Anar al contingut

Conjectura de Carathéodory

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Plantilla:No resolt

La conjectura de Carathéodory és una qüestió de geometria diferencial relativa a punts umbilicals, atribuïda al matemàtic alemà d'orige grec Constantin Carathéodory (1873-1950) pel seu colega Hans Ludwig Hamburger (1889-1956) durant una sessió de la Societat Matemàtica de Berlín en 1924.[1] Carathéodory va publicar un artícul sobre un tema relacionat en la conjectura,[2] pero mai la va desenrollar per escrit. John Edensor Littlewood menciona la conjectura i la contribució de Hamburger[3][4] com un eixemple d'una afirmació matemàtica que és fàcil d'enunciar pero difícil de provar. Dirk Struik va descriure l'analogia formal de la conjectura en el teorema dels quatre vèrtiços per a una curva plana.[5] Les referències modernes a la conjectura són la llista de problemes de Shing-Tung Yau,[6] i els llibres de Marcel Berger.[7][8] entre atres llibres.[9][10][11][12]

La conjectura ha tingut una història problemàtica, en proves publicades en el cas analític[13][14] que contenien estanys,[15] i afirmacions de prova en el cas diferenciable general que no han segut acceptades per a la seua publicació.

Declaració de la conjectura

La conjectura afirma que qualsevol superfície convexa, tancada i suficientment plana en un espai euclídeo tridimensional deu admetre a lo manco dos punts umbilicals. En el sentit de la conjectura, l'esferoide en sol dos punts umbilicals i l'esfera, en la que tots els seus punts són umbilicals, són eixemples de superfícies en números mínim i màxim de punts umbilicals. Per a que la conjectura estiga ben plantejada o els punts umbilicals estiguen ben definits, la superfície deu ser a lo manco dos voltes diferenciable.

El cas de les superfícies analítiques reals

El discurs de Stefan Cohn-Vossen com invitat[16] al Congrés Internacional de Matemàtics de 1928 en Bolonya, va versar sobre el tema, i en l'edició de 1929 del tercer volum de Wilhelm Blaschke sobre Geometria Diferencial[17] s'afirma que:


Ací l'índex de Blaschke és el doble de la definició habitual d'un índex d'un punt umbilical, i la conjectura global es recolza en el teorema de Poincaré-Hopf. Cohn-Vossen no va presentar cap artícul a les actes del Congrés Internacional, mentres que en edicions posteriors del llibre de Blaschke es varen eliminar els comentaris anteriors. Per lo tant, és raonable supondre que este treball no va ser concloent.


Per a les superfícies analítiques, Hans Hamburger va donar una resposta afirmativa a esta conjectura en 1940 en un extens artícul publicat en tres parts.[4] L'enfocament de Hamburger també es va realisar a través d'una estimació d'índex local per a punts umbilicals aïllats, que havia demostrat que implicava la conjectura en el seu treball anterior.[18][19] En 1943, Gerrit Bol va propondre una prova més curta,[13] vore també,[20] pero, en 1959, Tilla Klotz va trobar i va corregir una brecha en la prova de Bol,[14][4] La seua prova, a la seua volta, es va anunciar com a incompleta en la dissertació de Hanspeter Scherbel[15] i durant décades no es varen publicar resultats d'esta dissertació relacionada en la conjectura de Carathéodory (a lo manco no es va publicar res fins a juny de 2009).[21][22][23]

Totes les proves mencionades anteriorment es basen en la reducció que fa Hamburger de la conjectura de Carathéodory a la següent conjectura: l'índex de cada punt umbilical aïllat mai és major que un.[18] A grans traces, la principal dificultat radica en la resolució de les singularitats generades per punts umbilicals. Tots els autors abans mencionats resolen les singularitats per inducció sobre el "grau de degeneració" del punt umbilical, pero cap d'ells va ser capaç de presentar el procés d'inducció en claritat.

En 2002, Vladimir Ivanov va revisar el treball de Hamburger sobre superfícies analítiques en la següent intenció declarada:[24]


En primer lloc, considerant les superfícies analítiques, afirmem en tota responsabilitat que Carathéodory tenia raó. En segon lloc, sabem cóm açò pot demostrar-se rigorosament. En tercer lloc, pretenem expondre ací una prova que, en la nostra opinió, convencerà a tot llector que estiga realment interessat i llest per a mamprendre un llarc i agotador viage en nosatres.

Primer seguix el camí seguit per Gerrit Bol i Tilla Klotz, pero despuix propon el seu propi camí per a la resolució de singularitats a on el paper crucial pertany al anàlisis complex (més precisament, a tècniques que involucren funcions implícites analítiques, el teorema de preparació de Weierstrass, la série de Puiseux i els sistemes de raïls circulares).

