seua consciència colectiva les concepcions còsmiques del món (del temps, de l'espai, de l'història, etc.), que han vingut manifestant-se de formes diverses en les tradicions, el folclore, les cròniques, i despuix en la lliteratura, la filosofia i la ciència. El cosmismo rus pot ser considerat com una tendència filosòfica, consolidada a finals del sigle XIX, que va pretendre donar una explicació del fenomen de la vida sobre la Terra i de l'actuació i missió del home com a manifestació perfeccionada de la mateixa.

Un dels conceptes claus del cosmismo és el de bogochelovéchestvo (teohumanidad), elaborat per la filosofia religiosa russa i especialment desenrollat durant finals del sigle XIX i principis del sigle XX per autors com Soloviov, Berdiáyev, Paolo Trubetskói, Lev Karsavin (germà de la ballarina Tamara Karsávina), etc. Enllaça en l'estudi cristià de l'unitat de lo diví i lo humà en la naturalea de Jesucristo. Crist és interpretat com l'Unitat, síntesis de lo diví i lo humà en la Terra. Esta idea està relacionada en el concepte de vseiedinstvo (всеединство, unitat total), que pot ser entés com a coneiximent total, global, o concepció única del món. Sobre l'idea de vseiedinstvo varen escriure diversos autors, entre ells Soloviov, Serguéi Bulgákov, Lev Karsavin, Florenski, Vasili Zenkovski, Iván Kiréievski, Alekséi Jomiakov, etc.

En el concepte vseiedinstvo (всеединство, unitat total), el home és considerat com l'unió de la manifestació de lo diví en la naturalea material, en lo terrenal. La creació, com a obra del deu Yahvé, està revestida de divinitat. El home, com a part de la creació, és al mateix temps creació divina i intermediari entre Deu i la naturalea, entre Deu i el història terrenal, de la que forma part. El home en sí no és res, solament aplega a ser persona, a considerar-se a sí mateixa, persona, home, en la mida que pren consciència de la seua pertinença a una personalitat còsmica.

Es considera a Nikolái Fiódorovich Fiódorov com el fundador de la filosofia cosmista russa. Les seues idees filosòfiques, encara que varen influir de manera significativa en Tolstói, Soloviov, Tsiolkovski i Dostoyevski, Víktor Skumin, etc., eren a penes conegudes per un número reduït d'amistats i alumnes, mantenint-se desconegudes per al públic en general. Solament despuix de la seua mort els seus treballs varen ser arreplegats en dos volums i publicats per primera volta en 1906 baix el títul de Filosófiya óbschego dela (Filosofia de la causa comuna). Les idees filosòfiques de Fiódorov creen un sistema filosòfic globalizador en el que el home, la Terra i el cosmos, són interpretats com alguna cosa interrelacionado i interdependent.

Para Fiódorov, el principal problema en el que s'enfronta l'humanitat és el de la violència. Esta situació és, a la seua volta, conseqüència de la situació de dependència total del home sobre la naturalea, que ho somet a les lleis de la mort i de el "final" konéchnost (finitud). En eixa situació cada persona, cada comunitat, cada poble, es planteja el problema de la supervivència d'una manera aïllada sobre els demés, toda vez que, condicionat per eixa situació de dependència, el home deu preocupar-se abans de res per la seua pròpia conservació i perpetuació, lo que genera una tendència egoiste i individualiste cap a l'aïllament.

Per a que l'humanitat puga superar esta tendència, deu prendre consciència de la seua situació de dependència sobre les forces de la naturalea i unir-se per a la seua superació. El home, en la seua capacitat per al raonament, deu conéixer els secrets de les forces de la naturalea i véncer-los, regular-los en benefici de l'humanitat. El coneiximent de les forces de la naturalea i la seua regulació durà inclús a el home a dominar la mort.

El cosmismo se centra en vàries qüestions fonamentals: la regulació dels fenomens atmosfèrics, el control del moviment de la Terra i la conquista de "noves terres" en el cosmos, el restabliment de la vida als antepassats. La mort, segons Fiódorov, és un fenomen temporal causat per la falta de coneiximent de la naturalea i de autoconocimiento del propi home. Segons Fiódorov, el home està anomenat a dominar la naturalea, a dirigir-la, i en això procurar el be a l'humanitat. Pero el home no actua únicament per la seua pròpia voluntat, sino que, com a part de la naturalea, com a part divina de la creació, completa a través d'ell l'acte mateix de la creació i permet a el home convertir-se en coprotagonista de la creació. La creació adquirix aixina un caràcter continu, no acabat. Deu a través del treball del home continua l'obra de la creació. El home es convertix en protagoniste actiu de la creació com a manifestació de la divinitat. La creació deu ser conduïda a la seua culminació, que implicarà el domini de la naturalea, de les seues forces, el domini de la Terra.

Pero l'humanitat no deu llimitar-se solament a conseguir el control de la naturalea terrestre, sino que, en ser la Terra partix del cosmos, el home deu deprendre a controlar el sistema solar i tot el cosmos. L'activitat humana no deu llimitar-se als llímits del planeta Terra, perque l'eixida al cosmos vindrà a satisfer l'interés general, l'interés comú; davant el rostre de les forces còsmiques cessen tots els demés interessos: personals, de classe, nacionals. Solament un interés no s'oblida: l'interés general de totes les gents, és dir, de tots els mortals. Des d'este punt de vista, l'activitat del home pren una nova dimensió que ya no és solament terrenal, sino còsmica, i entra en una era de madurea expressada en les paraules de Tsiolkovski: «La Terra és el breçol del home, el cosmos és la seua casa».

A primera vista, els escrits i idees de Fiódorov (pensem solament en una de les seues idees principals: la resurrecció dels morts) se nos presenten com un cúmul d'idees absurdes, barbaritats i herejías del cristianisme; aspiracions irrealizables, utòpiques, de construcció d'un món feliç, del Regne de Deu en la Terra. No obstant, estes idees absurdes i en molts casos incoherents varen donar fruts realment sorprenents. En la seua influència sobre filòsofs i científics, les idees de Fiódorov varen impulsar el desenroll de la filosofia i el desenroll teòric i pràctic de branques concretes de l'investigació científica soviètica, com va ser el cas del programa espacial soviètic, a el hora que les seues teories es varen convertir en part dels soports ètics de la ciència soviètica.

Segons el cosmismo, la ciència i la tecnologia es convertixen en factors fonamentals de progrés, pero en un sentit diferent al de la cultura occidental. La ciència està carregada de valors morals i el seu únic objectiu és fer el be, estar al servici de l'humanitat, ajudar a el home a véncer el mal i véncer l'estat d'imperfecció i de sumissió en que es troba sobre la naturalea. La ciència és considerada, no com un instrument per a conseguir el be, sino que la ciència du en la seua essència, com a components innats a ella, el ben i el mal. De la mateixa manera que el home coneix el ben i el mal, pero dispon del lliure albir per a fer l'u o l'atre, encara que com a criatura de Deu tendix a fer el be, la ciència, duent en el seu sen el ben i el mal, com a creació del home tendix per principi a fer el ben. En la ciència el home pot alcançar l'estat màxim de felicitat. La ciència ajudarà a el home a destruir al seu major enemic: la mort.

Representants

Nikolái Fiódorovich Fiódorov (1828-1903) : va recolzar una radical prolongació de la vida per mig de métodos tecnològics, incloent l'eventual immortalitat o resurrecció dels morts. Konstantín Tsiolkovski (1857-1935): un dels pioners teòrics de la exploració espacial i la cosmonáutica. En 1903 va publicar Исследование мировых пространств реактивными приборами (L'exploració del cosmos per mig d'aparats a reacció), el primer treball científic conegut sobre viage espacial. També creïa en la possibilitat d'una futura perfecció humana a l'estil del panpsiquismo. Vladímir Vernadski (1863-1945): va falcar el terme noosfera. Aleksandr Chizhevski (1897-1964).

Vore també

Filosofia russa
Pierre Teilhard de Chardin

Enllaços externs

Djordjevic, R.: Russian Cosmism (with the selective bibliography) and its Uprising Effect on the Development of Space Research (PDF) (anglés)

"El home, el cosmos, la ciència i el ben. Els soports ètics de la ciència soviètica", en GaiaXXI.iespana.és