Vore també

Referències

  1. ↑ Sitzungsberichte der Berliner Mathematischen Gesellschaft, 210. Sitzung am 26. März 1924, Dieterichsche Universitätsbuchdruckerei, Göttingen 1924
  2. ↑ Einfache Bemerkungen über Nabelpunktskurven, in: Festschrift 25 Jahre Technische Hochschule Breslau zur Feier ihres 25jährigen Bestehens, 1910—1935, Verlag W. G. Korn, Breslau, 1935, pp 105 - 107, and in: Constantin Carathéodory, Gesammelte Mathematische Schriften, Verlag C. H. Beck, München, 1957, vol 5, 26–30
  3. ↑ A mathematician's miscellany, Nabu Press (August 31, 2011) ISBN 978-1179121512
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 H. Hamburger, Beweis einer Caratheodoryschen Vermutung. I, Ann. Math. (2) 41, 63—86 (1940); Beweis einer Caratheodoryschen Vermutung. II, Acta Math. 73, 175—228 (1941), and Beweis einer Caratheodoryschen Vermutung. III, Acta Math. 73, 229—332 (1941)
  5. ↑ Struik, D. J.(1931).«Differential Geometry in the large».Bull. Amer. Math. Soc..37(2): 49–62.doi:10.1090/S0002-9904-1931-05094-1.
  6. ↑ S. T. Yau, Problem Section p. 684, in: Seminar on Differential Geometry, ed. S.T. Yau, Annals of Mathematics Studies 102, Princeton 1982
  7. ↑ M. Berger, A Panoramic View of Riemannian Geometry, Springer 2003 ISBN 3-540-65317-1
  8. ↑ M. Berger,Geometry Revealed: A Jacob's Ladder to Modern Higher Geometry, Springer 2010 ISBN 3-540-70996-7
  9. ↑ I. Nikolaev, Foliations on Surfaces, Ergebnisse der Mathematik und ihrer Grenzgebiete. 3. Folge A, Series of Modern Surveys in Mathematics, Springer 2001 ISBN 3-540-67524-8
  10. ↑ D. J. Struik, Lectures on Classical Differential Geometry, Dover 1978 ISBN 0-486-65609-8
  11. ↑ V. A. Toponogov, Differential Geometry of Curves and Surfaces: A Concise Guide, Birkhäuser, Boston 2006 ISBN 978-0-8176-4402-4
  12. ↑ R.V. Gamkrelidze (Ed.), Geometry I: Basic Idees and Concepts of Differential Geometry , Encyclopaedia of Mathematical Sciences, Springer 1991 ISBN 0-387-51999-8
  13. ↑ 13,0 13,1 Bol, G.(1944).«Über Nabelpunkte auf einer Eifläche».Math. Z..49: 389–410.doi:10.1007/bf01174209.
  14. ↑ 14,0 14,1 Klotz, Tilla(1959).«On G. Bol's proof of Carathéodory's conjecture».Commun. Pure Appl. Math..12(2): 277–311.doi:10.1002/cpa.3160120207.
  15. ↑ 15,0 15,1 Scherbel, H.(1993).«A new proof of Hamburger's index theorem on umbilical points».Dissertation no. 10281.Escola Politècnica Federal de Zuric.
  16. ↑ S. Cohn-Vossen, Der Index eines Nabelpunktes im Netz der Krümmungslinien, Proceedings of the Congrés Internacional de Matemàtics, vol II, Nicola Zanichelli Editore, Bologna 1929
  17. ↑ Blaschke, W. (1929). Differentialgeometrie der Kreise und Kugeln, Vorlesungen über Differentialgeometrie, vol. 3 (vol. XXIX), Berlin: Springer Science+Business Mija.
  18. ↑ 18,0 18,1 Hamburger, H.(1922).«Ein Satz über Kurvennetze auf geschlossenen Flächen».Sitzungsberichte der Preußischen Akademie der Wissenschaften zu Berlin.21: 258–262.
  19. ↑ Hamburger, H.(1924).«Über Kurvennetze mit isolierten Singularitäten auf geschossenen Flächen».Math. Z..19: 50–66.doi:10.1007/bf01181063.
  20. ↑ Blaschke, W.(1942).«Sugli ombelichi d'un ovaloide».Atti Convegno Mat. Roma.1942: 201–208.
  21. ↑ Titus, C. J.(1973).«A proof of a conjecture of Loewner and of the conjecture of Carathéodory on umbilic points».Acta Math..131(1–2): 43–77.doi:10.1007/BF02392036.
  22. ↑ Sotomayor, J.; Mello, L. F.(1999).«A note on some developments on Carathéodory conjecture on umbilic points».Exposition Math..17(1): 49–58.ISSN 0723-0869.
  23. ↑ Gutierrez, C.; Sotomayor, J.(1998).«Lines of curvature, umbilic points and Carathéodory conjecture».Resen. Inst. Mat. Estat. Univ. São Paulo.3(3): 291–322.ISSN 0104-3854.
  24. ↑ Ivanov, V. V.(2002).«The Analytic Carathéodory Conjecture».Sib. Math. J..43(2): 251–322.ISSN 0037-4474.doi:10.1023/A:1014797105633.


Referències